ALEMANYS A ALGÈRIA

                                       

Des de la Marina i si ens girem direcció sud tot resseguint el meridià de Greenwich, este s'endinsa dins de la mar i torna a tocar terra tres-cents quilòmetres després, en el terme de Stidia, en Algèria, un municipi de vora 10.000 habitants i que s'ubica entre les ciutats d'Orà i Mostaganem. El nom li ve del tamazic Aïn Stidia i que literalment vol dir aigua rovellada o ferruginosa pels seus dipòsits minerals de color rogenc. De fet, els francesos hi van crear un balneari l'any 1848 per a aprofitar les propietats de la seua aigua. Ja en el segle XX li canviaren el nom a l'indret pel de Georges Clemeanceau, primer ministre de França durant els anys de la Gran Guerra, i després de la independència el va recuperar.

Ara, hi ha una tradició local que vol fer derivar el nom d'Astiya, la versió àrab d'Écija, la ciutat sevillana de la qual partiren a l'exili els moriscos que després s'assentarien a Stidia i a la regió. Certament, hi ha evidències històriques de poblament morisc tant a este lloc com al veí de Fornaka i la deformació del nom seria obra i gràcia dels alemanys que són els que fundaren la vila actual. Però que pinten els alemanys en este racó del nord d'Àfrica?

Fins a la revolució industrial Alemanya ha sigut un territori prou pobre. Comptava amb recursos miners d'explotació ineficaç i se'n beneficiava de la seua posició cèntrica per als intercanvis comercials, al contrari, l'agricultura era poc productiva a moltes regions a causa de les temperatures fredes de l'hivern o l'excés de precipitacions que acidifiquen la terra. A més a principis del segle XIX durant la invasió napoleònica i el posterior ball de fronteres, la situació s'agreujà. Així, els alemanys emigraven en massa a l'Amèrica del Nord, i també al Brasil, Austràlia o Nova Zelanda, tot arribant a ser el segon element més nombrós en la primera destinació. Fins i tot molts d'ells fan gala de dir que l'alemany podria haver sigut la llengua oficial dels Estats Units. Encara hui hi queden petits relictes de comunitats germanòfones, així com als estats meridionals del Brasil.

Així que molts alemanys travessaven a peu en direcció a la mar del Nord i s'embarcaven des dels ports flamencs d'Anvers o Oostende, o dels també flamencs, però francesos de Dunkerque o le Havre on una série d'agents buscaven emigrants per a omplir les embarcacions i els portaven cap a Amèrica per a treballar en les granges o en la incipient indústria. Estos agents recol·lectaven diners entre els viatgers per a pagar els passatges i es quedaven una part a canvi de la gestió. Res nou davall del sol, els intermediaris estan parasitant des de ben antic. 

La qüestió és que un grup d'alemanys de la regió de Renània, especialment de Birkenfeld, encara que segons altres fonts de la ciutat de Trier van fer este mateix viatge. i en arribar a Dunkerque, l'any 1846, es van trobar que l'agent havia fugit amb tots els diners i es quedaren sense poder anar-se'n, unes 870 persones. Atrapats i sense poder o voler tornar a casa, restaren a viure com a refugiats en cabanes de materials infames, als voltants del port. Llavors hi hagué una série de contactes entre el govern francés i el de Prússia, que des del Congrés de Viena s'havia annexionat els territoris del Rin. Estos contactes no arribaren a cap solució satisfactòria, ja que les seues relacions eren millor dit tirants. 

Ara i adés el fet de tindre un grup d'individus vivint en condicions pobres i al marge de la societat sempre ha causat tensions, no és un fet modern malgrat que certs grups polítics vulguen fer veure i tampoc s'aprén, els rebutjats d'ahir poden ser els rebutjadors de demà. I això passà entre la població de Dunkerque i els alemanys, que havien improvisat un campament al voltant del port. En aquell temps governava França Lluís Napoleó Bonaparte, el nebot del cors, que va decidir resoldre el problema matant dos pardals d'un tir i decidí endur-se els alemanys cap a Algèria, així llevaria el problema a casa i tindria mà d'obra per a colonitzar el territori africà. D'esta manera els alemanys de Stidia foren els primers europeus a instal·lar-se a Algèria com a colons perquè fins al moment i des que França conquerira el territori en 1830, sols hi havia soldats i mariners menorquins que s'hi atracaven a negociar. Un any després, els alemanys embarcaven rumb cap a una nova terra.

La font que dona nom al lloc esdevingué el nucli del nou poblament que es construí amb cases que recorden molt les de la pàtria originària. Després els seguirien altres alemanys, la majoria procedents dels territoris vitícoles del Mossel·la i el Rin i s'havien de dedicar principalment a esta activitat, de la mateixa manera que farien els valencians de la Marina o del Vinalopó que venien del secà i la vinya. Tanmateix, els primers anys no foren fàcils perquè provenien d'un paisatge completament diferent, no estaven acostumats a les llargues sequeres de la Mediterrània ni a les elevades temperatures, i les tècniques que coneixien no s'adequaven al clima algerià. La mortalitat sempre fou més elevada i la taxa de reproducció molt baixa. 

Juntament amb Stidia es va fundar Sainte Leonie, hui un raval d'Orà, Ain el Bia, i la presència alemanya s'escampa per altres poblacions. A mesura que avançava el segle, la seua presència pogué arribar a incomodar, recordem que en 1871 després de la Guerra francoprussiana els alemanys ocuparen París i França perdé Alsàcia i Lorena, la qüestió del Marroc també enterbolí les relacions entre ambdós països i anà creixent fins a esclatar l'estiu de 1914. Amb tot, la majoria d'alemanys algerians respongueren demanant la nacionalitat francesa i proclamant-se alsacians. 

Després de la independència d'Algèria el 1962, precedida d'una cruenta guerra, la presència alemanya, així com la de molts altres europeus, es dilueix. Molts colons havien pres partit per França, malgrat que ni França mateix volia saber-se'n res d'Algèria i llavors en un nou estat independent al qual s'havien oposat, el seu futur no pareixia molt esperançador, així que molts emigraren cap al sud de França, ara com a peus negres i alimentant-se de nostàlgia i rancúnia. No tots se n'anaren, molts optaren per romandre, especialment aquells que s'havien casat amb nadius, tot i que són menys difícils de detectar. Es calcula que fins als anys seixanta l'alemany era la llengua habitual a Stidia.