DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

-Giusé, Giusé!  -Che minchia vuoi? -Come se dice en tedesco, stronzo? -Arschloch. Duia més de 10 minuts buscant a un dels meus companys italians solament per preguntar-li com es deia en alemany un insult italià. Així podria definir-se l'última setmana laboral. El cap ens obligava a treballar una hora més, per a incrementar la productivitat i jo m'havia proposat que el resultat seria el contrari. Si ja és dur treballar en el torn de vesprada, afegir-li una hora més i acabar a les 23.30 era molt pitjor. A més, per què negar-ho? el torn de la vesprada és el menys productiu, a partir de certa hora allí es treballa menys que en un ministeri. Així que inventem diversos jocs, fins i tot algun dia m'he dut els deures d'alemany. Mentre el cap disposa de les nostres vides com si fóssem peces d'un escacs laboral. El nostre supervisor passa un poc, ell encara està més cremat que nosaltres.  Però hi ha un, el Sàtrapa del Justformen que és d'aquests que sempre està...

Església de Sant Lambert Quan ens seguérem a la taula  d'aquella taverna de la Kreuzstraße de Münster, no vaig poder evitar fixar-me en un tipet no ens treia la vista de damunt, des de la seua taula, mentre apurava la gerra de cervesa. Aquella situació em va recordar a la típica escena de forasters entren a un bar perdut de l'estat d'Arizona i un vell vaquer els mira agosaradament i buscant raons. També podríeu canviar els termes Arizona i vell vaquer per reialme medieval i  malfactor malandrí. Però rebobinem un poc la cinta. Havíem arribat a Münster (Mönster en baix alemany) cap al migdia, per a una visita ràpida a la capital alemanya de la bicicleta. Aquella ciutat a mig camí entre la Renània i la Baixa Saxònia havia estat fundada com un monestir (Monestir-Münster, quanta perspicàcia!) sota els auspicis de Carlemany per a l'evangelització dels pagans saxons. Amb el temps esdevingué una prospera ciutat comercial integrada en l'Hansa i controlada pel bi...

Asseguts a la terrassa en aquell estiu improvisat, em va mostrar  un encenedor i em va preguntar: recordes com es diu? Si - vaig dir jo- Feuerzeug! I aquest? Repetí assenyalant-me el cendrer,-   Asschenbecher! Va riure i afegí, una de les primeres coses que vas aprendre els primers dies aquí, fa 5 mesos . 5 mesos...i sembla que fou ahir quan vaig arribar a l'estació de Düsseldorf, un fred matí d'octubre. A mi m'han paregut anys, per ser sincers. Hi vaig vindre sense molta idea de que fer aquí, de la mateixa manera que tampoc tenia molta idea de que fer allà. Diuen que quan no saps quina direcció prendre, el millor és continuar corrent cap endavant, encara que al davant sols hi haja un penya-segat. És el que té perdre el control sobre la teua vida, que al final és ella la que et du a tu i no a l'inrevés. Arribats a aquest punt, el més còmode seria seure en una terrassa amb una cervesa a la mà i esperar a veure que passa, tot i que també és molt desesperant el fet...

Maatjes, són tan repugnants com aparenten?..Si Continuant amb la novel·la ja estàvem en Holanda, el país de les tulipes, el formatge, els porros i els socs. Primera lliçó que vaig aprendre, els alemanys i els holandesos no es duen molt bé. Segona lliçó, Holanda és plena d'Alemanys que venen a comprar sobretot peix i altres productes exòtics. Tercera lliçó, a pesar de ser els alemanys els que es desplacen a Holanda, la proporció d'holandesos que saben alemany és superior a la d'alemanys que saben holandés, tot i que les noves generacions d'holandesos han canviat l'alemany per l'anglés, cosa que indigna als alemanys. Quarta lliçó, l'holandès s'assembla molt a l'anglès i a l'alemany, de fet amb un coneixement d'ambdues llengües no es tan difícil moure's per Holanda. Les llengües que pertanyen a una família no presenten gaire problemes de comprensió, és a dir, per a un italià el portuguès o el castellà són més comprensibles a l'i...

