SEIXANTA-HUITÉ DIA: LA FALSA ESPOSA
Una de les coses de la Mediterrània que més m'agraden són les petites comunitats més o menys aïllades que al llarg de la història s'han anat conformant: els tabarquins d'Alacant, els maltesos i els genovesos de la Safor, els occitans de la Calàbria, els grecs i albanesos de Sicília, els sefardites de Salònica, els moriscos del nord d'Àfrica, els catalans d'Alguer... són testimonis silenciosos del temps però que la modernitat ha decidit que no caben en els estats uniformes que s'han desenvolupat. Moltes d'aquestes comunitats acaben per extingir-se i deixar darrere algun cognom o manlleu lingüístic, d'altres sobreviuen amb escasses perspectives de futur.
L'última d'aquestes comunitats de què he sentit parlar és la dels maronites de Xipre. Els maronites formen un vessant del catolicisme que reconeix el Papa de Roma però que ha desenvolupat un ritu propi segurament molt influït per l'ortodòxia. Es troben a Síria, el Líban o Jordània però la inestabilitat política i les guerres civils fa que vagen extingint-se. Una d'aquestes comunitats va emigrar entre els segles IX i XIII a Xipre. El fet curiós és que aquests maronites parlen àrab i naturalment els de Xipre també però que l'aïllament ha fet evolucionar. Així a Xipre hi ha l'àrab maronita o l'àrab xipriota, un dialecte de l'àrab molt influït pel grec. Tradicionalment es pensava que era un dialecte emparentat amb l'àrab del Líban perquè és el més proper, ara bé els estudis han demostrat que procedeix de l'àrab mesopotàmic, de les comunitats cristianes maronites d'Iraq i Síria que emigraren a Xipre.
Hui a penes mil persones saben parlar aquesta llengua i totes tenen més de 50 anys. Els esforços que ha fet el govern de Xipre han estat inútils perquè en reduir-la a llengua d'ús d'aquesta comunitat, depenia ja exclusivament a la seua capacitat reproductora. La Unió Europea la reconeix com a llengua en perill d'extinció, de manera que juntament amb el maltés i amb la dariya de Melilla és un dels dialectes àrabs autòctons de la Unió Europea. Una llàstima que a la globalització no li agrade la diversitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada