DE PEDRAMALA A BENIMARCO

 

El viatger continua el seu camí deixant arrere les escoles de Pedramala, acompanyat sempre per la majestuositat de la Serra d’Oltà i de la seua germana major, la Serra de Bèrnia, que amb 1128 metres d’altura separa i alhora uneix les dos Marines. Durant el segle XIX l’exportació de pansa des del port de Dénia esperonà el conreu de vinya i les terrasses que havien esculpit segles d’erosió, s’abancalaren i inundaren amb una mar de ceps.

A la dreta del camí una senda condueix a l’ermita de Pedramala, un xicotet oratori per a les gents que s’hi instal•laren a conrear el raïm. És una construcció senzilla d’una sola nau dedicada a Sant Vicent Ferrer i que celebra les seues festes a mitjans de juliol quan els benissers s’hi troben, adés per a treballar la terra i ara per a estiuejar. De l’ermita estant, s’obri una balconada des de la qual s’albira el Penyal cap a migdia i el Cap d’Or cap a llevant, les principals fites marines de l’antiga baronia de Calp.

Més avant es troba l’encreuament amb la carretera de la Fustera i malgrat que el dia convida a deixar-se portar per la gravetat i baixar a fer un capbussó, continua el caminant per l’esquerra. El trànsit estival obliga a avançar més pendents dels vehicles que de l’imponent paisatge, ens recorda que no som més que convidats en el regne dels cotxes, els camins són cosa del passat, testimonials. Entre xalets d’estiu, ametlers i bancals de ceps el camí arriba a una nova bifurcació. A l’esquerra es queda la vila de Benissa amb la silueta de la seua església de la Puríssima Xiqueta, que construïda a principis del segle XX en estil neogòtic, s’ha guanyat el títol de catedral de la Marina. 

A la dreta el camí baixa fins a arribar a una nova estació, Benimarco. El nom d’aquesta partida evoca un passat que és al mateix temps andalusí i romà, els fills d’un tal Marco treballarien els bancals que envolten aquesta xicoteta planura no sabem fins a quina època i després vindria l’abandó de la retracció demogràfica que acompanyà la desaparició dels moriscos. També a finals del segle XVIII, l’embranzida de colonitzacions agrícoles va renovar la vida del paratge. En el segle XIX es va bastir una ermita molt pareguda a la de Pedramala amb la peculiaritat que l’edifici així com la partida, són compartits per benissers i teuladins que troben en les festes de Sant Jaume, patró de l’ermita, l’escenari de la seua germanor, esguitada també per un poc de rivalitat com passa a molts pobles valencians. Els habitatges dels esforçats llauradors gairebé han sigut substituïdes per casetes d’estiueig, xalets, jardineries i restaurants però s’hi conserva encara el regust d’una vida agrícola.

Després del deliri que provoca la vista de la Mediterrània amb totes les seues tonalitats blavoses, el viatger reprén el camí i s’endinsa ja plenament pel terme de Teulada, del qual Benimarco n’ha sigut un tast. El camí es perllonga entre bancals de secà i de regadiu, de vinyes, ametlers, llimeres i tarongers que beuen de la gran quantitat de barrancs, pous, fonts, séquies, sénies i basses que hostatja la terra teuladina. Encara que queda lluny del nostre itinerari, la més famosa de totes les fonts de Teulada és la de la Font Santa que va fer brollar Sant Vicent Ferrer per a calmar la set abrasida de la seua germana Na Constança mentre els dos germans passejaven pel terme teuladí. Siga cert o no, la bona veritat és que la font ha sigut objecte de veneració des d’èpoques pretèrites, la fascinació que causa l’aigua en una terra en què no n’abunda i quan plou, o plou poc o plou mal.

Per fi el viatger arriba al camí del Pouet del Moro, nom d’una construcció medieval atribuïda als musulmans per eixe costum valencià de situar en època “dels moros” tot allò que ultrapassa el record dels avantpassats.