DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Per a un valencià anar a Sicília és com romandre a casa. Costa molt poc acostumar-se a Sicília. Trinacria, com la coneixien els grecs, té la mateixa mar, ara verda, ara blanca, ara turquesa, ara rabiosa, ara com una bassa d'oli. És el mateix respecte cap a la mar, hui nodridora, demà destructora. És la mateixa llum del sol, la llum de Sorolla, la llum blanca de la Mediterrània. És el mateix aire carregat de sal i de llegendes. És amagatall de monstres. L'illa de les Gorgones, dels Cíclops i dels monstres Escila i Caribdis que tant mal de caps foren per a Ulisses.  Sicília és com València, la mateixa postura relaxada enfront de la vida, on es treballa per a viure i no al revés, com fan allà en Europa. Aquí la vida és com el lent gronxar de les barques amarrades a port. El demà no existeix, el dia sempre és hui. És la mateixa manera intensa de viure la vida, és improvisar davant l'adversitat, és el terror a la mort. La mort, sempre traumàtica, amb la seua olor de lliris....

Ja fa temps que tenia pendent escriure aquesta entrada. Així que aquí van 10 idees que han canviat la meua manera de veure el món en els darrers anys.  1- VIATJAR ÉS LA MILLOR FORMA D'APRENDRE Aquesta idea no és nova, ja l'he enunciada alguna vegada, però és un dels pilars bàsics del pensament de jo amb vint i llargs anys. Eixir de casa i veure que el món és molt divers o eixir de casa i veure que els éssers humans som tots semblants són de les millors experiències que he viscut. Sobrevolant l'Amazones i navegant pel Nil m'he quedat bocabadat amb la majestuositat de la naturalesa. Trobar un vàter que era poc més que un forat en terra en Rússia em va ensenyar a què el nostre món també té unes fronteres. Menjant peix cru per desdejunar he après que la nostra manera de viure i veure el món no és igual. Descobrir que petits gestos com obrir una aixeta i que isca aigua poden ser luxes per a altres, m'ha ensenyat a valorar més el que tinc. En un edifici de la Ges...

Abans pensava com molta gent, que això de viatjar a soles havia de ser perillós i molt avorrit. Sempre sol, exposat a la maldat dels altres i sense ningú amb qui parlar. Tanmateix arriba un moment que hem de deixar la vora i nadar mar endins,  eixir de la nostra zona de confort . Així que he decidit provar-ho i he viscut una aventura de deu dies que han sigut els millors en molt de temps. Sens dubte repetiria sense pensar-m'ho. Des de menut ens inculquen la idea que allà fora hi ha un gran bosc, habitat per llops ferotges i bruixes que ens esperen per devorar-nos. Després creixem i els mitjans de comunicació no milloren la cosa: delinqüència, terrorisme, epidèmies, guerres. Sembla que el món és un lloc molt inhòspit i que el millor que podem fer és tancar-nos en casa. El món pot ser tan gran o menut com vullguem fer-lo. És clar que hi ha molts perills, però també a casa nostra i per altra banda també hi ha coses meravelloses per descobrir.  Viatjar sol no és més peril...

Font: Vikipédia Ara que ha passat més d’un mes d’aquell nostre 11-S en què es cremà part de les Planes és moment de reflexionar en fred, de buscar solucions a curt i llarg termini i també responsabilitats. Les nostres muntanyes estan fetes una vergonya, abandonades a la seua sort, la malea creix i multiplica i com a resultat, esdevé un polvorí proper a explotar cada estiu, amb cada ona de calor, amb cada ponentada, amb cada període de sequera. Davant un ecosistema així la naturalesa sempre busca la manera de posar-hi remei, és a dir, que els incendis no són únicament un producte humà. Ara bé, mentre que els incendis naturals no solen ser catastròfics, els que provoquem nosaltres són destructius.  L’abandó de les muntanyes és la conseqüència natural d’una societat cada vegada més urbanitzada en què el bosc ha esdevingut una mena de santuari sagrat inviolable, en el qual no es pot intervindre i això és una errada. Resulta fatal perquè la naturalesa ha perdut o ha vist ...