LA COSA ESTÀ MOLT MAL

És la frase què més es repeteix cada vegada que establisc contacte amb la civilització valenciana. Uhhhh però que mal està la cosa, diuen. Em pinten un paisatge poc més que dantesc i l'última vegada que hi vaig ser, m'esperava una mena d'escena terrible i apocalíptica, amb edificis en runes, brutícia per tot arreu, arbres caiguts sobre el terra, vagabunds escalfant-se en bidons i fum què provinent del subsòl, emergeix a la superfície i emboirina els carrers. El més sorprenent és que tot seguia igual que sempre, això si tot més caòtic i sorollós encara (o pot ser degut a l'impacte al canviar de país). 

Aleshores em fa plantejar-me si la situació no és un poc crescuda pels mitjans de comunicació, als quals els encanta convertir la realitat en una ficció, amb la major quantitat d'efectes especials possibles. Ells diran que venen allò que la gent vol llegir/escoltar, la gastada llei d'oferta i demanda què sembla haver-se convertit en l'excusa que ho justifica tot. Per això he deixat de llegir la premsa. Des de la distància tot es magnifica i al remat l'únic que aconseguia era acabar amb la sang bullint d'impotència. 

Perquè algú dels dos menteix, o té sentit que ens pinten un país pràcticament tercermundista i que al mateix temps seguisquen quedant diners per a (inserte aquí el que vulga:) festes/església/monarquia/exèrcit/polítics ...? O realment la situació no és tan greu i altra cosa no, però als valencians ens encanta presumir de com bé estem i queixar-nos de com de malament estem, a parts iguals.

Posats a ser paranoics la crisi està venint molt bé a tots els defensors del neoliberalisme per a retallar drets socials que en teoria són inalienables. La crisi és culpa de la manera neoliberal de concebre el capitalisme, la llei de l'embut, l'ample per a mi i l'estret per a tu. Així i tot se les han enginyat per a fer-nos creure que la culpa és del sistema en si. O de la gent que s'endeutava. Pot ser si, pot ser no. Per a mi el sistema està viciat, la culpa és la manera egoista d'entendre el creixement i la riquesa, una manera que en certa manera revela la mateixa manera de pensar que un virus, exhaureix la víctima sense pensar que en depèn d'ella per a sobreviure. Què farem quan no hi hagen diners ni per a pagar impostos? D'on trauran els diners per a continuar vivint a costa de tots? Déu proveirà, eixa maleÏda resignació cristiana immobilista que deixa el funcionament del món sencer al laissez faire de déu o d'una mà invisible que mou el món.

Però també és cert que la responsabilitat és de la gent en el sentit de membres d'un col·lectiu. Els banquers i els polítics no han caigut del cel, provenen de la societat i d'una societat corrupta, lamentant-ho molt, no podem demanar honradesa. Jo amb vint-i-pocs anys ja m'he fartat d'escoltar el: però si estiguera ahí faria el mateix per justificar la corrupció, la prevaricació, el conflicte d'interessos i ja arribats, la simonia i el nicolaisme també.

Jo crec que tots seríem més feliços en un món anarquista, en el que qualsevol fos suficientment responsable d'ell mateix, respectant els drets naturals i en el que no necessitarem a ningú que controlés, perquè està vist que així és com arribem a la desigualtat, en el moment en el que legitimem el poder d'uns sobre la resta. Si, ja sé que es demanar molt, però tots tenim dret a somiar.

El capitalisme ja no té sentit, es basa en allò que és aparent i no és real, sinó com funciona la borsa, l'especulació, els sistemes de pagament o la banca? Amb diners que no són tangibles. Però també costa imaginar un nou sistema econòmic i si fem la vista enrere tenim: autarquia, comunisme, feudalisme, esclavisme, agricultura-ramaderia, caça-pesca-recol·lecció. O altres sistemes que no arribaren a prosperar com la fisiocràcia o el mercantilisme. El panorama no és molt tranquil·litzador. Jo apostaria per donar una oportunitat a la fisiocràcia o tornar al feudalisme què per això sols fa falta tindre terres i uns colons disposats a treballar-les a canvi de rendes oneroses.

Aquesta reflexió ve perquè no m'han succeït coses gaire interessants aquests dies, intentar resoldre la meua vida futura m'absorbeix molt de temps.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL