NOSTÀLGIES

 El millor de tindre espai és que pots emmagatzemar moltes coses. O millor caldria dir que  el pitjor de tindre espai és que pots emmagatzemar moltes coses perquè comences a acumular objectes que són inútils, objectes carregats de nostàlgia, que evoquen un temps que ja no tornarà. Figuretes de déus d’aquell viatge a Egipte de final de carrera, apunts de quan feia alemany aquell any a l’atur, llibres de l’institut, tiquets de compra, formularis de la universitat. Guarde uns horaris d’aquell curs d’anglés que vaig fer en Malta, també un calendari de 2013 amb fotos, regal d’aniversari, bolígrafs amb la tinta seca o caputxons que han perdut el seu boli. Em sap mal desfer-me d'algunes coses i alhora m'angoixa tindre coses i no donar-los cap ús.

Per què ens apeguem tant als objectes materials? Per què ens costa tant desfer-nos-en, llançar-los al poal del fem i donar-los una nova vida? Einstein deia que la matèria ni es creava ni es destruïa, es transformava. Llavors l'acumulació és per l’objecte en sí o per totes les memòries que hi van lligades? A la fi és com si adorarem uns tòtems capaços de recordar vides ja passades, però que ja no tenen cap funció. 

El mateix em passa amb algunes relacions, quan el costum s’ha convertit en l’eix director, quan eixa relació acaba per basar-se a rememorar un passat comú, nostàlgic, de repassar velles memòries sense crear-ne de noves. Tard o d’hora també convé deixar pas a unes altres que vindran. A la fi acabem per evolucionar de maneres diferents i ja no som com els protagonistes dels nostres records, ja no som ni qui érem ahir, volem coses diferents i ens entestem a voler surar relacions simplement perquè en un passat llunyà formaven part de la nostra vida. Aleshores ens hi aferrem perquè no volem perdre eixa part què vam ser?