DÜSSELDORF, A PESAR DE LA PLUJA


Quan hom pensa en Alemanya, la seua ment evoca la catedral de Colònia, el mur de Berlín, el port d'Hamburg, el centre històric de Munic, els gratacels de Frankfurt...són les grans ciutats alemanyes, les més poblades, les què atrauen totes les mirades, aquelles en les què els esdeveniments succeïsquen, les més visitades i després trobem Düsseldorf, capital de l'estat de Renània del Nord-Westfàlia què ens els darrers anys s'ha convertit en un importat centre financer i capital alemanya de la moda i les telecomunicacions però no sols de treball viu l'home i aquesta ciutat es sent orgullosa de dir que té la barra de bar més llarga del món: centenars de bars, cerveseries i restaurants que s'escampen arreu de tots els carrers de l'Altstadt sense quasi espai entre uns i altres, confonent-se tots els establiments i que concentren els caps de setmana tota la població de Düsseldorf. 

Vista del port de Düsseldorf, el riu Rin amb la torre de televisió a mà esquerra.

Jo vaig descobrir-la un dia de primavera, plovia per variar, a més tot i ser maig, l'hivern no es resistia a marxar i encara ens sorprenia algun matí amb gelades i vent fred. No feia un bon dia d'excursió però la pluja en Alemanya és el pa de cada dia, s'ha d'aprendre a conviure amb ella , així que xino-xano vaig fer camí cap al sud. Quan deia que volia anar-hi tots em miraven amb indignació: "però si allà no hi ha res" deien, "ves a Colònia que és molt millor" afegien. Així que partia d'expectatives 0, una ciutat lletja en la què no hi ha res que veure, eixe era el veredicte de molts. L'experiència m'ha ensenyat que quan menys expectatives s'hi tenen més fàcil és que el resultat siga positiu, perquè al cap i a la fi si la ciutat era tan horrible com asseguraven tampoc perdia res, molt pitjor és imaginar-se que s'hi va a la ciutat més bonica del món i trobar-se amb un bluff (com em passà en Colònia).

Vista de la Königsallee

Allò que em vaig trobar jo a Düsseldorf és moltes ciutats concentrades en una, perquè com veureu, el 12 de juny de 1943 a la 1.15 de la matinada, mentre molta gent dormia, l'aviació britànica va llançar en poc més d'una hora més de 1.500 bombes destruint quasi per complet les cases, negocis i edificis del centre de la ciutat, per no parlar dels més de 600 morts. El panorama era desolador i acabada la guerra es va decidir reconstruir la ciutat de nou, com l'ocell Fènix renaixent de les seues cendres, Düsseldorf tornaria a alçar-se.

Cases del port de Düsseldorf
I què és el que podem trobar llavors a Dus (com la coneixen els seus habitants)? Bé, es pot fer un volt per la Königsallee (Kö per simplificar), l'avinguda més cara d'Alemanya, amb botigues de preus prohibitius, nombrosos cotxes de gama alta estacionats, diamants, seda, argent, or. També té un bonic llac al bell mig al voltant del qual passejar. I els que no podem gastar ni un besant a les seues botigues, també podem passejar amb l'esperança de pescar una milionària / milionari. 

Vista de la Königsallee
També es pot passejar pel seu casc antic, encara que en principi no s'hi conserva molt, acabada la guerra es restauraren alguns edificis antics. Del poc que queda podem visitar l'antic Rathaus, el centre administratiu de la ciutat què es situa en la Burgplatz, l'església barroca de Sant Andreu o la gòtica de Sant Lambert, la Plaça del Mercat on s'hi celebra mercat els dissabtes, les antigues cases del comerciants dels canals del port i la Torre del Port què formava la desapareguda porta nord de la ciutat.

Rathaus de Düsseldorf

Torre del port

Però sens dubte visita obligatòria és el port, fluvial això si perquè la mar queda un poc llunyana. El port és eixe element diferencial què distingeix a la ciutat d'altres. Durant els anys 90 el port es trobava en un estat de bastant degradació així que es mamprengué un pla de renovació arquitectònica i reorientació d'activitats econòmiques, ja que el trànsit portuari no té el pes que gaudí en el passat, s'ha apostat per altres sectors com les telecomunicacions. Podem trobar-hi la Rheinturm, seu del NRW canal de comunicacions de la Renània del Nord-Westfàlia. També hi ha la seu del Govern de l'Estat Federal. 


 Encara que sobretot destaca el Neuer Zollhof, un conjunt d'edificis dissenyats per l'arquitecte canadenc Frank Gehry i què s'han convertit en la imatge de la ciutat. Els edificis conformen una vista bonica amb el Rin de fons, la resta d'edificis del port, la torre de televisió. Però aquest arquitecte és similar a cert valencià, vull dir que si és el primer edifici d'ell què veus, és bonic i original però també vist un, vist tots.



I si el temps hagués acompanyat no sols hagués sigut una visita encara més bonica, sinó que també hagués visitat l'Ökohaus, un centre de cultura japonès què recrea alguns edificis tradicionals del país nipó, car Düsseldorf hostatja la comunitat més gran de japonesos en Europa, tant és així que es pot trobar moltes botigues amb el retolat solament en japonès i carrers en els què hom té la sensació d'haver-se traslladat de sobte a Tòquio.

Per a viatjar a Düsseldorf, a banda de l'alemany, es necessiten coneixements bàsics de japonès
El luxe, l'arrogància, la petulància em recordaren a Hamburg. El seu caire multiètnic i alternatiu em feren pensar en Berlín. L'alegria de viure, l'aire mediterrani dels seus pobladors els podem trobar també a Colònia. La seua arquitectura moderna és similar a la de Frankfurt. La multitud de cerveseries que hi podem trobar evoquen a Munic. Com he dit, moltes ciutats en una, una ciutat modesta i sense grans pretensions què resulta fascinant. Das stimmt.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL