DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

2017 va començar com cada any, afegint-me anys. Ara que canviava la desena, vaig decidir adequar el nom d'este diari a la nova realitat i el vaig rebatejar com a  Diari d'un jove masteritzat en la trentena , per a què, ja que ni és un diari, ni sóc jove ni molt menys masteritzat, hi haguera algun element de veritat en el títol. Però segurament ara que vinguen els idus de gener, li tornaré el nom que tenia, ja ha durat prou la comèdia.                                 Diu el refrany que la neu de gener ompli la bóta i el graner i encara que s'ha fet de rogar al principi, la segona part de l'any ha dut faena sense parar. En gener va nevar i per als que habitem el litoral és un fet excepcional. En 30 anys sols he vist nevar dos voltes a la Marina (excloent dalt les muntanyes), l'any 2005 i enguany. Calp va ser l'únic poble de tota la comarca en què la neu no va collar i emblanquinà sols el cim d...

Va haver-hi un temps en què Nadal era la meua festa preferida, després vaig créixer i tot canvià. D'aquell temps que esperava amb il·lusió, quedà una festa freda en què pesen més les absències que les celebracions. És una sensació que no sé anomenar però sí explicar, és com si estiguera havent-hi una festa tots els dies i tothom està convidat, excepte jo. Jo estic a fora, mirant des d'una finestra. Algun any espere reconciliar-me amb ell però 2017 tampoc serà l'any.

És increïble com de pressa oblidem costums que en un altre temps ens envoltaven. Quan aterràrem en Londres, ja no me'n recordava que els cotxes condueixen per l'esquerra, ni molt equivalien la lliura i l'euro, tampoc que les distàncies es mesuren amb milles ni fins i tot que van una hora per darrere. Però el que més em cridà l'atenció de tot és que les cases no tenen cortines. Imagineu arribar al centre de Londres de nit (les 16.30 i ja era de nit, una d'eixes altres coses que oblides) i veure les persones en la intimitat de les seues llars, tot ben escodrinyat. Em pareixia una ciutat impersonal, moderna, encantada d'haver-se conegut, d'eixes que miren per damunt del muscle la resta i que se'n riuen de tot allò que semble antic. Amb tot, he de reconéixer que em va agradar. És una Roma del segle XXI on es creuen tots els camins, on arriben tots els vaixells i on es troben totes les nacionalitats, però també fa cent anys era la capital del món i no assum...

Entre les poques manies que tinc, figura la de canviar de raspall de dents cada tres mesos. Així en tinc un per a cada estació de l'any, amb el color més adient per a l'estació, clar. Ara bé, el canvi no el faig en el solstici ni en l'equinocci, no sóc tan primmirat. Tot este romanç és per a dir que, ara  que toca acomiadar-se del raspall de tardor, sóc conscient que sols han passat tres mesos des del 31 d'agost i se m'ha fet com si hagués passat una eternitat. Deu ser el fet d'haver canviat de lloc de treball en quatre ocasions però els dies d'estiu han quedat ja molt lluny.