La Calàbria és una de les penínsules meridionals que conformen la bota italiana, a un tir de pedra de Sicília i al bell mig de la Mediterrània, ha sigut un lloc de pas obligatori per a naus que anaven de banda a banda de la Mediterrània: comerciants, soldats, pirates... però també apàtrides hi han trobat refugi i com a conseqüència posseeix una rica cultura que la mala fama sovint amaga.
No sols s'hi parla l'italià, llengua arribada recentment arran de la unificació, però sobretot de l'aparició dels mitjans de comunicació de masses. En són indígenes el sicilià i el napolità, bé que conformen un mateix continu lingüístic que es fon en esta península. Tanmateix, la forta diglòssia imperant les condemna a l'àmbit casolà, sota l'etiqueta de dialetti. Tot plegat, un i altre sumen vora 17 milions d'habitants, però la manca de suport institucional, el bandejament de l'àmbit escolar i la reclusió domèstica el faran morir en poques generacions.
Pitjor situació pateixen unes tres altres llengües que a priori ens poden cridar l'atenció per paréixer exòtiques: el grec, l'albanés i l'occità. La presència del grec es perd ja en el temps de la colonització grega de Tarent, Sibaris i Neapolis, mentre que la presència de l'albanés és més recent, dels temps medievals.
L'occità en concret el dugué un grup de refugiats valdesos que s'hi instal·laren al segle XIII. Uns segles abans tant a la Mediterrània com a Europa es va viure un període de gran creixement econòmic que com passa sempre, no arribava a les classes més humils, i així es criticava el luxe en el qual vivien alguns grups socials mentre d'altres morien de fam. Més sagnant era la riquesa de l'Església, ja que predicaven la pobresa com a virtut, per això aparegueren molts grups que volien una reforma de la institució.
Moltes són les històries que parlen de rics comerciants que en un moment determinat abandonen la seua vida mundana i es llancen a viure en la humilitat com una manera d'estar més prop de Crist. Llavors és a la vora del riu Roine, a la ciutat de Lleó on trobem la figura de Pere Valdés que d'asceta esdevingué predicador d'un nou cristianisme que posava l'accent en la pobresa per això, els seus seguidors empraren el nom de Pobres de Lleó o valdesos. A banda, i en això n'eren pioners, consideraven que calia traduir les Sagrades Escriptures a la llengua vernacla del poble per tal que entengueren millor el seu missatge. Encara estem a finals del segle XII i dos-cents anys més tard la Bíblia de Bernat Ferrer havia de cremar en la foguera per això mateix.
Este moviment fou especialment popular a les terres d'Occitània, des del Delfinat i fins a la Provença i el Piemont. I no eren els únics, car convivien amb bogomils, albigesos, pobres de Llombardia i d'altres menys herètics però igualment reformistes com ara els franciscans o els cistercencs.
L'Església de Roma, que ja arribava debilitada arran de la Lluita de les Investidures, vigilava atentament estos moviments, alguns eren assimilats per la mateixa institució, mentre que d'altres eren condemnats i els seus acòlits perseguits implacablement. Els reis s'hi unien amb gust, a estes persecucions, sempre que en pogueren traure benefici i al Midi especialment, els reis de França havien estés feia poc la seua influència i trobaren en el Papa un aliat perfecte. L'episodi més famós pot ser que siga la croada dels albigesos orquestrada pel Papa i els reis Capets. Els albigesos que es resistiren a tornar a la vertadera fe patiren una dura repressió i els nobles, que de pas discutien l'autoritat del rei de París, veieren com les seues terres eren expropiades per a benefici de la monarquia.
D'esta manera, en un context tan hostil ens diu la tradició que un noble calabrés convidà algunes famílies de valdesos a instal·lar-se en les seues terres, especialment a les localitats de la Gàrdia, Montavutu, Sant Vincenç o Sant Sixt dels Valdeses.
Com que les terres de Calàbria patien de fam de mans per a treballar les terres, els valdesos pogueren viure en pau en valls de difícil accés, ja que tampoc molestaven els veïns amb dèries proselitistes. Exceptuant algun conflicte periòdic que menà entre estes comunitats i els seus veïns catòlics i que a vegades dugué algunes famílies a fugir-ne i de pas, a perdre'n la pista per a sempre.
Per tant, els valdesos pogueren dur una vida més o menys pacífica fins que en el segle XVI i amb la reforma protestant, els valdesos s'aproximaren a les tesis de Joan Calví mentre que la Calàbria començà a ser governada pel rei Felip II d'Habsburg, que fidel al catolicisme, emprà la Inquisició sense pietat per a garantir l'homogeneïtat dels seus territoris. El resultat fou devastador, gairebé mil valdesos acabaren sent assassinats per la seua fe. Així, el moviment valdés es va extingir definitivament i quedà com a recialla el gardiòl, per la vila de la Gàrdia que tingué la llengua com a la seua identitat.
El gardiol forma part de les llengües occitanes relacionades amb les que es parlen al Piemont i a la Ligúria amb una notable influència de l'italià, per exemple on l'occità diu clau, el gardiol fa quiau, o on diu plaça, fa piaça. També s'ha substituït la –s com a marcador de nombre i de verb per les vocals i/e. Des dels anys 70 s'ha potenciat l'origen occità de la llengua per a enfortir-la; tot i això, els habitants de la Gàrdia són conscients de formar part d'una illa lingüística que a penes té 700 parlants, que els vincles amb Occitània són realment febles i que en una Itàlia que ha convertit l'italià en un element de definició nacional, la seua llengua sols pot existir com un element folklòric a extingir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada