JA HA SIGUT MOLT DE TREBALLAR, PER FI UNS DIES D'EMBOGIMENTA

Diu la saviesa del carrer que l'aleteig d'una palometa al Brasil pot desencadenar un tornado en Dallas o al Japó, ves a saber, és el que sovint passa amb eixes veritats urbanes que beuen molt de la tradició oral, passen de boca a orella i de generació en generació fins a transformar-se i fer que ningú ja no sàpiga si era ben bé així. La qüestió és que, a causa d'eixe efecte palometa, fa uns quatre-cents anys es van trobar en un baül una pintura amb una Mare de Déu Immaculada i ara m'he trobat jo amb una setmana de vacances.

Genial, dies lliures, cinc dies, no, una setmana, no, espera, nou dies sencers de disbauxa i embogimenta per a no fer res, per a gaudir del lliure albir, per a anar d'excursió, llegir, passejar, jugar, relaxar-me, alçar-me sense despertador, gitar-me sense haver de comptar les hores, sentir música, contemplar el paisatge des de la finestra, mirar pel·lícules, no ser productiu, visitar amics, seure en un banc del carrer i encara havia de sobrar-me temps per a acabar uns treballs pendents de la universitat. En suma, eixa borratxera d'optimisme, de tindre tota la vida al davant.

I de sobte han vingut a visitar-me els fantasmes de l'apatia i de l'abúlia. Res del que m'havia proposat fer em pareixia prou atractiu, sols el fet de pensar a dur a terme alguna activitat se'm feia una muntanya difícil de flanquejar, altíssima, amb un cim cobert de gel perpetu on pocs hòmens gosen arribar. Al seu lloc, he passat el temps assegut en una cadira i contemplant estes hores que ara venen, com el mem de Marge Simpson, amb la impotència que provoca saber que el meu pitjor enemic soc jo i que no tinc forces per a plantar-me cara, que faça igual el que pense o vulga fer, no em deixe fer-ho i punt. Soc un tirà de mi mateix.

El cas és que abril no ha sigut un bon mes, i això que entre unes vacances i altres ha sigut xip-xap, però l'estrés de la coordinació de l'Erasmus em passa factura, voler arribar a tot, el fet d'intentar realitzar-me fora del treball, escrivint, estudiant, fent esport, tot em fa sentir que visc en una cursa contra-rellotge des del moment que isc del llit, la incapacitat de desconnectar, de fer el no- res, i ha sigut baixar el ritme i tot el pes m'ha caigut damunt. A més, la mort de mon tio a finals de març també ha sigut un colp dur, perquè m'ha remogut per dins molts sentiments que es resisteixen a anar-se'n i continuar el seu camí, m'omplin de melangia, d'una nostàlgia tòxica, de tristesa. En fi, un poc d'ací i un poc d'allà.

Després de patir l'ansietat de l'any passat, he estat acudint a teràpia amb un psicòleg i pensava que estava avançant, però no, novament m'he equivocat i jo mateix em demostre com d'enganyat estava i la sensació de no avançar també m'aclapara. Espere tornar a la faena, perquè la rutina del dia a dia em permeta silenciar eixes veus interiors.