SOBRE QUÈ FER EN ESTIU QUAN EL TEU CAP PENSA QUE JA NO QUEDA ESTIU PERÒ A PENES ACABA DE COMENÇAR?

 Primer va ser la vaga, especialment la dels estudiants quan els majors deixaren de vindre o venien en hores alternes destruint qualsevol concepte d'horari i de temps. Els corredors de l'institut estaven buits, els materials preparats s'amuntegaven agarrant pols, a voltes n'apareixia un, d'alumne amb més ganes de conversar que de fer faena mentre els companys, professors, alguns que havien descobert una nova personalitat com a líders de masses, començaven a pensar en accions cada volta més absurdes. Si fora la Revolució Francesa, havien passat de la fase de tallar caps i repartir la terra a canviar el calendari i plantar arbres de la llibertat. 

Després va ser la calor, des que vivíem instal·lats en esta dinàmica dantesca de trencar records en el termòmetre, de jornades càlides seguides de nits tropicals, de ponentades sense final, d'onades de calor rere onades de calor, de fugir del sol a tota hora, de no recordar la darrera (i esperem que no última) volta que va ploure, de ja no saber què fer de la roba i viure perennement eixamorats per la suor quan encara no havia passat la nit de Sant Joan, els dies esdevingueren cada volta més llargs, les nits ja no proporcionaven cap consol ni l'esperança que demà podria ser un dia més fresc.

I per a completar esta triada infernal hi havia la sensació d'estar negats de turisme abans que en el calendari apareguera el mes de juny, com si tot el món s'haguera posat d'acord per a agarrar les vacances abans o estigueren tots de vacances perpètues, jubilats i rendistes que viuen a costa d'acaparar el mercat immobiliari, però deixar el cotxe en el carrer s'havia convertit ja en missió impossible, les platges fins als varals, transitar per qualsevol carrer suposava trobar multituds com si visquérem a l'Índia i amb tot el que comportava més turisme: més soroll, més trànsit, més fem pel carrer.

Escric en pretèrit per a subratllar esta sensació d'haver començat l'estiu fa mesos quan encara no fa ni tres setmanes. La bona qüestió és que degut a estes circumstàncies quan va passar la nit de Sant Joan jo tenia la sensació de trobar-nos ja a finals d'agost, en eixe estat d'esgotament que comporta l'estiu, de no poder més amb esta estació que quan eres xiquet era bonica i que com més vell et fas, més horrible i plena d'inconvenients és. I pel mateix motiu, com que estem ja a finals d'estiu, per què pensar a fer res més que seure en casa en un estat d'alerta felina desitjant que passen ràpidament els últims sospirs, però alhora esperant que s'eternitzen per a no haver de tornar a la faena? 

De sobte tot allò que durant l'hivern havia pensat que faria quan arribara l'estiu s'han convertit en utopies absurdes que no paguen la pena i el pitjor és que vaig encadenat les estacions amb la sensació d'estar al final de la partida quan fer cap moviment és inútil perquè ja està tot decidit.