TREN A BERLÍN



De vegades em plantege quedar-me tancat a casa. El transport públic no se'm dona gens bé, no sé si perquè no m'assabente de res o perquè no m'aclarisc o perquè necessites un màster en utilització de transports alemanys, el cas és que em sent com el tío Pep de l'Horta amb el mocador al cap, la manta morellana i els saragüells passejant per València. Enyore la senzillesa de viatjar amb tartana o a cavall, no hi havia confusions. 

En pujar al tren que m'havia de dur a Berlín, no va haver manera humana de trobar el meu seient. Estava tot el corredor ple, de gom a gom, allò semblava una artèria saturada de colesterol. No es podia avançar o retrocedir, era molt difícil. Havia d'esperar a que la gent anés ocupant els seus seients per poder trobar el meu, però el temps passava i la gent no avançava, molts s'havien assegut sobre el terra, tranquil·lament, amb tot l'equipatge ocupant fins l'últim centímetre de zona de pas. Però açò que és? Vaig pensar que hi havia passatgers que no havien reservat seient per estalviar-se uns euros. Amb tota aquesta gent que em bloquejava  el pas no podia arribar al meu seient.

Vaig començar a obrir-me pas entre la humanitat. Era força difícil entre el vaivé de la màquina, la motxilla al coll i la gent asseguda en un corredor estretíssim. La que més indignació em va causar va ser una que estava asseguda amb les potes ben espatarrades, llegint la seua revista i que et mirava amb cara neguitosa quan intentaves passar-li per damunt. Vaig haver de refrenar el desig de xafar-la. Per fi vaig poder arribar al meu vagó, però seguia sense trobar el meu seient, de fet hi havia numerats 22 seients i jo tenia el 28. Serà possible! Vaig tornar enrere buscant algú del personal, però havien desaparegut tots, típic quan et fan falta. Vaig tornar al principi i em vaig quedar de peu entre tots els que no tenien seient. 

Als cinc minuts em vaig revelar, jo havia pagat el meu seient i el trobaria. Recorreria tot el tren si feia falta. Vaig llançar la motxilla al terra, per poder moure'm lliurement. Probablement quan tornés ja no estaria, era un risc que havia de córrer. Vaig anar amunt i avall saltant entre la gent. El més difícil fou travessar el vagó-restaurant, el tren es movia com un vaixell en mar grossa i sobre cada taula hi havia copes i botelles que es mantenien difícilment estables. Jo em veia caient sobre una taula i llançant-ho tot al terra. Però vaig poder arribar al final d'aquell vagó, solament per adonar-me'n que allà no estava el meu seient i havia de tornar en rere de nou.

La següent estratègia era esperar a la propera estació i amb un poc de sort es buidaria el tren. Il·lús de mi! en la següent parada encara pujà més gent, allò desafiava les lleis de la física, tants cossos no podien cabre en tan reduït espai. A més, hi havia cartells que advertien de la il·legalitat de seure en zones de pas i d'evacuació. Seria que aquelles persones no sabien alemany? I per què les hostesses no feien el seu treball? On estaven tots? Massa preguntes que encara hui no he sabut respondre. Allò pareixia l'exprés Bombay-Calcuta més que un tren del primer món.

Devien haver passat vint minuts llargs quan se'm va ocórrer mirar el rellotge. Eren les 16.12, però espera, si el meu tren sortia a eixa mateixa hora, com podia estar ja de camí a la tercera estació? No vaig voler donar crèdit als meus temors, però hi havia que assumir la realitat, havia prés el tren que no era! El pitjor de tot és que en Dortmund, abans de pujar al tren, li vaig ensenyar el bitllet a l'hostessa i li vaig preguntar si era el tren correcte i si la inútil em va dir que per suposat.

Després de treballar tot el matí i estar més de 8 hores de peu em tocaria estar també de peu fins arribar a Berlín, un trajecte de 4 hores, els meus peus es declararien en vaga i es negarien a seguir recolzant-me en estat tan precari. A la fi, en arribar a Hannover, miracle! molts baixaren i per fi vaig poder fer-me un lloc al terra, fins que va vindre el revisor, em va demanar el bitllet i em va dir que el meu bitllet no era vàlid. Vaig fingir sorpresa i consternació, com si m'acabés d'assabentar de l'equivoc, però jo vaig fingir sorpresa i consternació, però fingir i parlar alemany al mateix temps no se'm dona bé i em va fer pagar un recàrrec. Jo havia pagar per un intercity normal i havia pres l'intercity exprés que és més car. Per suposat que no em va donar cap seient i vaig continuar assegut al terra, això si, vaig arribar 40 minuts abans, que per això era un tren exprés. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL