CREUAR LA FRONTERA



Havia deixat la història camí de Borken. Després de 100km per fi havíem arribat. Aquella nit era el moment de fer plans. Va sorgir la idea d'anar fins a Rotterdam, que es troba a solament 200km cap a l'oest. Finalment vam decidir que era millor conèixer més profundament aquella regió i que deixaríem la costa holandesa per a quan el temps acompanyés.

Tot açò que escric a principis de març, amb la primavera al girar la cantonada, els pardalets cantant i el sol calfant més o menys, va tindre lloc a principis de febrer, amb temperatures que rondaven els 10 graus sota zero, gel per totes bandes i hipotèrmies diverses cada vegada que et treies els guants, el gorro d'hivern (Wintermütze), etc. Així que la qüestió climatològica no era baladí. És un fred que hi ha que viure'l, dolorós, en menys de 10 minuts la pell es torna de color violat, fins i tot és normal que inexplicablement la pell comence a sagnar com si algú m'hagués fet un tall. A més a més cada brisa és un arrap.

Així que el pla ja estava fet: aniríem de bon matí a Winterswijk, una petita ciutat holandesa, visitaríem el mercat, després ja veuríem. I això era tot. Hem vaig quedar bocabadat, si algú coneix algun alemany sap de sobra que "ja veurem" no entra en la seua filosofia de vida i que un pla com Déu mana inclou una descripció minuciosa de tot el que s'ha de fer hora per hora, incloent els temps destinats a menjar i visites diverses als urinaris, tot acompanyat de materials documentals i una taula a excel amb distàncies, preus, etc.. Per contra, aquell pla tenia tota la pinta de que s'aniria fent sobre la marxa i eixos són al cap i a la fi els millors plans.




Creuar una frontera per carretera és tota una experiència. Hui en dia que quasi sempre agafem l'avió, ens trobem màgicament en un país estranger i sempre entrem pels aeroports, que són la porta més asèptica, lletja i impersonal de qualsevol país. Així les coses, poques fronteres he creuat en la meua vida. A penes recorde anar de Pontevedra a Porto en un Ford Escort roig o de Lleida a Andorra en un autobús. Per tant la meua experiència més recent fou la Jonquera, creuar el Pirineu entre Girona i el Llenguadoc un matí d'octubre. I la que ens ocupa,  la frontera entre Alemanya i els Països Baixos. 

Fou una completa decepció, sobre tot en aquest últim cas, perquè la frontera no és tal (bé ho era en el seu temps, abans de Schengen). És una carretera contínua. El paisatge, la fauna, la flora és la mateixa. Òbviament, direu, les fronteres són creacions humanes, completament artificials, línies imaginades (4t de carrera, Història dels EEUU, Ferran Archilés), però així i tot hom espera al creuar una frontera com quelcom de màgic. L'única diferència que vaig veure és que la carretera a l'arribada als Països Baixos es torna més estreta i es trufa de semàfors i carrils-bici. 

Jo m'esperava que un territori fronterer seria més bé un territori inhòspit, indòmit, on els homes beuen whisky de gerres marcades amb tres X, les prostitutes duen el cosset ajustat i una ploma al cap, en els saloons sona una pianola, els indis es dediquen a recopilar cabelleres humanes i les petites diferències es dirimeixen en dols a pistola al trencar l'alba. Seré jo, què sóc un romàntic. En canvi,  aquella frontera era un territori bucòlic, amb tulipes, molins, xiquets patinant sobre el gel i corbs grallant en un agradable matí d'hivern, res de vaquers, ni senyores de mala vida ni estepicursors (aquesta paraulota he hagut de buscar-la i tot, en essència un estepicursor és la simpàtica bola de matolls que corre en qualsevol poble típic de l'oest).

Un simpàtic estepicursor


El món ja no és el que era. Què estem fent?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL