DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

No escric molt últimament perquè tampoc tinc gaire coses que contar, quan dus una vida quasi monàstica el moment més emocionant del dia és quan arriba el correu...factura, factura, factura, arutcaf! a no, factura. Per això de vegades m'agrada anar a la mar, és el millor racó per a pensar. Les ones van i venen, s'emporten records vells i en porten de nous, a més la mar ajuda a enfrontar els problemes, perquè per molt que intentes llançar-los ben lluny, la mar els tornarà a dur fins la platja. La mar sempre rebutjarà tot allò que no li és inherent.  Però aquestes darreres setmanes per culpa del vent no he pogut anar-hi. Diuen que l'altre dia va haver un tornado, però un tornado si no se'n du volant cases d'Arkansas i vaques i puntualment alguna monja, no és tornado. Són graciosos els tornados, un remolí de vent mortalment destructor. Llàstima que no s'enduguen amb ells, ben lluny, la maleïda crisi.  Un dels motius pels quals ja no encenc la tele, enca...

Quan la pedra relliscà i vaig caure per enèsima vegada rere del pes de la motxilla, no vaig poder evitar contemplar el cel. Allà, humiliat sobre les faldes del Montgó, m'assemblava a una tortuga que intenta alçar-se després de caure damunt de la seua closca, fent cops de peu en l'aire i intentant doblegar la gravetat. Entre intents infructuosos, em vaig quedar encantat, contemplant la bellesa incòlume d'aquell cel hivernal, pintat de blau mediterrani i enlluernat de rajos solars que es projectaven al llarg de la vall. M'hauria fet algun colp al cap i aquella imatge que esguardava era el paradís? Però, retrocedim unes hores en el temps. Des del "no pain, no gain" fins al "la fama cuesta y aquí es donde vais a comenzar a pagar" la vida està repleta de situacions i moments que ens ensenyen que tot allò que ens fa gaudir, ens omple de deler o satisfacció es troba al final d'un tortuós camí, plagat d'obstacles i inconvenients. O pot ser siga,...

A pesar del que diuen els físics, vivim en un món d'una sola dimensió. Mai t'havies aturat a pensar-ho? Mirem els quadres, sentim els olors, escoltem la música, caminem pels carrers. Però sempre veiem els mateixos colors, sentim les mateixes olors, escoltem les mateixes notes i caminem pels mateixos carrers. Alguns et diran que l'ésser humà és un animal rutinari i que no li agraden les novetats. Tanmateix la realitat és eixa. Aquesta circumstància també és aplicable a les persones, ens relacionem amb aquells més afins i dels cercles més immediats, perquè la resta ens incomoda. Aquestes relacions també tenen una sola dimensió, de segur que també ho has viscut. Amb uns parles de les coses divines i amb els altres de les coses humanes, de manera que no pots invertir la relació perquè el fet d'intentar-ho ens porta a la incomoditat novament. Però un dia, si, un dia qualsevol et despertes i notes que el món es diferent. No t'atreveixes a pensar-ho, però ho intu...

Com estàs? Una salutació prototip que donem sempre, però és una pregunta retòrica, çò és, per a la qual no s'espera resposta. O millor dit, si que s'espera una resposta pactada: "bé", solem dir. És una convenció social, ningú espera que el seu interlocutor li conte la seua vida i miracles. La nostra societat és plena de convencions, que a priori haurien de facilitar-nos la vida, però no és sempre així, al remat acabem rodejat de conceptes buits de contingut que empren per onrnamentar, perquè queden bé. Altres conceptes buits són el d'amic i família, grups de persones que coneixem millor que els desconeguts i que acabem tolerant per la força del costum, però a la fi dels amics i de la família sols podem esperar actes convencionals, de caràcter festiu, parlant clar, quan les coses van bé. Perquè quan la vida és capgira ningú pot esperar d'aquestes persones més que el rastre  de l'abscència. 

És el moment de fer la vista enrere i veure que m'ha deixat tot el 2012, quins propòsits he acomplert, quins s'han quedat per resoldre i quines coses he fet què ni tenia pensades. Vaig visitar Berlín. Vaig realitzar un somni, veure les portes de Babilònia. Vaig muntar en monorraíl (monorraíl, monorraíl). Vaig estar a la casa de Beethoven... ...i a la d'Engels. Vaig estar purgant en una fàbrica fins que vaig perdre la por al futur. He patit molt de fred. He descobert un nou país (el 12è!), els Païssos Baixos i he vist un molí de vent i tulipes (de manera que ja he complert amb la quota d'estereotips). Vaig estar en Aquisgrà i no vaig poder veure el tron de Carlemany (i mig any després encara estic indignat). Vaig menjar peix per desdejunar  Després de molts anys, he trobat l'ermita de Benitzaina de Xàbia  I moltes altres coses: he après alemany, he après a fumar peix, he plantat mol...

El meu lloc preferit per reflexionar és en front de la mar, entre les ones, els vaixells i la remor de l'aigua colpejant les pedres. Però en absència de mar hi ha un lloc particularment especial per a mi, el castell del Xiu de Llutxent, un castellet (un albacar, parlant en propietat) oblidat pel temps, sense grans pretensions on mai van haver justes ni monarques, ni princeses segrestades ni bruixes segrestadores, tampoc s'hi prengueren grans decisions ni s'hi signaren importants tractats, però d'alguna manera el Castell Vell, com també és conegut (per oposició al Castell Nou o Palau-Castell) és entranyable.  L'edifici està fet tabaco , per emprar un eufemisme, però conegut és per tots que el temps és implacable, el déu Cronos devora tota la seua progènie i el Castell no podia ser una excepció (tot i que l'oblit sempre ajuda) amb l'agreujant que aquest tipus de construccions no solien fer-se amb materials força resistents. A més, segurament els seu...

He decidit llegir-me l'Apocalipsi per tal d'assabentar-me a que ve tanta escama amb la fi del món. No sé a quina droga li pegaven, però eixe relat sols podia haver eixit d'una comuna hippy. L'autor, Sant Joan, es justifica dient que va caure en èxtasi ("èxtasi") i que se li va aparèixer un àngel (els àngels no seran tan bones persones com diuen, encara no els he vist trucar a la porta i presentar-se com Déu mana, al seu lloc es presenten aquí i allà sense ser convidats i destorbant). L'àngel en qüestió li va manar que ho posés per escrit i ho enviés a set esglésies en concret, com les cadenes de correus que duen mala sort si no les reenvies.  Així comença un seguit de palla escrita sense cap interès fins que comença l'apocalipsi en si. S'obre un portal tridimensional i d'allà dins comença a aparèixer personal: que si els quatre genets, que si les dotze tribus d'Israel, que si la tipeta del Neutrex, sembla no tindre final com un cot...