DECISIONS

És difícil prendre grans decisions, de fet per a mi no és fàcil prendre cap tipus de decisió. Jo em passe minuts i minuts davant del frigorífic del supermercat elegint iogurts o davant del prestatge dels cereals deliberant una elecció. Jo puc passar-me vint minuts de rellotge decidint si deixe la bici sense encadenar i vaig al banc amb el temor de que me la furten o tornar a casa, prendre una cadena i tornar de nou al banc 40 minuts més tard.

No m'agrada decidir, però de vegades és necessari prendre decisions pròpies perquè encara més odie que altres les prenguen per mi, senzillament perquè jo puc ser responsable de les meues decisions i fustigar-me arribat el cas, però no puc culpabilitzar els altres per decidir sobre mi. Així que aquesta setmana em vaig plantar en l'oficina del cap de personal i li vaig dir: al final de juny acabe i me'n torne a casa. Evidentment quan vaig sortir del despatx sabia que ja no hi havia volta enrere i dubtava si havia pres la decisió més encertada però al mateix temps em sentia flotar lliure, era la primera vegada en mesos que era jo el que portava la meua vida i no ella la que em duia en mi, vaig deixar de sentir-me l'inútil que m'he sentit els darrers 6 mesos.

Deixar un treball en els temps que corren tal vegada siga un suïcidi, però una vida buida, rutinària, repetitiva és la mort en vida. Aquestes paraules de l'historiador nord-americà W.E.B. Du Bois, van arribar a mi de manera providencial:

Al tornar del treball has de sentir la satisfacció que eixe treball et dona i sentir també que el món necessita eixe treball. Amb això, la vida és el cel, o el més proper al cel. Sense això -amb un treball que menysprees, que t'avorreix i que el món no necessita- la vida és un infern.


I encara més aquesta cita de Voltaire:
El treball ens evita tres grans mals: l'avorriment, el vici i la pobresa.


Llavors si el treball no aconsegueix evitar un d'aquests mals, tenim un problema.

No vull convertir-me en la classe de treballador, el principal interès del qual siga mirar el rellotge, desitjar que siga divendres o esperar el dia de cobrar.



He de dir que no he sigut mai un fan dels il·lustrats francesos. Per a mi Voltaire, Rousseau o Montesquieu són una colla de nobles impresentables que es dediquen a jugar a reformar l'estat des de la comoditat dels seus palaus i amb l'estomac farcit de carn i vi. Per molt que alaben el tercer estat, no empatitzen amb els problemes de la pagesia ni de les classes urbanes, senzillament no ho poden fer perquè mai s'han vist en una situació de carestia. Solament plantegen pedaços a uns problemes que no fan més que créixer, practiquen la màxima de que tot canvie per a què res no canvie i van condemnar Europa a una orgia de guerres, sang, guillotines i lluites fratricides sota la bandera del liberalisme aristocràtic i burgès. Però amb tot, i si estaven encertats en dir que el nostre objectiu vital ha de ser conquerir la felicitat? 

Què algun dia tots morirem això és innegable, tan si vius en la Moraleja com en la Plata, ningú s'ha de quedar aquí ni ningú s'endurà res d'aquí. Ni la casa, ni els dos cotxes, ni el vestit caríssim que han fet uns xiquets de la Índia ni l'últim aparell electrònic. Aleshores perquè no tractar que aquesta existència tinga un sentit? Per què hem de resignar-nos a ser una formigueta dins d'un formiguer que viu solament per a carregar llavors? La societat capitalista ens para trampes, ens crea desitjos innecessaris perquè necessita del consum per a continuar existint. No necessitem la majoria de coses que tenim i tanmateix el voler tindre-les ens obliga a abraçar-nos desesperadament a qualsevol treball que ens permeta ser esclaus d'un salari.

Copiant a Rousseau, naixem lliurem però per totes bandes estem encadenats. I en eixe mateix moment la nostra vida queda reduïda als petits moments en els que no estem treballant, dormint o satisfent necessitats vitals, és a dir que probablement vivim un 10% de la nostra vida. Els homes han bastit complexes teologies intentant conquerir una mortalitat, però hem de ser sincers, ningú ens garanteix una segona vida, aquesta és la que hi ha i s'ha d'aprofitar i gaudir com l'única, primera i última que tenim.

Aleshores després de fer el gran pas, de saltar el penya-segat, de deixar el treball, que em queda? Baralle diverses opcions, i per primera vegada en la meua vida, totes es troben en un mateix plànol d'igualtat, tinc un sortit d'on triar i  per primera vegada em sent bastant optimista davant del futur, perquè quan es té poc, poc es pot perdre. Pot ser encara continue explorant abans de trobar quelcom, però acabe amb aquesta cita de l'Eclesiastès:

Tot té el seu moment i cada cosa el seu temps sota el cel; el temps de nàixer i el temps de morir; el temps de plantar i el temps de collir; el temps de matar i el temps de curar; el seu temps construir i el seu temps edificar. El seu temps plorar i el seu temps riure; el seu temps lamentar-se i el seu temps dansar. El seu temps llançar pedres i el seu temps recollir-les; el seu temps abraçar-se i el seu temps separar-se. El seu temps buscar i el seu temps perdre; el seu temps guardar i el seu temps llançar. El seu temps esgarrar i el seu temps cosir; el seu temps callar i el seu temps parlar. El seu temps estimar i el seu temps odiar; el seu temps la guerra i el seu temps la pau.

Així que tant el temps de buscar com el de trobar són necessaris en aquesta vida. Obsessionar-se per l'estació final és no gaudir del trajecte i de les coses que puguen anar trobant-se. Estic d'un filosòfic que no m'aguante.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL