DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

La ciutat de Bizerta se situa al nord de la costa del Magreb, a l'actual estat de Tunísia. Amb més de cent mil habitants en l'actualitat, ocupa una petita península que comunica, a través d'un canal de set quilòmetres de llarg, la mar Mediterrània amb una albufera de 136 quilòmetres quadrats.  Esta ubicació excepcional explica la seua importància històrica des de temps dels fenicis. Però la nostra història no va tan lluny. A principis del segle XX la ciutat és administrada pel protectorat francés i té un comerç molt actiu, tot i que la pesca es manté com una activitat important. A més l'estat francés hi té estacionada la seua armada, i encara pretendria fer-ho després de la independència de 1956. La seua població també és molt diversa, ja que hi trobem no sols amazics i àrabs sinó també colons francesos, sicilians, sards, corsos així com una important comunitat jueva amb elements indígenes i estrangers. A banda, hi ha els andalusins, els descendents d'aquells mori...

  La primera persona del singular en persa es من [man], escrit ман en tadjik, i originalment es referia a la forma d’objecte però amb el temps esdevingué també la del subjecte tot desplaçant la forma az/azo que encara s’empra en moltes variants de les llengües iranianes. Així és cognat de l’hindi मा [ma], del grec εμένα que deriva de l’antic acusatiu ἐμέ , del llatí me que ha donat mă, me o mi en les diferents llengües romàniques, de l’anglés me , l’alemany mich , el neerlandés mij , el suec mig , el gal·lés i gaèl·lic escocés mi , el rus меня , l’ucraïnés i serbi мене .

  En el temps històric vint-i-cinc anys no són res, en canvi, en l'àmbit tecnològic, cada quart de segle pareix una eternitat. Així, a finals dels noranta, quan parlar per telèfon era un plaer i no una tortura i quan cada telefonada era una sorpresa, els mòbils sols eren un objecte de luxe a l’abast d’empresaris importants i altra gent d’eixe pelatge, els fixes regnaven per tot, ja fora amb rodeta o amb teclat. En aquell temps calia apuntar-se els números de telèfon a una llibreta, una mena de grimori que donava accés a tota la xarxa de coneguts. Encara més, si no sabíem el número d’una persona, tan sols calia buscar-lo en un llibrot que no sabia que era la llei de protecció de dades. Així a força de buscar-los i reproduir-los sobre l’aparell, alguns anaven gravant-se a la memòria. Jo me’n sabia una dotzena, d’amics amb els quals ja no tinc relació, el de casa, encara que fa temps que ningú l’utilitza, el de ma uela, que ja no sap qui soc i també el de ma mare, el que més feia se...