DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Bluf, de l'anglès bluff; acció de fer veure que una cosa és molt important o més valuosa que no és. Encara no has anat a Colònia? Quan penses anar a Colònia? Colònia és un must d'Alemanya... aquestes i altres coses semblants em deia molta gent, germànica i no, cada cop que em preguntaven si ja havia anat a la ciutat del Rin i sempre anava endarrerint el moment, temorós de que les expectatives no foren satisfetes.  A la fi el temps s'acabà i  em va semblar una bonica manera de tancar el periple teutònic. Però he de dir que la ciutat no estava a l'altura de tot el que m'havien contat ni les excel·lències que m'havien cantat es corresponien amb la realitat. En el seu lloc em vaig trobar una ciutat bruta, grisa i massificada. El que em succeí és allò què es coneix com la síndrome de París. Què no em va agradar exactament? Crec que en primer lloc la manca de sorpresa, és a dir si Colònia és la primera ciutat d'aquesta banda d'Alemanya...

Des que he tornat d'Alemanya i després de desfer tot l'equipatge, la meua habitació ha adquirit una imatge barroca. No l'he pintat de daurat ni l'he decorada amb quadres de Rubens o Ribera ni molt més lluny,  entre el barroquisme i el xonisme hi ha una línia molt fina, simplement que emprant un terme de la història de l'art, la meua habitació té ara mateixa horror vacui (horror al buit, per als estudiants de la LOGSE), no queda pràcticament un centímetre d'espai buit. Així les coses toca fer neteja i començar a desprendre's de moltes coses, no podem acumular els objectes materials eternament, és un luxe que solament les persones amb la síndrome de Diògenes es poden permetre i a certes edats no està ben vist. Rebuscar entre els armaris i els calaixos és una experiència gratificant, més encara per als que som historiadors, podem trobar-nos moltes coses què ja pensàvem perdudes. Algunes poden ser sorpreses desagradables, com un parell de caixes farcides a...

Temple del Port de Colonia Ulpia Traiana. Xanten, la Pompeia del Rin, no ho diuen els llibres però ho dic jo, encara que aquest adjectiu escarotaria qualsevol italià. Xanten, la ciutat on fou martiritzat i soterrat Sant Víctor i que acabà donant el seu nom a aquell llogaret entre runes de pedra, columnes i marbre, Xanten que ve de l'expressió ad Sanctos en referència al sant que hi ha soterrat en la catedral, segons proclamaven els seus orgullosos habitants. De Xanten també prové l'heroi germànic Sigfrid, fill del rei de Xanten, caçador de dracs, vencedor dels Nibelungs i que es feu quasi immortal per banyar-se en la sang d'un drac, a excepció d'una part de la seua espatlla què era el seu punt dèbil, tot això ens conta l'epopeia germànica El Cant dels Nibelungs. Catedral de Xanten Així aquesta petita ciutat de 20.000 habitants exsuda història en cada cantonada i en cada mur. Desafortunadament anar i tornar em va costar 6 hores de tren així que en arri...

Camine amb pas àgil per tal d'escapar de la calor matinera del Cap i Casal, la xafogor què cau desplomada sobre les manises de l a Plaça de l'Ajuntament i què el mateix sòl sembla retornar als vianants amb rudesa. Esquive el venedor de cupons, la venedora de roses, el del quiosc de premsa, els turistes què càmera en mà immortalitzen la seu municipal, les seues columnes ciclòpies i la seua imatge vuitcentista, en fi també esquive la senyora distreta que passeja el gosset i el pidolaire què demana unes quantes monedes per bescanviar-les per tabac.  A la fi en girar la corba i alçant el cap, puc veure la torre on devia pujar-hi. Un raig esgarra el cel ensordint amb el tro el ritme frenètic de la ciutat. Aquell és un d'eixos edificis blancs i alts construïts al segle XIX per substituir les antigues edificacions què havien perdut la partida del temps,   per promoció de la burgesia valenciana sedera. Al entrar-hi hi ha un porter, un d'eixos andalusos o valencians de prov...

