BALANÇ DEL PRIMER PERÍODE DE PRÀCTIQUES.

Divendres, després de dues setmanes vaig acabar el primer període de pràctiques a l'Escola d'Artesans de València. I que he dir de l'experiència? Llavors que la teoria del màster és molt bonica: innovació, pedagogia, motivació però és a la plaça quan de veritat veus com es toreja. I encara que al principi em semblava que l'experiència anava a ser avorrida perquè havíem de ser l'ombra de la professora, i aleshores era com assistir de nou a classes a l'institut, finalment a mesura que vas coneixent el punt de vista d'altres estudiants de pràctiques, professors, dels alumnes i intervens en la classe l'experiència es torna més interessant.

I he de dir també que l'experiència m'ha resultat molt enriquidora en dos sentits. Per una banda perquè m'ha permès desmuntar molts estereotips que tenia sobre l'adolescència actual i per una altra banda he vist que no és impossible mantindre l'ordre dins la classe si saps com. 

Molts tenim la imatge de l'adolescent cani (aka tacaet) que passa olímpicament de la classe i que viu enfadat de manera perpètua amb el món, que solament li preocupa alternar amb aquest o amb aquella i que viu per la seua imatge (si, series com Al salir de clase o Física o química han fet molt de mal). Ara bé, jo he estat en un concertat light així que segurament hi haurà moltes altres experiències.

Tacaets hi ha molt pocs (fins i tot hi ha algun tardobakala residu del  2000) però aquesta actitud no implica un passotisme complet de la classe, és com tot en la vida, si dones amb el tema adequat s'interessen i pregunten. Per exemple  la revolució francesa és avorrida, sobretot a les primeres hores del matí però la figura de Napoleó desperta interès. O de sobte toques altres temes i s'interessen, per exemple amb temes com l'anarquisme, es desperten i pregunten i és enriquidor perquè és de veritat quan pots observar les idees preconcebudes que tenen.

Crec que el punt d'inflexió per a mi va ser sortint de la classe i escoltar a dos alumnes debatent sobre que era més convenient, el sufragi censatari o l'universal. En eixe moment vaig ser conscient que les noves generacions no són tan perdudes com reflecteixen els mitjans de comunicació. És emocionant quan pregunten, l'altre dia el meu company intervingué per explicar-los dubtes que tenien sobre l'anarquisme o jo mateixa ahir quan vaig explicar-los que era el puritanisme i l'anglicanisme i el procés contra Òscar Wilde. Encara que no tot és de color de rosa, que tots hem passat per ahi i sabem quines estratègies utilitzar per evitar que el professor avance temari.

L'altra cosa que he après és que l'actitud del professor vers els alumnes condiciona la seua resposta  a la classe. Per exemple,  hem escoltat a professors queixant-se de l'actitud dels alumnes que tenia la nostra professora però a les seues classes es comportaven. És a dir, no es tan asseguts amb l'esquena recta i el llibre obert, però també és molt ingenu pretendre una actitud així en un moment en que la raó queda anul·lada per les hormones, però tampoc estan amb el mòbil o xarrant fort com els passa a altres professors. Davant aquesta divergent situació he elaborat la següent teoria: els alumnes van a provar-te sempre fins on eres capaç d'arribar, i el truc consisteix en ser com el jonc, flexible però sense arribar a trencar-te. Per tant, el professor que els té por i crida constantment i els demana una absoluta disciplina, que sent realistes és impossible, a eixos docents els costarà molt més dominar la classe. Has de tolerar un poc però marcant-los els límits i saber fins on poden arribar i si els interessa arribar, és la meua conclusió.

I què ha sigut el pitjor d'aquesta experiència? Haver d'alçar-se a les 6 del matí per estar a l'institut a les 7:50 això és el més pesat. Ah i també ser conscient que s'ha acabat això d'alçar-se pel matí i dir: hui no vaig a classe, fa massa fred, tinc massa son.