JOGUETS OBLIDATS

Fa poc he tornat a veure la pel·lícula Una història de joguets 3 i he de reconéixer que algunes llàgrimes fugisseres em van brollar dels ulls cap al final. Si no l'heu vista, vos faré una espoliació de la trama perquè va eixir fa quinze anys i no és cap novetat. Andreuet se'n va a la universitat i sa mare decideix que ara que ja no serà a casa, transformar la seua habitació en un gimnàs i li demana de guardar en l'altell o desfer-se de totes les seues coses. Tot i que donen a entendre que la facultat es troba en la mateixa ciutat i que llavors podria continuar vivint-hi, ja sabeu com són els americans, als dihuit anys es desfan de les seues criatures. Els joguets estan consternats perquè malgrat adonar-se que el xiquet ja no jugava amb ells i els havia oblidat en un baül, conservaven l'esperança que tard o d'hora les coses serien com abans. 

Per una série de malentesos, els joguets acaben en una guarderia on són maltractats pels usuaris i són víctimes d'una màfia dirigida per un orso de peluix color fúcsia i el seu subaltern, un ken amb una orientació sexual no massa explorada. En eixa situació l'actitud dels joguets divergeix entre la del líder, Fusteta que confia en tornar a casa i llanguir en la cambra aferrat al passat i la de la resta de joguets que assumeixen millor que les circumstàncies han canviat i que cal adaptar-s'hi. Al final i després de moltes aventures, en el desenllaç Andreuet decideix regalar els joguets a una xiqueta que sí que sabrà fer-ne ús, juguen per última volta amb el seu antic propietari i després el veuen allunyar-se i perdre's en l'horitzó en el capvespre sabent que mai no es tornaran a veure (no he vist ni la 4 i la 5, igual sí que es tornen a veure). Fusteta, Brunzit, el Senyor Creïlla, Rex, Pernill i la resta fan nous amics i comprenen que el seu destí és continuar jugant i no podrir-se a les golfes. 

Recentment, també he quedat a dinar amb un amic en el port de Xàbia i mentre es feia l'hora, passejava pels carrers on em vaig criar i vaig viure la meua infantesa i pensava en eixa Xàbia que ha anat esfumant-se i sols habita a les meues memòries. Em trobe amb una amiga de la guarderia que passeja amb els seus fills, ens saludem cordialment, records per als pares i adeu i continua el seu camí algú que en un temps era bona part del meu reduït món infantil. Amb el meu amic passa el mateix, sí, hi ha moments en què pareix que res no ha canviat, però una barrera invisible s'interposa, ja no formem part del present de l'altre, compartim un passat, malgrat que difícilment en el futur compartirem d'altres records més nous i si ens veiem, serà per a evocar uns altres temps. Ens acomiadem fins no sabem quan, la darrera han sigut sols uns mesos, l'anterior, una dècada sencera i se'n va i jo també me'n vaig per un altre costat, per un altre camí oposat. 

Ara fa deu anys que me'n vaig anar definitivament i per primera volta he sentit que Xàbia ja no és el meu poble, que cadascú se n'ha anat per direccions diferents i que aferrar-se a la nostàlgia implica podrir-se en aquell altell dels joguets.