DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Doncs si, semblava que no arribaria aquest moment però ja hem arribat a la fi d'aquest viatge. Ara toca empaquetar-ho de nou tot i abandonar la city per segona vegada. Aquesta vegada serà diferent, en juny de 2010 li vaig prendre tanta mania que esperava no tornar-hi mai, tanmateix hi he tornat, per allò de font, d'aquesta aigua no en beuré. Això és el que vaig aprendre, per tant aquesta vegada no és un adéu, sinó un "fins la pròxima". I ara què? Ara tornar a la gàbia daurada mentre espere a veure que em presenta el futur, per fugir d'un poble que cada vegada el sent menys poble i cada vegada més un lloc estrany que cada dia que passa entenc menys.   Malgrat el màster, del qual ja vos donaré raons per no fer-lo, aquest any he tingut l'oportunitat de gaudir un poc més dels amics de la carrera i també he pogut conèixer a gent fantàstica, gent que va per camins paral·lels i per causalitats del destí els camins es creuen i te'ls trobes en la cruïlla de la v...

Al darrere de la Catedral ens trobem la Plaça dita de l'Almoina per l'edifici que s'hi trobava antigament. L'almoina era una institució medieval de caràcter benèfic que repartia aliments entre els més necessitats. Hui en dia desapareguda, s'hi troba el museu de l'Almoina, on s'hi poden veure el jaciment arqueològic del fòrum romà de la ciutat,aíxí com altres restes d'època paleocristiana o islàmica. Quan València s'anomenava Balansiya, sobre part d'aquesta plaça s'hi trobava l'Alcàsser de la ciutat, residència de l'alcait o governador civil de la ciutat. Junt a l'Almoina trobem l'Almodí o Almudí, edifIci també conegut com alfòndec. Aquest casa era el lloc on s'emmagatzemava el gra de cereal ja que veureu que fins el segle XIX el cereal ha constituït la base de l'alimentació de molts pobles europeus i la seua escassesa era sovint, causa conjuntural sovint d'avalots i revoltes, per això el poder polític intentà ...

Ahir vaig aprofitar el dia de reflexió per meditar, no el meu vot, sinó el que m'agradaria per a Xàbia durant els pròxims 4 anys. Perquè després de viure a València m'he adonat que Xàbia és una espècie de mite, de fet ens envegen per viure en un poble com aquest, però en realitat darrere dels mites hi ha una realitat que no es correspon, en definitiva, com va dir Joan Timoneda, no és or tot lo que llu. Però en lloc de recitar tots els defectes que té Xàbia, és més constructiu parlar d'allò que faria de Xàbia un lloc millor per viure. En primer lloc necessitem regidors i regidores que els agrade treballar pel poble sense esperar més a canvi que la satisfacció personal i que no busquen ni un jornal fàcil, ni poder, ni influències, ni prestigi, ni satisfer el seu ego personal, ni beneficiar els seus interessos. I al mateix temps que tinguen una ideologia i uns principis però que no siguen simples sicaris d'un partit que lluiten contra altres com si es tractaren de bandes...

Ja feia uns dies que em venia de gust indignar-me, per res en concret, simplement perquè note que estic perdent la meua essència.  En menys d'un mes entregaré el treball final de màster i podré considerar aquesta aventura masteritzada però sense cap final feliç. Tampoc trist. Solament serà un final, un de tants, un final descafeïnat que algun dia no recordaré, fins i tot em prendré el luxe de dubtar de la seua existència. Però des del present (o des del passat de dit final) és un futur tèrbol. Què hi haurà més enllà d'eixe final? Un treball precari o fins i tot cap treball, una dependència parasitària dels progenitors, la fi de l'autonomia. Hui en dia tindre una carrera universitària (i un màster, qui ho diria?) ja no és sinònim ni de treball ben remunerat, estable, la casa als afores i dos cotxes en cada garatge. No tenim futur, ens l'han furtat, ningú ens vol, sobrem.  Oh però tens una cultura!!! ... aquesta cultura em serà molt útil el dia de demà quan haja de viure ...

Com que aquestes entrades sobre la València medieval comencen a durar més que les obres de la seu, aquesta va dedicada a la Catedral de València. Tornem al centre de València, el cor religiós i polític de la ciutat, la plaça de la Mare de Déu o de la Seu. Ens trobem també en el punt més antic de la ciutat perquè la plaça està construïda sobre l'antic fòrum romà de la Valentia romana, de fet encara a dia de hui es conserva el traçat del cardus i el decumanus (els carrers Sant Vicent i Cavallers, respectivament). En la Plaça trobem el Palau de la Generalitat, ja esmentat, la basílica de la Mare de Déu (edifici del segle XVII que ara no ens interessa) i la Seu. La Catedral de Santa Maria fou començada a construir sobre una antiga mesquita (construïda al seu torn sobre l'antiga basílica paleocristiana) cap a 1260. Construïda en estil gòtic, gòtic català, fou una demostració del poder adquisitiu de la "burgesia" de la ciutat. Però també trobàrem altres estils ...

Deia el meu avi de Pinet, que en glòria estiga, que quan desapareguera la Unió Soviètica no tardaríem a trobar-la a faltar. Açò ho deia en els anys 80 un llaurador sense cap tipus d'estudis i que no havia eixit mai del poble.  Aquest pensament em ve al cap perquè enguany fa vint anys que va desaparèixer aquella decrèpita Unió Soviètica assassinada per Yeltsin i soterrada per Gorbatxov, que va començar a morir un poc en Afganistan i un poc banyada de petroli.  Jo vaig nàixer al final d'aquella era que anomenem Guerra Freda i per tant no recorde com es vivia aleshores, però com que he estudiat història ho puc sospitar. Malgrat la psicosi constant sobre l'amenaça bolxevic, la gent devia sentir-se a gust perquè tenia un lloc en el món. M'explique, en aquells anys hom podia ser capitalista o podia ser comunista, no hi havia lloc per a mitges tintes o tercers mons per molt que alguns intentaren no alinear-se. Un bon dia el senyor Johnson podia alçar-se i sentir que el sistem...