CRONOPATIA

 Pense en excés, però especialment en el temps, fins al punt de pensar que patisc de cronopatia, una obsessió malsana pel temps, pel seu esdevenir. Sempre mirant el rellotge, rellotges per tot arreu. No tinc temps, em falta temps, em fa perdre el temps, ja fa molt de temps, sempre amb el temps a la boca. Consumisc el temps pensant en el temps, en les coses que vull fer i que no tindré temps a fer perquè pareix que els dies es facen magres. Pense en el temps que ja ha passat que fa que no veig a les persones, això m'angoixa i m'allunya encara més, perquè ja ha passat molt de temps. Fa cert temps d'este o d'aquell esdeveniment i llavors pareixia tot tan senzill, tan fàcil perquè la nostàlgia és una teranyina que atrapa i oculta la realitat. Però com desfer-se d'esta cadena pesada que ofega i asfixia? Com oblidar el pas del temps o conviure amb la seua existència? Hi ha cap remei per a la cronopatia?

L'oblit, sovint pense en l'oblit, fantasiege amb la idea de caure per una escala i en despertar, tindre amnèsia, com a les telenovel·les llatinoamericanes. Oblidar greuges, desil·lusions, insults, abandons, amants, amics. Començar de zero, sense cap record, sense equipatge per a ser lliure. Construir noves relacions sense cordes del passat, descobrir noves terres, assajar noves personalitats, no pensar, posar la ment en blanc, no pensar en conseqüències ni en antecedents, com els peixos que perden la memòria cada tres segons, o això diuen. Tornar a emocionar-me amb tot allò que ara sols em fastigueja. Construir-me una Arcàdia i finalment, ser feliç.