Entrades

DES DE TEULADA ALS POUS DE L'ABIAR

Imatge
  El viatger deixa arrere el cementeri de Teulada i s’endinsa pel camí vell de Xàbia. L’Abiar Alta forma una mena d’altiplà verge amb vinyes i unes poques casetes amb algun sembrat al recer del Tossal Gros, una xicoteta elevació del conjunt de tossals i tossalets, pujols i alterons que clouen la vall del Gorgos pel Migdia. Vist des de Teulada, el Tossal Gros té una ressemblança al Montgó, la germana major que es troba a l’altra banda de la vall. Llavors s’entra en terme del Poble Nou de Benitatxell i el camí continua cap avall. Una mateixa muntanya pot presentar dues cares completament diferents segons estiga orientada a tramuntana o al migdia però el mateix fenomen ocorre amb aquells paratges que estan dividits en municipis diferents, així la solitud de l’Abiar teuladina es trenca amb l’aparició d’urbanitzacions fantasma, d’eixes que sols estan habitades unes poques setmanes a l’any, en entrar a l’Abiar poblera. El camí recorre l’horitzontalitat i es bifurca, llavors el viatge pren el
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

D'APRENDRE BEN BÉ I ALTRES REPTES

En setembre vaig aprovar l'àrab, encara que les circumstàncies enfosquiren la fita. M'agradaria continuar amb el B1, però ja no puc fer-ho online i el centre  més prop on fer-lo presencial està en Alacant. Ah, l’agradable vida de comarques amb tots els seus avantatges. Així que en espera de què en facen més avant, m’he apuntat a xinés, un canvi poc radical. Supose que no estudiar un idioma ja ni se'm passa pel cap, ho he convertit en el meu modus vivendi. El xinés és un repte perquè és una llengua totalment diferent, l'àrab encara té certs lligams sobretot de vocabulari, amb les llengües occidentals. M’abellia un repte, alguna cosa que em motivara perquè ara mateix la motivació la tinc a un nivell ctònic.  Les classes comencen ara en novembre, però ja tenia el llibre i l'he començat a fullejar, i a banda de l’escriptura, el sistema tonal també pareix molt complex, així com la fonètica, ja que molts sons que pareixen equivalents, no ho són del tot. La qüestió és que
3 comentaris
Més informació

DE LES NECRÒPOLIS DE XÀBIA

Imatge
  Ara que ha passat Tots Sants, recupere una série de piulades que vaig fer sobre els cementeris del terme de Xàbia, el més antic dels quals data de fa vora 4.000 anys, en l'eneolític,que és com coneixem també la primera fase dels Metalls. Llavors al vessant del Montgó trobem la primera necròpolis, a la qual se li associen unes pintures rupestres típiques de l’art llevantí i que alguns han volgut llegir en clau religiosa, veient-hi uns ídols, d’altres opinen que s’hi representa un ramat oví. De segur que hi ha alguna altra necròpolis d’època del bronze o ibera pendent de descobrir, però la següent important ja data d’època romana i se situa al Muntanyar amb més de 900 tombes excavades sobre la pedra tosca prop de la factoria de l’Arenal i a la vora del camí que conduïa fins a l’actual port de Xàbia. L'extracció de tosca i la construcció de cases les destruïren en el passat, encara que es salvaren molts objectes d’aixovar com cresols amb decoració cristiana, que evidencien ja la
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

EL BUIT

  Jo pensava que les primeres setmanes serien les més difícils, i no fou un tràngol senzill, però em sentia acompanyat. Després el temps va passant i la vida continua, la gent se n'oblida i després d'un temps de cortesia en el qual s'accepta el dol, cal que la vida torne a la normalitat. Llavors ve la vertadera solitud, quan et sents sol davant de l'agra realitat i pareix que parlar del tema és molestar, ser redundant o pecar d'autocompassió. En realitat, és un camí que cal transitar a soles. Les primeres setmanes són promeses de bons propòsits, de  vore 'ns més, de no deixar que el temps ens menge, molts cafés que d'haver-se complit haurien suposat la mort per una pujada de tensió i passats els dies, s'imposa de nou la realitat amb les seues rutines que a penes deixen llibertat, i ens passa a tots, tot allò que no entra dins de la rutina, és devorat per un forat negre i acaben per intentar entrar en buits de l'agenda de qualsevol, amb moltes dificul
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

ETIMOLOGIES PERSES XI (ARBRE)

Imatge
  El persa درخت [derakht], escrit дарахт en tadjiik, fa referència a un organisme viu amb fulles i un tronc de fusta que en ocasions dona fruits, és a dir un arbre. El mot indoeuropeu, segons alguns estudiosos vindria de l’adjectiu dur. Del persa ha passat a l’hindi com a  दरख़्त [darakht] En grec donà δόρυ , llança, mentre que en les llengües godèiliques hi ha el gal·lés dâr i el gaèlic escocés darach f ent referència no a qualsevol arbre, sinó al roure. D’una paraula derivada apareix el germànic trewa d’on venen l’anglés tree i el suec träd , i el grec δένδρο . També el llatí durus i els seus derivats a les llengües llatines referits a la duresa. Finalment també hi veiem el rus i ucraïnés дерево i el serbi-croat дре̑во/drêvo , tot arbres.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

ERA UNA FESTA

  Fa uns mesos vaig rebre una carta de l'Ajuntament convidant-me a unir-me a la comissió de festes perquè per anys, corresponia a la meua quinta. Vaig anar a la primera reunió a ataüllar un poc el personal, perquè tampoc en coneixia cap i francament, també m'espitjava un interés morbós per  vore  com envellia la gent de la meua generació. Finalment, esperava que m'ajudara a socialitzar i oblidar un poc els problemes familiars i també em trobava immers en una crisi d'identitat perquè no em sent lligat a cap lloc La veritat que no em van fer mala impressió, llevat d'algun personatge i l'odi que senten en  este  poble pel valencià. A més a més, em feia comboi això de treballar en barres els dies d'orquestra per a recordar els dies de joventut malvivint de l'hostaleria. M'apanya menys això d'assistir a misses i actes perquè "és tradició". També forma part de la identitat el valencià i això no els  cau  tan mal carregar-s'ho. En fi, que
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

EL GARDIOL, UNA LLENGUA EN PERILL

Imatge
                                               La Calàbria és una de les penínsules meridionals que conformen la bota italiana, a un tir de pedra de  Sicília  i al bell mig de la Mediterrània, ha sigut un lloc de pas obligatori per a naus que anaven de banda a banda de la Mediterrània: comerciants, soldats, pirates ... però  també apàtrides hi han trobat refugi i com a conseqüència posseeix una rica cultura que la mala fama sovint amaga. No sols s'hi parla l'italià, llengua arribada recentment arran de la unificació, però  sobretot  de l'aparició dels mitjans de comunicació de masses. En són indígenes el sicilià i el napolità, bé que conformen un mateix continu lingüístic que es fon en  esta  península.  Tanmateix,  la forta diglòssia imperant les condemna a l'àmbit casolà, sota l'etiqueta de  dialetti . Tot plegat, un i altre sumen vora 17 milions d'habitants, però la manca de suport institucional, el bandejament de l'àmbit escolar i la reclusió domèstica e
Publica un comentari a l'entrada
Més informació