DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

  Algunes nits després de sopar, quan no tinc res a fer i m'avorrisc, m'entretinc mirant pàgines de venda de cases. Primer m'agrada mirar si cap veí ha posat sa casa a la venda, després m'agrada escodrinyar-les,  vore  com són per dins, de quina època són, intentar imaginar quina classe de vida duien els seus antics habitants, si tenien bon gust per a decorar o no i també m'agrada imaginar com seria la meua vida si hi visquera, què faria  als matins , quines rutines tindria, què  voria  per la finestra cada dia.  A voltes  mirant, mirant  acabe al barri on em vaig criar i secretament desitge trobar la casa on vaig créixer per a poder  vore -la per dins més que siga en fotos i comparar-la amb la imatge que els records han ajudat a construir. Mai la trobe, però hi ha de paregudes. I si efectivament la trobara? La compraria? Podria escriure una història sobre un home que decideix comprar la casa on es va criar, l'últim lloc on es considera que va ser realment feliç

Comence l'Últim dels valencians de  Guillermo  Colomer i a la segona línia apareix el nom de Xàbia. Llig a la contracoberta que la  novel·la  versa sobre una família burgesa de Carcaixent i pense que la relació no és casual , ja que  dels primers que encetaren això del turisme a Xàbia fou  esta  burgesia agrària de Carcaixent, els mal anomenats "tarongers" que es dedicaren a comprar  parcel·les  vora mar per a construir les seues viles d'estiueig, en la zona coneguda com a Muntanyar o  Benisser . Els alcoians n'havien sigut pioners amb les seues casetes de l'Albir i Benidorm. Ara si afegien els  riberencs. Eren bons temps per a la taronja i fluïen els diners. Hi havia molta demanda europea, els metges recomanaven el consum de cítrics, en Europa no creixien bé i feia un gust dolç. De fet, si mirem un mapa de creixement urbà de la segona meitat del segle XIX, podem observar el creixement dels nuclis de la Ribera: Alzira, Carcaixent, Algemesí... La vinculació ent

  Parafrasejant la Loretta Goggi, maleïda primavera que arrambla amb tot. Després d'un hivern tranquil, la primavera arribà  amb  vents huracanats i després d'una visita  llampec  al Marroc que em va servir per a  adonar-me  que enguany no aprovaria l'àrab, van començar les visites a l'hospital assaonades per sessions d'avaluació i dos estudiants de pràctiques. Pasqua pareix que va donar un respir i malgrat les pluges, poques les d'enguany en un any de sequera que ha tornat de marró totes les muntanyes, s'agraí el fet de romandre a casa. Després de tornar a la faena, tocà lidiar amb fer classes en un poble que viu les festes patronals a flor de pell i remar contra corrent per a poder acabar tot el temari de Segon de Batxillerat. Proves metges, manifestacions, més visites a l'hospital i amb juny els exàmens finals, les avaluacions finals, graduacions, de nou a Itàlia, més reunions i més hospital i arribe a juliol cansat i esgotat amb baixa bateria per a t

La paraula vaca en persa es diu گاو (kòv) una veu protoindoeuropea que la relaciona amb el sànscrit गोवृष (govrsa) En el continent europeu trobem entre les llengües goidèliques el gaèlic escocés bó , també en derivaria la paraula gallega busto referida a lloc de pasturatge. Entre les llengües germàniques hi ha l’anglés c ow , el nerlandés koe , l’alemany Kuh , l’ídix קו [ku ] i el suec ko . El grec βόδι prové del grec antic βοῦς que donà interessants derivats com bucòlic, referit als pastors, bulímia, que significa literalment: fam de bou o butyrum una mantega de llet de vaca que en anglés evolucionà a butter i també a la resta de llengües llatines com el francés beurre , l’italià i l’aragonés burro o l’occità burre . En llatí evolucionà a bos , amb representants a totes llengües romàniques com ara el portugués boi , el castellà buey , l’aragonés i l’italià bue , el català, l’occità i el romanés bou , el francés boeuf o el sicilià voi. A més el francés boeuf passà a l’ang