Vaig conèixer el Jacques Brel a través d'un CD de música què teníem a casa i des d'ençà m'encisa la seua forma de fer música, de viure la música. Els seus concerts devien de ser tot un espectacle, amb la melodia que envaïa el seu cos i el posseïa fins a dur-lo a un estat d'èxtasis harmònic. Llàstima que morira amb 49 anys un 9 d'octubre de 1978. Qui sap quines joies més ens hagués aportat a la humanitat? O millor tal vegada fou millor així que acabar sent una estrella consumida per l'alcohol, les drogues, la fama i els diners què viuen de les glòries passades. Amsterdam és una de les meues cançons preferides,   parla d'eixe ambient entre romàntic i decadent què tenen els ports, que guarda com un tresor la bellesa què s'esvaeix en un món cada vegada més podrit i llançat a predre.  La música també és fantàstica, és com si representés el vaivé d'una barca lligada a port què és bressolada pel suau ritme cadenciós de les ones de la mar. I  el francés é...

Poc de temps i ja trobe a faltar el fet de no entendre la majoria de persones que m'envoltaven. vivia en una felicitat ignorant, però ara he descobert que tinc la capacitat d'acabar rodejat de la intel·lectualitat filosòfica del poble. Així com si del cercle il·lustrat de Madame Pompadour es tractés, un dia em vaig veure bevent cervesa amb un d'Almeria i una madrilenya (de la Rioja, per a que quede més clar que prové de les profunditats geogràfiques).  Llavors entre terç i terç havia d'escoltar perles com: ezo del valenciano no zirve pa'ná, sus vai a Murcia y naide habla valenciano!;   esto es Alicante y aquí nunca se ha hablado valenciano; estamos en España y aquí siempre se ha hablado apañó; a mi hija la obligan a aprender catalán, no valenciano; aquí los niños no aprenden inglé porqué pierden el tiempo con el valenciano , etc. Ens diu la Bíblia i si no ens ho diu, ho dic jo, que si tenim un problema el més sensat és eliminar el problema. Si, si. Quan est...

Els núvols comencen a escampar i entre la foscor apareix la lluna. La primera lluna de l'estiu què arriba per recordar-me que el meu temps s'ha acabat. Però em porta un regal, fa fugir els núvols i encara que siga per acomiadar-se el sol també torna a eixir després de moltes setmanes. Trec la maleta què ha estat dormint gairebé nou mesos. Nou mesos!! 259 dies. Com condensar tant de temps en 20kg?  Comence a doblar la roba i la col·loque tan bé com puc per tal que càpiga el major nombre possible. Per aquí els pantalons, els jerseis tan indispensables, samarretes, camises, sabates, calcetins, calçotets, per aquí i per allà com en un tetris desvirtualitzat. Encara queden els llibres i tots els regals. I mentre guarde cada objecte, em ve un record a la ment del temps viscuts, puc recordar l'estació de Düsseldorf i uns viatgers comentant la mort de Gadaffi, recorde també l'olor dels boscos, la llum tèbia de l'ocàs al mig dia, els colors i els sabors del Nadal, l...

Quan hom pensa en Alemanya, la seua ment evoca la catedral de Colònia, el mur de Berlín, el port d'Hamburg, el centre històric de Munic, els gratacels de Frankfurt...són les grans ciutats alemanyes, les més poblades, les què atrauen totes les mirades, aquelles en les què els esdeveniments succeïsquen, les més visitades i després trobem Düsseldorf, capital de l'estat de Renània del Nord-Westfàlia què ens els darrers anys s'ha convertit en un importat centre financer i capital alemanya de la moda i les telecomunicacions però no sols de treball viu l'home i aquesta ciutat es sent orgullosa de dir que té la barra de bar més llarga del món: centenars de bars, cerveseries i restaurants que s'escampen arreu de tots els carrers de l'Altstadt sense quasi espai entre uns i altres, confonent-se tots els establiments i que concentren els caps de setmana tota la població de Düsseldorf.  Vista del port de Düsseldorf, el riu Rin amb la torre de televisió a mà esquerr...