ENYORAR EL PASSAT ÉS COM CÓRRER RERE EL VENT

Proverbi rus.

Què té el passat que ens és tan atractiu? En principi sembla un lloc còmode per instal·lar-s’hi i viure-hi,  i a més pareix inofensiu: no punxa, no crema, no talla ni pega.  Hi ha dos tipus de passats, un és el passat objectiu, el que realment tingué lloc i que mai va existir. L’altre és el passat que formen les nostres ments a partir dels records, uns records que són ideals, aquest passat mai va ocórrer però és el que existeix.

A mesura que ens hi endinsem, el passat va perdent la innocència, ens atrapa, ens encadena i encara  més irradia tanta llum sobre les nostres espatlles que oculta l’empedrat que conforma els nostres camins que estan per recórrer.  Aleshores podem perdre’ns , eixir de la senda i intentar fer mitja volta. També funciona com a substància opiàcia que ens evadeix de la realitat, ens oculta les seues parts afilades i només ens mostra allò que volem veure. Ens sentim còmodes en el passat i ens hi abandonem.

El passat ha de ser com la nimfa Eurídice que ens ve al darrere mentre caminem per l’avern, un espectre que mai podrem recuperar, perquè en l’instant que ens girem vers ell i intentem prendre’l, desapareix convertit en fum, a l’altra banda de la llacuna Estígia, car el seu regne és el dels morts, no el dels vius.