RECORRENT EL PAÍS

 Enguany m'havia proposat anar a tots els municipis del País Valencià, si bé el propòsit és difícil, ja que n'hi ha més de cinc-cents, almanco anar-hi a la majoria. En part ho faig per a conéixer molts pobles als quals no he anat en la vida. Tot i que al llarg dels passejos se m'ha plantejat no poques voltes què implica estar a un municipi i també m'assalta la por d'estar simplement consumint pobles. Quan podem considerar que hi hem estat a algun lloc? Quantes hores? Cal pernoctar o simplement és prou amb fer una menjada i visitar els seus monuments més assenyalats? Compta més el nucli històric o també val el terme o alguna pedania? Pareix que no, però són qüestions adients donat que un any té tres-cents seixanta-cinc dies i sis hores i hi ha cinc-cents quaranta-dos municipis, és a dir que anant cada dia a un de diferent, encara caldria visitar-ne més d'un i més de dos. 

Finalment, ho he resolt de la següent manera, especialment per als municipis petits o de grandària mitjana, compte amb passejar com a mínim per deu carrers, però completament no un tros, i en fotografiar deu coses diferents. En el recompte d'imàtgens incloc: l'església per ser un element comú a cadascun, així com l'ajuntament, una casa típica i algun element arquitectònic assenyalat o que em cride l'atenció, una plaça, carrer o un pany de cases, la font/llavador o alguna altra estructura hidràulica atesa la importància que ha tingut sempre l'aigua en la nostra cultura, alguna mostra de la seua vegetació, algun element econòmic ja siga botiga, granja, fàbrica, etcètera, algun altre element històric representatiu i algun element costumista. 

El diccionari normatiu valencià defineix el costumisme com "una tendència plàstica o literària que intenta reflectir els costums típics d'un lloc o d'una època". Jo coneixia el costumisme del món dels betlems, d'aquelles escenes que representen la nativitat de Jesucrist situades en algun moment entre els segles XVIII i XX. Encara que li he pegat una volta més i per a mi el costumisme és un intent de modernitzar la tradició, per exemple senyores a la fresca amb un mòbil, una perruqueria de tota la vida amb algun nom atrevit (les perruqueries són l'avantguarda de la modernitat als pobles), una mula amb adhesius d'alguna discoteca, i coses paregudes. En cap cas és costumisme la tendència arquitectònica popular de la coentor novoriquista, és a dir eixes cases amb columnes daurades, estàtues de buda gegants, imitació de marbres que tant agraden a la petita burgesia rural.

M'haguera agradat incloure també escenes amb gent local, no obstant no m'agrada fotografiar persones sense el seu consentiment, a més ja m'ha passat que vaig estar en un poble en festes, vaig fer una foto a un grup d'almorzadors davant del palau del senyor feudal, la vaig publicar com a història d'instagram, d'eixes que al cap de vint-i-quatre hores desapareixen, i encara un seguidor em va dir que reconeixia en la imatge un nebot seu. El món és un mocador, encara que estic comprovant que és més gran del que pareix. 

De moment duc seixanta-huit pobles visitats, és a dir que no arribe al 13%, tantmateix com se sol dir, l'important no és la destinació sinó el camí. I ara si estiguérem a un pòdcast, recitaria al poeta egipci Konstantinos Kavafis i sonaria de fons Lluís Llach, encara que no ho faré, ho promet.