DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

El 1648 França es trobava immersa en plena guerra dels 30 anys. Aqueix conflicte què havia de decidir l'hegemonia sobre Europa, si la decadent monarquia hispànica o França, era pròxim a acabar-se, però és clar que ningú podia saber-ho, tal vegada Nostradamus si no dugués ja 90 anys mort. França es trobava en un moment delicat, recentment havien mort els seus principals líders, Lluís XIII i el Cardenal Richelieu, el mateix dels Mosqueperros i què era qui realment tallava el bacallar al palau reial (encara es trobava a París, Versalles arribaria unes dècades més tard). En aquest moment el poder residia llavors en un xiquet de 5 anys anomenat Lluís XIV, sa mare Ana d'Àustria i el privat de torn, el cardenal Mazarino. Les guerres són cares i a les monarquies europees amb els seus gusts cars no els sobraven els diners. Llavors el cardenal va decidir incrementar els impostos. Vet aquí que el cardenal no va saber triar-se l'enemic i va tindre l'ocurrència d'exigir...

La locomotora avançava imparable sobre el camí d'acer, creuant praderies, marjals i boscos frondosos, paisatges de tota classe i condició. Un nas s'abocà per una de les finestres, per tal d'ensumar la frescor de l'aire. El vent fresc penetrava furiós a través de la petita ranura que conformava la finestra i es barrejava dins d'aquella atmosfera carregada de fum de cigarrets i ànimes humanes què respiraven. Saturat de tanta frescor, el nas va retornar a la calidesa del vagó. Sobre el nas, uns ulls freds observaven tot allò què els envoltava, desenes de passatgers què viatjaven d'un indret a un altre carregats de valises farcides d'expectatives sobre el futur. Aquells viatgers, aquelles persones intentaven vèncer el tedi del viatge tan bonament com podien. Un home major contava històries antigues als més petits, un altre, recolzat sobre la pared del vagó, feia sonar amb la seua harmònica velles cançons del seu poble, en un altre racó dues dones xerraven sobre...

Diu la dita que "Déu ens lliure d'un mal veí i d'un aprenent de violí". Antigament els veïns eren aquells què vivien en la casa del costat i d'enfront i amb els què hom podia establir una relació d'ajuda recíproca però des que la vida va evolucionar i la finca va substituir la casa els veïns han esdevingut uns professionals de l'innoble art de tocar els collons. Així el més normal és viure rodejat de persones, veïns, amb els quals la relació es basa en una sèrie de mínims socials: bon dia, bona vesprada i poc més. Aquells què tenen ascensor poden comentar obvietats meteorològiques: pareix que hui farà sol, pot ser que ploga... Front a aquesta minva en les relacions veïnals, dècades d'expansió urbanística desaforada han suplit aquestes mancances per barandats fins com paper de fumar, a través dels quals la intimitat de la llar queda reduïda a una quimera. Qui no ha tingut una veïna que inverteix hores i hores en sintonitzar els circs mediàtics? I ...