DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Conten que davant d'un tribunal de la Inquisició, el científic pisà Galileu fou obligat a rebutjar públicament la teoria heliocèntrica (aquella què diu que la Terra gira al voltant del sol i no a la inversa). L'home havia sigut derrotat, una vegada més, per una institució molt poderosa, tanmateix no estava disposat a continuar vivint amb eixa espineta humiliant, per sempre al cor així que en veu baixa, com per consolar-se ell mateixa, va dir aquestes paraules: Eppur si muove, què en italià vol dir: tanmateix es mou (en relació a que la Terra continua girant al voltant del sol). Personalment sempre he interpretat aquesta frase com que la Terra malgrat si estem a favor o en contra, si fem això o allò, si tenim una vida plena o buida, feliç o trista, si fem el bé o el mal, la Terra continua girant sobre el seu eix i al voltant del sol, indiferent als paràsits que l'habiten. De vegades ens oblidem què la terra gira i gira. Jo em vaig adonar fa unes setmanes. Era un dia en ...

Hameln no passaria de ser una petita ciutat de la Baixa Saxònia de cases pintoresques i ben resguardades dels embats del temps si no fos perquè el seu nom ha quedat irremissiblement lligat a un flautista que es dedicava a caçar rates i segrestar xiquets. El flautista d'Hamelí es conegut per molta gent arreu del món gràcies sobretot als germans Grimm, dos filòlegs i polítics alemanys que en el segle XIX es dedicaren a recopilar llegendes i contes que els vells alemanys contaven a la vora del foc, històries que sempre contenien un ensenyament moral i que versaven sobre llops antropòfags, bruixes, princeses captives, cases fetes de confit i boscos màgics. Però el que molts pocs saben és que realment va haver un flautista que un dia passà per la ciutat d'Hameln i segrestà tots els xiquets, al voltant de 130. Reproducció del flautista (Rattenfänger en alemany, el caçador de rates) La font més antiga què disposàvem sobre la història eren les vidrieres de la catedral de San...

Era l'hora del descans i estava amb un company de treball romanès, parlàvem de tot un poc quan em preguntà abans de fer l'enèsima pipada al cigarret: -I tu, què saps de Romania? Em vaig quedar amb la ment en blanc, agafat en la meua ignorància. Havia d'intentar salvar els mobles. ...bé... En la meua ment començaven a accionar-se els mecanismes de recerca d'informació. Buscar: Romania. Cerca en procés. Espere per favor. No s'han trobat resultats, quizás quisiste decir Rumania. No, sé perfectament el què he dit, torna a buscar. ...buscant... S'han trobat tres resultats. Vaig prosseguir: -Bé, estava la Dàcia, què era una província romana ( no digues Dràcula!, no digues Dràcula ) i després va vindre Ceausescu ( si, com qui diu que darrere l'ú ve el dos ) i...i (no digues Dràcula !) i entremig estava Dràcula (ja està, ja ho ha dit, li ha faltat temps per a dir-ho ). Ell va riure. -Tu també tens en la teua ment una veu a qui no li pareix res bé del que fa...

Ben a prop d'on tingué lloc la desfeta de Var, de la qual vaig parlar en La batalla del bosc de Teutoburg, hi ha l'Externsteine, un antic santuari saxó què molts han comparat amb Stonehenge o amb Carnac. La principal diferència estreba en que mentre aquests complexes megalítics foren alçats pels humans, les 5 columnes de pedra arenisca i què arriben als 40 metres d'alçada què composen l'Externsteine són de formació natural. A sobre la roca, els homes van excavar multitud de cambres utilitzades possiblement amb una finalitat religiosa. A les diverses cambres s'accedeix a través de graons esculpits sobre la pedra o corredors excavats. Hom pensa que aquest conjunt fou utilitzat des de temps prehistòrics, com a santuari en el què es retia culte als déus què controlaven els fenòmens de la naturalesa. També s'han fet hipotesis sobre la presència dels celtes, com un lloc on els druides feien els seus rituals i encara hi ha qui pensa en un lloc de culte de...

Posem que li diuen Cunegonda. Vaig conèixer la Cunegonda una nit de setembre en Torrent. És l'amiga d'un amic. Últimament la meua vida gira al voltant dels amics dels amics, o dels amics dels amics dels amics. Deu ser una espècie de força gravitatòria transferida. Doncs això, la vaig conèixer una nit en Torrent, té una personalitat què no deixa indiferent. Em recordava molt a una amiga de la Universitat, un esperit lliure i al mateix temps depenent dels altres, què pivota entre el freelancisme i el gregarisme. La naturalesa de vegades, fa aquestes barreges impossibles. És una persona amb una personalitat fascinant, d'eixes que et fan preguntar-te com has pogut viure tota la vida sense conèixer-les, d'eixes hi ha moltes amagades sota els avencs de la vida. La qüestió és que el meu amic i Cunegonda tenien un problema, no eren amics en el  facebook i eren incapaços de trobar-se. Aquella nit ho vam intentar de mil maneres, jo també, crec que afegiré al meu currículum ex...

El bosc de Teutoburg en l'actualitat Era un dia de tardor de l'any 9 d.C. Entre les boirines matinals del bosc silenciós, tres legions romanes, la XVII, la XVIII i la XIX comandades pel governador de la Germania Magna, Publi Quintili Var, avançaven amb pas inquiet i insegur. La tensió surava en l'ambient, ningú parlava, solament s'escoltava el crepitar de les fulles seques què començaven a cobrir el sol, sota els peus romans. Ignoraven vers on es dirigien, les Parques els conduïen cap a un destí fatídic. Malauradament en aquest viatge no anirien sols, ja que els acompanyarien les seues esposes, els seus fills i els servents del campament. 30.000 ànimes humanes de les quals poques en sobreviurien. Milers d'ulls els contemplaven i els seguien amagats entre els troncs dels arbres. Aquell bosc què els pertanyia i què defensaven, era el seu terreny natural, els emparava i els donava la protecció necessària. Mentre que els romans, senyors de la Mediterrània, de ...

És difícil prendre grans decisions, de fet per a mi no és fàcil prendre cap tipus de decisió. Jo em passe minuts i minuts davant del frigorífic del supermercat elegint iogurts o davant del prestatge dels cereals deliberant una elecció. Jo puc passar-me vint minuts de rellotge decidint si deixe la bici sense encadenar i vaig al banc amb el temor de que me la furten o tornar a casa, prendre una cadena i tornar de nou al banc 40 minuts més tard. No m'agrada decidir, però de vegades és necessari prendre decisions pròpies perquè encara més odie que altres les prenguen per mi, senzillament perquè jo puc ser responsable de les meues decisions i fustigar-me arribat el cas, però no puc culpabilitzar els altres per decidir sobre mi. Així que aquesta setmana em vaig plantar en l'oficina del cap de personal i li vaig dir: al final de juny acabe i me'n torne a casa. Evidentment quan vaig sortir del despatx sabia que ja no hi havia volta enrere i dubtava si havia pres la decisió més e...