EL BUIT

 Jo pensava que les primeres setmanes serien les més difícils, i no fou un tràngol senzill, però em sentia acompanyat. Després el temps va passant i la vida continua, la gent se n'oblida i després d'un temps de cortesia en el qual s'accepta el dol, cal que la vida torne a la normalitat. Llavors ve la vertadera solitud, quan et sents sol davant de l'agra realitat i pareix que parlar del tema és molestar, ser redundant o pecar d'autocompassió. En realitat, és un camí que cal transitar a soles.

Les primeres setmanes són promeses de bons propòsits, de vore'ns més, de no deixar que el temps ens menge, molts cafés que d'haver-se complit haurien suposat la mort per una pujada de tensió i passats els dies, s'imposa de nou la realitat amb les seues rutines que a penes deixen llibertat, i ens passa a tots, tot allò que no entra dins de la rutina, és devorat per un forat negre i acaben per intentar entrar en buits de l'agenda de qualsevol, amb moltes dificultats.

Estos dies també han sigut una oportunitat per a replantejar rumbs, mesurar la realitat, introduir canvis, adonar-se que molts suposats amics ni estan ni se'ls espera, i persones amb les quals no hi havia gaire relació, s'han mostrat més properes. Ha sigut tot plegat com l'endemà a l'explosió d'una bomba, una de tantes que al llarg de la vida aniran esclatant, un nou sendemà. Una nova calma després d'una tempesta.