DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

La vida moderna. La Nit de Sant Joan baixem a la platja a vore la Foguera, res comparable amb eixes fogueres que planten en Alacant. És una foguera més tradicional, de branques, l'enramada de murta i mobles vells, com s'ha fet tota la vida, si no fóra perquè no té tirada entre la societat local i pareix un costum implantat de fa poc per a omplir el calendari d'esdeveniments turístics. Una tanca separa la gent del foc, per seguretat. Abans les festes eren participatives, ara són sols un espectacle. Per això no es pot jutjar lleugerament que ara el paisatge festiu es poble de desenes de braços en alt amb el mòbil gravant vídeos que al sendemà ningú recordarà. És l'únic element de participació que hi queda. La policia aparta la concurrència però encara trobem una bona posició, darrere d'una família de russos. Els seus noms no importen però si haguérem de batejar-los, a ell li diuen Raskólnikov i a ella Sònia. I als fills? No ho sé, posem que es diuen Olga, Tatiana,...

Vaig repartir les notes a la xicalla ansiosa i se n'anaren corrents i sense mirar arrere. Algun d'ells encara es va acomiadar mentre desapareixia pel corredor i em vaig quedar a soles en aquelles quatre parets nues. Els pòsters que les cobrien jeien sobre una taula. Els calaixos buits. La pissarra neta. Però encara podia vore'ls, més de cent cabets amb les seues històries, cadascun diferent: les bregues, els plors, les decepcions, les alegries...Tot començava a esvair-se per a sempre. Jo també me'n vaig anar i en rodar la clau, em va vindre al cap com, nou mesos abans i a molts kilòmetres d'allà, en un altre centre, la cap d'estudis m'explicava ràpidament quatre coses abans de llançar-me dins d'una aula. No feia ni vint-i-quatre hores que estava explicant per enèsima vegada com pujar al Penyal i de sobte vaig haver de deixar-ho tot, fer les maletes i anar-me'n. De la Mariola a la Serra Gelada passant pel Montgó i el Mondúber, ha sigut un any intens...