Tenemos chica nueva en la oficina! , ...però no li diuen Farala i no sé si és divina. Estic d'un sociable que ni jo m'ho crec, abordant persones desconegudes i entaulant converses amb qualsevol. Tot siga per practicar l'alemany. Així he descobert que el meu nou company de treball, aquell què semblava sospitós d'haver-se'n fugit d'una presó d'alta seguretat, és en realitat albanès. Tot i que una cosa no lleva l'altra. Encara no coneixia cap albanès, quina il·lusió! A més com que també és de la Mediterrània hem connectat molt bé, encara que ell va vindre en plena època soviètica i ja no ha tornat molt per allà perquè tota la seua família i tots els seus amics i coneguts estan escampats pel món. En Albània ja no coneix a ningú. Diu que fora d'Albània viuen més albanesos que a dins del país. La quantitat de coses que estic aprenent! Albània és un país de la Mediterrània que està a l'oest de Grècia. No hi ha una religió majoritària, essent ap...

Havia deixat la història camí de Borken. Després de 100km per fi havíem arribat. Aquella nit era el moment de fer plans. Va sorgir la idea d'anar fins a Rotterdam, que es troba a solament 200km cap a l'oest. Finalment vam decidir que era millor conèixer més profundament aquella regió i que deixaríem la costa holandesa per a quan el temps acompanyés. Tot açò que escric a principis de març, amb la primavera al girar la cantonada, els pardalets cantant i el sol calfant més o menys, va tindre lloc a principis de febrer, amb temperatures que rondaven els 10 graus sota zero, gel per totes bandes i hipotèrmies diverses cada vegada que et treies els guants, el gorro d'hivern ( Wintermütze) , etc. Així que la qüestió climatològica no era baladí. És un fred que hi ha que viure'l, dolorós, en menys de 10 minuts la pell es torna de color violat, fins i tot és normal que inexplicablement la pell comence a sagnar com si algú m'hagués fet un tall. A més a més cada brisa és ...

Odie els dilluns!  No m'agraden gens, però encara més odie els diumenges, perquè són l'avantsala del dilluns. El darrer dilluns el vaig odiar com mai. Tinc un horari super xulo en el què unes setmanes treballe de matí, de 6.00 a 14.30 (Frühsicht) i les altres de 14.00 a 22.30 (Spätsicht) i això que m'he lliurat del Nachtsicht (22-6.30) perquè jo a partir de les 22 de la nit deixe de ser persona per convertir-me en una espècie de zombi mancat de voluntat, un perill si he de fer servir maquinària pesada. Si estigués jo alguna vegada en el torn de nit, puc garantir que allò desembocarà en un drama grec o en un senzill homenatge a Ned Ludd. Deuria explicar-li al meu cap que és el rellotge biològic, perquè el meu va desbaratat del tot per culpa d'aquesta alternànça. Unes setmanes m'he d'alçar a les 4.45 del matí (hores de les què desconeixia la seua existència) i l'altra setmana cap a les 8-9 del matí. I això implica que unes setmanes me'n vaig al l...

"T'ho passaràs bé, ja veuràs, a Borken hi ha moltes coses per veure" em repetien mentre acabava de fer la maleta. Tot això en alemany, no penseu que aquí parlen valencià. Jo no estava gaire convençut d'anar-hi. Borken, una ciutat industrial en la frontera dels Països Baixos, se m'antullava un entorn d'allò més inhòspit. Perquè si bé Amsterdam i la costa holandesa són un paradís de llibertat (o així ens el venen), hem de recordar que l'interior dels Països Baixos fou un baluard del feudalisme i el catolicisme en una data tan recent com finals del segle XVIII, amb una força gens menyspreable que feu fracassar la Revolta de les Escarapel·les (1786-1787). Això si, amb la inestimable ajuda de les tropes prussianes i del Principat-Bisbat de Münster.  I ara que ja he saciat el meu mono d'història i he demostrat que puc aplicar coneixements de la carrera, passem al tema que ens ocupa. Aquesta història comença en abril de 2011, asseguts en una terrass...

I Babilònia romandrà en runes, cau de xacals, en objecte d'espant i burla, sense habitants. Jeremies. Quan era menut teníem per casa un llibre sobre les 7 Meravelles del món antic, llibre què ens havien regalat per comprar una enciclopèdia. Per a les noves generacions desconeixedores d'aquest concepte,    una enciclopèdia era una sèrie de 10-20 llibres (depenia de la quantitat d'informació) què les famílies compraven en la dècada dels 80-90. Pretenien recollir tot el saber de la humanitat, però com ens ha ensenyat la Bíblia, Déu castiga la supèrbia i l'ambició i amb el temps aquesta magna obra acabava per agafar pols en la prestatgeria del menjador com a element ornamental per a que les visites es pogueren meravellar de la cultura de la família amfitriona. En fi, que teníem un llibre sobre les 7 meravelles del món antic, eixos 7 monuments que els grecs de l'època hel·lenística van decidir que eren la més elevada mostra del geni humà. A més, cada meravella...