DE PERQUÈ EM VAIG ENAMORAR DE SICÍLIA

Per a un valencià anar a Sicília és com romandre a casa. Costa molt poc acostumar-se a Sicília. Trinacria, com la coneixien els grecs, té la mateixa mar, ara verda, ara blanca, ara turquesa, ara rabiosa, ara com una bassa d'oli. És el mateix respecte cap a la mar, hui nodridora, demà destructora. És la mateixa llum del sol, la llum de Sorolla, la llum blanca de la Mediterrània. És el mateix aire carregat de sal i de llegendes. És amagatall de monstres. L'illa de les Gorgones, dels Cíclops i dels monstres Escila i Caribdis que tant mal de caps foren per a Ulisses. 

Sicília és com València, la mateixa postura relaxada enfront de la vida, on es treballa per a viure i no al revés, com fan allà en Europa. Aquí la vida és com el lent gronxar de les barques amarrades a port. El demà no existeix, el dia sempre és hui. És la mateixa manera intensa de viure la vida, és improvisar davant l'adversitat, és el terror a la mort. La mort, sempre traumàtica, amb la seua olor de lliris. És el paganisme latent que s'arrossega darrere mil Mare de Déus i sants. 

Sicília, com València és la terra que ha renunciat a governar els seus destins, que s'ha acomodat al paper de criat més que al d'amo. És la terra de gents d'esquenes cansades d'intentar traure-li a la terra l'aliment. Sempre amb un ull en la terra i l'altre en l'oratge, esperant que una granissada s'emporte el fruit de mesos de treball. És el país dels desheretats, de tribus i de súbdits. 

Els sicilians, com els valencians, són els guardians del sol. Per això ambdós rendeixen la mateixa devoció a Santa Llúcia. Són els custodis d'un passat semrpe evocador, però ja mort. Són com eixes persones ancianes que recorden amb un somriure el passat, per ocultar la incertesa del present. Uns i altres sabem que estem de sobra. Els bàrbars volen el nostre sol, els nostres murs antics i la nostra cuina feta a base d'inventiva. Però no ens volen a nosaltres, ni a la nostra cultura. Som el ressort d'Europa. Terres de cambrers i jardiners. Som hereus d'un imperi romà que encara ens permet alçar el cap i mirar amb orgull aquells que ho donarien tot per tindre una miserable pedra romana. Adormits entre el passat i la xafogor. 

Sicília és una cruïlla de camins, milers de vegades travessada, terra de fenicis, de grecs, de púnics i romans, de vàndals i bizantins, d'àrabs, jueus i cristians, de normands, francesos, aragonesos, castellans i italians. Terra de tots i de ningú. Terra acostumada als vaivens de la fortuna. Sicília, com València, ignora que la mala fortuna cau quan s'allunya de la Mediterrània i de les seues idiosincràsies, quan aspira a ser un país de valls verdes i cims nevats. Sicília, com València, vol ser Europa i ignoren, que altres agrairien ser mediterranis, a mig camí entre Europa i el Magreb.