DEL SISTEMA EDUCATIU FINLANDÉS

Aquells que estem en el món de l’educació, sentim molt parlar del model educatiu d’este país nòrdic com una panacea. Un ungüent que tot ho cura i tot ho resol, però com no és el mateix contar-ho que viure-ho, volia passar 21 dies en el sistema educatiu finlandés. Malauradament i per problemes de pressupost, al remat sols ha sigut una setmana. A més a més, estes impressions es basen en l'experiència personal d'allò que he vist o que han volgut mostrar-me perquè a la fi és com quan hom visita una casa que no es seua, que mai li ensenyen el desastre del rebost.

Hi vaig estar fent un curs centrat en l’abandonament escolar, car tenen una de les ràtios més baixes d’Europa. Tot i que al remat el curs ha sigut ben bé una decepció, però he ataüllat la seua fórmula secreta. Quina és llavors? Es basa en tres idees fonamentals: DINERS, FLEXIBILITAT I NECESSITAT.

Pel que fa als diners és obvi. Amb diners, torrons, diu la saviesa popular. Està clar que si inverteixes en educació, obtindràs millors resultats. Si baixes la ràtio d'alumnes per aula, pots atendre'ls millor. Si els proporciones tots els materials, no queda ningú arrere. Si els supleixes les seues necessitats bàsiques, trenques la desigualtat. En Finlàndia l’educació és completament pública i gratuïta, hi ha unes poques escoles privades que es mantenen al voltant de Hèlsinki i per tradició, encara que viuen d’alguna manera de la caritat perquè està prohibit cobrar per ensenyar. L’educació és obligatòria fins als 18 anys i els alumnes no paguen res, ni transport, ni material ni menjar.

Dins de la flexibilitat inclouria el fet que bona part dels centres educatius es gestionen des de la municipalitat. Com més prop dels centres de decisió, millor, clar. Perquè això implica que un Ajuntament pot conéixer millor les necessitats del seu alumnat que un despatx a dos o tres hores. Els ajuntaments també gestionen una bona part del currículum, partint d’un mínim establert pel ministeri d’educació. Encara que ací al País Valencià trobe a faltar eixa implicació, molts ajuntaments ignoren què passa als centres educatius. Per a començar, cal fixar-se on s'ubiquen la majoria d'ells, als afores, ben lluny.

També hi destacaria la possibilitat d’adaptar l’ensenyament a les necessitats de l’alumne sense perdre’s entre tanta burocràcia, paperassa i ordres d’inspecció. L’alumne pot fer-se el seu propi horari, seguint les seues necessitats, un poc com el sistema universitari (encara que Bolonya està tendint a fer de les universitats, instituts amb horaris fixes de grup). Els professors adapten també l’horari a les seues intencions, poden agrupar les hores, que duren al voltant de 45 minuts. De nou ací, ens impregnem de la lògica laboral basada en la quantitat de temps per damunt de la qualitat. 

Un tercer element molt important és que l’educació és de veritat necessària en Finlàndia per a accedir a treballs qualificats i ben pagats, gairebé tots i poder viure en un entorn geogràfic hostil. Al País Valencià el fracàs està molt localitzat a les zones periurbanes i el litoral on hi ha massa treballs que no requereixen cap mena de qualificació, treballs mal pagats i sense seguretats això sí, però que atrauen molts jóvens. A la fi és un altre factor a tindre en compte, mentre el sistema educatiu es veja com una guarderia diürna de menors d’edat ningú no se’l prendrà seriosament.

Al remat, hi afegiria que hi ha una major consciència de comunitat, que els serveis públics són pagats per tots i que cal cuidar-los. Per exemple, em cridava l'atenció que pels carrers no es veien contenidors o papereres, i així i tot estaven nets. En canvi, a casa nostra pareix que les coses públiques no són de ningú i per això cal malmenar-les o aprofitar-se'n.