DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Hui diumenge he anat a missa, però en un temple molt especial. Els sòls de marbre eren catifes de fulles de tots els colors. Els cants i les oracions eren les branques dels arbres bressolades pel vent. El so de les campanes, el grallar dels corbs. La tèbia llum de les espelmes, la llum del sol penetrant dèbilment a través dels arbres, embolcallada per la boira.  L'olor d'encens, el vent fred i humit. El paisatge és impressionant, el típic dels contes europeus, de manera que no saps si pots trobar-te amb un llop famolenc, una casa feta de dolços o un troll sota un pont.  En definitiva, este matí m'he escapat de la ultraorganització germànica i he sigut lliure amb la bici, per camins i  sendes, sense policies ciclistes que t'increpen. En Alemanya existeixen un gran nombre de vies ciclistes. Jo he utilitzat una anomenada la Ruta de l'Emperador (Kaiser Route) que uneix les ciutats d'Aachen (Aquisgrà, la capital de l'Imperi Carolingi) i Paderborn (l...

Ja restablert de la hipotèrmia mistralera vaig pujar al tren nocturn acompanyat per hordes d'alemanys provinents de la Costa Blanca i altres destinacions turístiques peninsulars. Vaig arribar a la meua cabina, em vaig llevar les sabates, em vaig deixar caure sobre el seient i vaig dir: ja puc morir tranquil! Però la meua apoteosi va ser interrompuda per l'hoste del tren que em demanava que volia per desdejunar pel matí. Això si que és luxe i poderio! I per fi es va posar en marxa la locomotora.  El tren recorre més de 1000 quilòmetres des del Llenguadoc fins la Renània, recorrent una de les zones més encisadores d'Europa, el Llenguadoc i la Provence. A través dels vidres podia contemplar futures visites assegurades: Narbona, Nimes, Avinyó...fins i tot es podien veure els Alps en la llunyania, però després d'un sopar alemany  (Frikandellen i Schnitzel) vaig caure extenuat. Dormir en un tren és tota una experiència. És com dormir a l'hora en un taüt (pel reduït esp...

Després de 19 hores de viatge el tren va arribar a l'estació de Düsseldorf. A l'exterior feia fred, no tant com a Narbona, però així i tot feia fred. Mentre esperàvem que desembarcaren els cotxes, un grup d'alemanys fumava i comentava les darreres notícies. Un home em va mostrar la portada d'un periòdic amb una fotografia gegant de Gaddaffi mort i cobert de sang. No entenia el titular però la notícia era bastant explícita. Els alemanys debatien al respecte, de tant en tant un d'ells em mirava a mi inquisitòrialment. Jo em limitava a assentir i a dir ja, ja. Però que feia en una estació de tren al bell mig de la Renània? Bé, retrocedim un poc en el temps. Vam sortir de Xàbia cap al Nord a les 4 del matí, feia un poc de fred però no excessivament (i vist en perspectiva, m'atreviria a dir que feia calor). Arribàrem a Narbona a migdia. A través dels vidres podia veure un paisatge molt similar al de la Marina: pins, palmeres, herba seca, el blau de la mar i el sol ...

"La burocràcia s'expandeix per satisfer les necessitats d'una burocràcia en expansió" No sé qui va dir aquesta frase, però el seu autor deuria ser proclamat gurú de la societat contemporània, filòsof i arribat el cas, Sant. Mai una sentència ha definit tan bé el nostre aparell administratiu. És una frase que em ve al cap sovint, en les cues dels taulells, esperant en la secretaria de la Universitat o en les classes del màster en les quals intentàvem comprendre que era allò del ROF. La nostra burocràcia utilitza la meitat dels seus recursos solament per a nodrir-se ella mateixa, així per a un procés relativament simple, has d'emplenar (com a mínim!) una minuta per sol·licitar el certificat A-2 que et donarà la possibilitat d'obtindre l'imprès 809 que al seu temps et permetrà accedir un número en la cua pertinent per a allò que desitges fer. Simple, no? A no ser que en el procés es facen les 14h de la vesprada i et diguen allò de "vuelva usted mañan...

  Hui  després de quasi un mes i sense comptar els mesos previs d'estudi,  he acabat les oposicions (per fi!!!). Aquesta és la història de com vivia millor en el pesismisme. Al principi no confiava en aprovar, una part dins de mi fins i tot preferia no fer-ho, tenia por d'acomodar-me en Xàbia, de no ser ja capaç de fugir d'aquí, d'aquesta gàbia daurada com m'agrada anomenar-la últimament. Sense metes ni somnis que complir arribaria un moment, concretament als 40, en que començaria a preguntar-me si la meua vida seria diferent i a resoltes de la meua crisi existencial acabaria per dinamitar tot el meu món futur, intentaria des-fer el camí fet i recomençar-lo, sols per adonar-me que ja serà massa tard.  Però a mesura que va passant el temps i passes la primera prova, la gent et dona ànims, es creen expectatives al teu voltant i la idea va fent-se més i més atractiva i aleshores comences a construir un petit castell als núvols, un castell de plans de futur. Aquest c...

Proverbi rus. Què té el passat que ens és tan atractiu? En principi sembla un lloc còmode per instal·lar-s’hi i viure-hi,   i a més pareix inofensiu: no punxa, no crema, no talla ni pega.   Hi ha dos tipus de passats, un és el passat objectiu, el que realment tingué lloc i que mai va existir. L’altre és el passat que formen les nostres ments a partir dels records, uns records que són ideals, aquest passat mai va ocórrer però és el que existeix. A mesura que ens hi endinsem, el passat va perdent la innocència, ens atrapa, ens encadena i encara   més irradia tanta llum sobre les nostres espatlles que oculta l’empedrat que conforma els nostres camins que estan per recórrer.   Aleshores podem perdre’ns , eixir de la senda i intentar fer mitja volta. També funciona com a substància opiàcia que ens evadeix de la realitat, ens oculta les seues parts afilades i només ens mostra allò que volem veure. Ens sentim còmodes en el passat i ens hi abandonem. El passat ha de ser ...

Després d'unes setmanes de letargia, aquest bloc torna d'entre els morts. M'he desocupat completament del bloc, no per falta de temps o perquè estigués recorrent el món, simplement perquè tres setmanes d'oposicions (i el que queda encara) acaben matant la creativitat. A més, tres setmanes de clausura monàstica no donen pas a situacions còmiques i/o inversemblants i tenint en compte que el més allunyat que he estat últimament de la taula d'estudi varen ser no arriba a 48 hores d'escapadeta per les Valències, Torrent (torre inclosa) i Sagunt, ens donen una idea de com d'emocionant ha sigut la meua vida últimament. Esperem que d'aquí un mes ja sàpiga cap on enfilar la vida, diuen que qui espera, desespera mentrestant mantenganse a la espera.