DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Proseguint el nostre viatge pel nord, en abandonar Puerto Pizarro cap al sud, direcció Máncora, veiérem com la frondosa vegetació de les terres equatorials deixava pas a la sabana amb els seus cÒndors i estepicursors inclosos. Semblava que haguérem fet un salt, des de les exòtiques costes de Polinèsia al salvatge Far West, com en Port Aventura però més gran. Tot això estacats en un cotxe 12 persones durant una hora i mitja, sense aire condicionat, amb gent en contra dels desodorants i escoltant cúmbia i reggaeton, bieeeeeeeen. Si Dante ho haguera conegut, l'haguera inclòs en el seu catàleg de tortures infernals. A la fi arribàrem a Máncora, la Califòrnia peruana, el paradís dels surfers nord-americans amants de les drogues lleugeres. Després de buscar allotjament, el grup es separà; els pobres que ja anàvem a gastar-nos uns diners que no teníem, optàrem per rentar un armari en un pati de veïnes que almenys tenia ventilador i bany propi, oko! Això si, el bany era tan menut,...

Escocesos amb kilt en un gravat del segle XVI Després d'haver-li dedicat tantes entrades a Escòcia, pot ser estigues preguntant-te, amiga de la noche, per què no he dedicat encara cap als problemes amb l'alcohol , a l'odi cap Anglaterra , al whisky  als kilts. Quin origen tenen? Quin significat tenen? Què representen? I la pregunta que tothom es planteja, cal depilar-se les cames per dur-ne un? El kilt, com tot el món sap és una falda  peça de roba masculina que s'empra en bodes, batejos i celebracions especials. Arriba fins als genolls (no hi ha per tant minikilts) i du molts plecs. En el país dels caledonis és molt popular, és una manera de demostrar com d'orgullosos es senten del seu país, fins i tot ja han inventat el kilt per a dona. Sí, el seu inventor ha d'haver-se quedat en la glòria. El meu primer encontre amb un kilt fou en Glasgow , quasi immediatament després de posar els peus en la ciutat. Qui em diria aquella nit d'estiu que em c...

Una de les experiències més diferents que vaig viure en el Perú foren els terratrémols. Sentir que la terra sota els peus tremola, no té preu. El moment de pànic i de no saber que fer en eixos escassos segons, tampoc. Jo sempre pregava per tal que no em tocara un terratrémol en el vàter o en la dutxa. En el vàter, per motius obvis i en la dutxa, per no morir electrocutat. Si que haguera sigut útil per exemple quan estàs fent allioli. Ho fas amb menys esforç. O posem per exemple, que et toca fer una festa a lo Isabel Preysler, amb bombons i tot, i has de preparar una vichysoisse d'eixes, això que estalvies en llum. Però aquesta entrada no va sobre fer alliolis, sinó sobre altres terratrémols.  Fa unes setmanes tenia la meua vida planificada més o menys fins a finals d'anys. Tanmateix també vaig començar sentir-me superat per la situació, degut a diferents motius, alguns dels quals estan aquí: http://masteritzat.blogspot.com.es/2014/05/santa-rosa.html. Simplement no he esta...

Després d'haver vist un poc sobre la gastronomia i el vestit, hui repassaré les paraules peruanes relacionades amb el món escolar, que són les que tenia també en el dia a dia. Per escomençar, recordem que a Espanya el sistema escolar s'organitza en diversos cicles, que cada cicle es divideix en cursos, que cada curs està format per distintes assignatures o matèries i que pot dividir-se en diverses classes (per exemple, dos classes de 5è de primària). En Perú fins als cicles anem bé, després al curs li diuen grado, a l'assignatura, curso i a la classe, salón. La primera vegada que vaig escoltar la paraula salón, vaig pensar que en entrar, em trobaria una taula i cadires d'estil rococó, amb un llum d'aranya, parets amb paper pintat i a Rousseau i a Madame Pompadour prenent el té en porcellana xinesa.  Però el que em marejava a mi era diferenciar que el que aquí diem tema, en diuen unidad i que el seu tema per a nosaltres són els apartats. També està la parau...

El nostoi, el retorn, un gènere de la literatura per si mateixa. El més conegut fou el que va fer el grec Odisseu per tornar a Ítaca, superant milers d'obstacles. Les seues peripècies acabaren per donar nom a aquests llargs viatges. Jo no em vaig enfrontar a ciclops ni a sirenes, però quasi, a la policia de duanes peruana. Eren les 6.00 del matí, estava esperant en l'aeroport de Lima en el taulell de facturació juntament amb una vintena de persones, incloent-hi una senyora que anava a Vigo, però que estava preocupada perquè no trobava la pantalla del seu vol. S'apropen dos individus de la duana i m'exigeixen, solament a mi, el passaport. Dec ser l'únic amb cara de narcotraficant. Després d'un interrogatori inquisitorial  em deixen explicar perquè en l'aeroport de Lima no anava a trobar cap destinació a Vigo. S'aproparen aleshores dos policies més amb gossos que començaren a olorar-ho tot. No m'agraden eixos tràngols, ho passe fatal fins i tot cr...

Després d'escapar de les garres del senyor català i dels seguidors de l' aramlogia , marxàrem cap al nord, cap a Puerto Pizarro, una petita cala ja quasi fitant amb Equador. El lloc es diu Puerto Pizarro perqué segons conten les cròniques , fou el primer lloc del Perú que xafà el porquer extremeny amb les tropes del rei Carles I. Sort que li deien Pizarro, imagineu que li hagueren dit Senyor Caca, ara el lloc es diria Puerto Caca i ningú voldria anar-hi. Jo almenys no aniria a passar les meues vacances a un lloc anomenat Puerto Caca. Desvaris al marge, en arribar a Puerto Pizarro vaig pensar que el lloc era el millor del nostre viatge. També és cert que a partir d'aquí m'acusarien de tindre poc criteri, perquè ja havia dit que m'agradava més Zorritos que Santa Rosa i, avançant esdeveniments, havia de dir que m'agradava més Máncora que Puerto Pizarro. Tenia quelcom d'acollidor i relaxant, comparat amb el caos de Tumbes, que feia bona impressió. En e...