DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Tal dia com hui de fa 90 anys va nàixer a Sueca Joan Fuster, per això, he volia reproduir algunes línies del seu llibre Diccionari per a ociosos , referents a l'entrada del mot mediterrani, eixe vague patriotisme marítim.  Quan ja estava disposat a la feina, he recordat, però, que està prohibit, el copyright i eixes mamandurries . Així m'aconformaré en paraules volades què cauran d'aquí i allà esguitant-ho tot amb la prosa fusteriana. El suecà ens parla d'una mar què entre ona i ona podria parlar-nos de mil moments brillants de la història de la humanitat esdevinguts al Mare Nostrum i què al remat fomenten aquest patriotisme. Ens parla de Venus i d'Ulisses, de Sofia Loren i Sòcrates, de Napoleó i les Quatre Estacions, de Botticelli, dels Bòrgia, del Partenó, de Camús, de Salamina, de Virgili, de Miró, d'Èuclides, de les Termòpiles, de Virgili, de Sant Pau, de Venècia, de la Dama d'Elx, de Sant Agustí. Tots noms representants d'un geni forjat a...

De vegades el temps es calça patins de línia i corre com el vent de ponent. Ja fa més de dos anys discutia amb una professora del màster sobre la vocació laboral. Ella ens venia la burra què per a treballar de professor s'ha de tindre vocació. Jo li replicava que el treball solament era un mitjà per adquirir diners amb els quals satisfer totes eixes necessitats materials què ens hem dibuixat com a necessàries i per a pagar els impostos, naturalment. Fa un any vaig aprendre com d'equivocat estava i diantre, que la professora tenia raó, però espere que no se n'assabente mai. No vull ser eixe seu antic alumne imaginari què es va trobar un dia en un pont de València i què li va servir per justificar tot el seu esquema de valors. De segur que em va llançar una maledicció, jo tenia un pla de vida ben muntat, una escala perfecta de graons ben segurs... uns mesos més tard estava sota un sostre d'uralita sostenint llargues converses existencials amb un braç mecànic, què...

Tot i que l'estiu no té molta gana d'abandonar-nos, va apropant-se Nadal, llavors és un bon moment per començar a escriure la carta als Reis d'Orient. Un regal què volguera tindre és una petita màquina del temps, no importa si és una cadira plegable amb un para-sol multicolor o un  Delorean  del 82, però m'encantaria poder enderrocar la barrera del temps i avançar o retrocedir a voluntat. Sempre he pensat que seria l'arma definitiva d'un historiador, la millor manera de respondre'ns tots els interrogants. Quan fem la història sempre tenim el mateix dubte: tot allò què dic és real? fou així? És com una espasa de Dàmocles que ens penja sobre el cap, ja que hi ha tantíssimes variables a considerar cada cop què formulem una pregunta al temps que mai la coneixerem amb certesa  Per això m'agradaria poder visitar el passat. El futur no tant, perquè li llevaria la intriga al moment present, sense la qual no seria més que una sala d'espera diàfana...