DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Estes vacances he passat uns dies a Milà, en el nord d'Itàlia. La meua idea era visitar algunes ciutats de la Llombardia, fins i tot pujar a Suïssa, a Lügann; tanmateix, Trenitàlia, o millor dit la seua homòloga llombarda, Trennord m'han fet canviar molts plans. Bàsicament perquè trobar la informació dels trens és complicada i la relació entre el que apareix a Internet i la realitat és pura fantasia. La qüestió és que un matí després de quedar-me en el bitllet a la mà per a anar a Pavia, i com que feia molt de fred, vaig estar vagarejant per l'Estació Central que és enorme i vaig descobrir una llibreria. No una d'eixes llibreries petites d'estació que venen periòdics, mots encreuats, la Pronto i quatre best-sellers, no, una llibreria enorme de dues plantes.  Després de constatar les mateixes tendències que es veuen a Espanya, és a dir la moda d'eixes novel·les de tiktok d'edicions molt boniques, tapes recarregades i lloms de colors, però d'argument tan s...

 Mai he sigut una persona vetladora, des de jove poc abans de les 11 de la nit m'adormia sense remei, per això no m'agradava eixir de festa i les comptades voltes que ho feia, ho passava malament. En correspondència era una persona matinadora, no he sigut tampoc d'estar-me hores i hores al llit fins a l'hora de dinar. Ara, fa uns anys les preocupacions de la vida adulta m'han alterat la son. Des de fa un parell d'anys que habitualment em desperte a les tres o quatre hores d'haver-me adormit i em costa reprendre la son. Ho aconseguisc si em canvie d'habitació, deu ser per la temperatura. Tot i que a voltes em desperte amb el cap ja a ple rendiment o no aconseguisc dormir perquè estic amb una son prima i en el meu cap no paren de reproduir-se escenes, cançons com si s'haguera quedat el cinematògraf en marxa. Curiosament, o no, estos episodis que considere insomnes i que duren un parell de setmanes, sempre passen en dies faeners, mai en vacances o en ca...

El viatger abandona Jesús Pobre pel carrer Major en direcció cap a ponent, entre bancals d’ametlers i de vinyes. A l’esquerra, sobre un tossal s’acomiaden uns molins de vent, dels quals sols queden les torres, erigides al segle XVIII per a moldre el gra i obtindre’n farina gràcies a la força del vent. Són un record d’allò que hui ja no trobaríem a la Marina, camps sembrats de cereals, però dels quals Cavanilles ens parla al segle XVIII, n’hi havia molts i observava el botànic amb preocupació, que aquest territori tenia una agricultura tan fèrtil, que els seus habitants no tenien gens d’interés a desenvolupar les activitats artesanals. Restes d’aquests molins encara els podem veure en alt a Xàbia, a Pedreguer, a Gata, a Benissa o a vora mar a Calp, testimonis muts de temps pretèrits. Des de l’eixida de Jesús Pobre el camí s’enfonsa en una vall, els contraforts del Montgó que comencen a deixar pas a la gran plana del riu Girona. Abans però, hi troba l’alqueria de Bisserot, una alqueria m...

 Este estiu pensava amb certa ingenuitat que arribat quasi a la quarantena ja no tinc moltes més primeres voltes que experimentar. Dissortadament, al destí li agrada jugar amb nosaltres. No descriuré tota la rastrera de símptomes que arrossegue des de fa més d'un mes, solament que fa dues setmanes vaig arribar al punt que se'm feia insostenible dur una vida normal així que després de moltes visites a urgències, fins i tot a l'hospital, vaig decidir agarrar una baixa.  Primer que tot he d'aclarir que com a professor funcionari estic lligat a un anacronisme anomenat Muface, una mútua sanitària on estem tots els funcionaris de l'Estat. Això va ser un invent dels setanta que venia a pal·liar la falta d'un servei universal de salut i que en el seu dia potser tenia sentit, ja que cada empresa ha de vetlar per l'estat dels seus treballadors. Tanmateix, ja no funciona així, no tenim revisions periòdiques, simplement permet que un grapat de treballadors tinguen la fa...

Revisant antics esborranys del blog, he trobat este que reproduiré a continuació que vaig començar a escriure un 5 d'octubre del 2010 i que no vaig concloure: " Aprofite aquests dies de vacances que comencen a fer-se pesats per posar-me al dia en qüestions que tenia un poc deixades de banda des d'abans de l'estiu. Una de les meues passions és aprendre noves llengües, fins a arribar a un punt que en podríem dir malaltís, una autèntica linguomania que condueix a l'interés per tota forma de comunicació oral. Del meu viatge a Egipte em vaig portar un llibre per aprendre l'alfabet aràbic, em va costar una mica de trobar puix no se solen veure per les zones turístiques. Vaig poder comprar-me'l en una xicoteta llibreria als afores del barri copte, al costat d'una botiga que perjurava que els seus preus eren més barats que els del Mercadona (si, fins a les tòrrides arenes del Sàhara i els refrescants oasis de la vora del Nil arriba el nom del totpoderós Paco Ro...

En persa peu es diu پا [paa] paraula que deriva del protoindoeuropeu *pṓds. Relacionat amb ell hi ha l'hindi  पांव [pav] o  पाँउ [pau]. El persa  پایجامه [paydjama] que vol dir cobriment del peu i a través de l'hindi i de l'anglés tenim la paraula pijama.  Tenim el gaèl·lic escocés sìos , avall.  El protogermànic  fōts donà l'anglés foot , el neerlandés voet , l'alemany Fuß , l'ídix  פֿוס [fus] o el suec fot . El grec antic πους evolucionà a πόδι en el modern i els derivats que tenim en les nostres llengües com podòmetre, octòpede, bípede, pòdium. El llatí pes té presència a totes les llengües romàniques: el romanés  picior , l'italià piede , el sicilià pedi , el francés pied , el català peu , l'occità pè , l'aragonés i el castellà pie , el portugués pé i derivats com pedal, pedicura, pedestre... Pel que fa a les llengües eslaves, el rus  пята i l'ucraïnés  п'ята , l'ídix  פּיאַטע [pyate] i el serbi-croat  пета /...