VEÏNS

Diu la dita que "Déu ens lliure d'un mal veí i d'un aprenent de violí". Antigament els veïns eren aquells què vivien en la casa del costat i d'enfront i amb els què hom podia establir una relació d'ajuda recíproca però des que la vida va evolucionar i la finca va substituir la casa els veïns han esdevingut uns professionals de l'innoble art de tocar els collons. Així el més normal és viure rodejat de persones, veïns, amb els quals la relació es basa en una sèrie de mínims socials: bon dia, bona vesprada i poc més. Aquells què tenen ascensor poden comentar obvietats meteorològiques: pareix que hui farà sol, pot ser que ploga...

Front a aquesta minva en les relacions veïnals, dècades d'expansió urbanística desaforada han suplit aquestes mancances per barandats fins com paper de fumar, a través dels quals la intimitat de la llar queda reduïda a una quimera. Qui no ha tingut una veïna que inverteix hores i hores en sintonitzar els circs mediàtics? I el veï de la canica? Eixe ve de sèrie en qualsevol construcció, juntament amb aquell que arrossega mobles a mitja nit. 

Llavors, he decidit elaborar una petita llista enumerant les molèsties veïnals què més m'han costat de suportar. Són petits plaers què podem permetre'ns les persones parades o sense cap oficini ni benefici, és això o llançar pedrades als gossos. 

-Discussions matrimonials: era una càlida vesprada de tardor en València fa 7 anys quan per primera vegada vam escoltar els veïns discutint i traient la fel per la boca. En aquells moments, la innocència, la creença en la bondat innata de la gent, fa que un mateix es preocupe. Per què discutiran? Serà per alguna qüestió greu? A saber, cinc anys després apostaven per la victòria d'un dels dos cònjuges o animant-los, tot això mentre es feia el sopar, hora què semblava la predilecta per discutir. Conformaven un d'aquests típics matrimonis què continuen junts per costum i han de descarregar la seua insatisfacció contra un altre. En època d'exàmens resultava realment molest, sobretot perquè era un moment en el què fins i tot el vol d'una mosca podia llançar pel terra una vesprada d'estudi aplicat.

-No hi ha res més comprometedor (o afrontador) que una parella discutint. No? segur? Perquè després de les batalles venen les reconciliacions i la sonata de somiers. Aquell si que era moment d'amagar-se, cridar, pujar el volum de la tele, la ràdio, ballar flamenc si feia falta fins què passés el perill, els somiers, els crits i després l'inexplicable passeig post coital amb sabates de tacó per tota la casa. Afortunadament l'epicentre d'aquell grotesc espectacle no venia de baix, sinó de dalt. És a dir, en aquella comunitat les competències es trobaven diferides, uns es barallaven, els altres es reconciliaven i als del mig ens tocava suportar-ho tot. Realment mai vaig saber qui vivia al pis de dalt, ni ganes em sobraven. L'única dona què coneixia de dalt semblava haver-se menjat una altra dona i no vaig voler indagar més en l'assumpte. No tot en la vida té explicació.

-Diversitat cultural: Un altre veí típic és aquell partidari de la cultura lliure i quan escolta música li agrada que la música l'escolte tot el barri. La qüestió adquireix tints melodramàtics quan la música en qüestió és el reggeaton, la bachata i altres melodies d'igual caire. Un plàcid matí de cap de setmana quan hom pot dormir més, sempre era cruelment interromput per una música estrident i una lletra què intercala paraules com "gata" amb relacions sexuals promiscues. El destí és molt cruel i anys més tard, en Alemanya ja, vaig descobrir que eixa música es capaç de resistir climes extrems i també en el país teutònic s'escolta aquesta melodia diabòlica.

-Sense abandonar el fèrtil camp de la música, el qual dona per a moltes tortures diverses, igual que el reggeaton podem trobar la música comercial d'emissores de l'estil de 40 principales, les 24 hores del dia, una ràdio què ningú sabia d'on eixia però estava tot el sant dia en marxa. Les mateixes dotze cançons repetint-se en una gramola infernal. Després de moltes especulacions i elucubracions vam deduir que aquell soroll provenia del pis de dalt. Però què hi havia dalt? Jo en principi m'imaginava un/a adolescent indignat perennement amb la humanitat, com de normal, sintonitzant eixa emissora per pura maldat. Després es va parlar sobre si a dalt hi havia una consulta mèdica, algun tipus de dentista o algun ofici semblant. S'hi va organitzar una missió d'exploració al pis de dalt, amb qualsevol pretext. Jo vaig proposar de cuinar galetes i pujar-les, però per a variar, les meues idees van ser acusades d'irrealitzables, si però almenys són originals. Mai sabrem si allà dalt vivia un dentista o un psicòpata.

-Si el veí de dalt ens torturava a través de les oïdes, el de baix ho feia per la via olfactiva. Primerament, viure dalt d'un bar no mole si no vius en Nova York. Si vius en València el més probable és que el bar s'anomene "Extremeño" i què els fregits siguen el principal i únic element de la carta: sardines, croquetes, creïlles, calamars, qualsevol cosa susceptible de ser fregida i refregida en un oli fet amb les primeres oliveres què dugueren els fenicis, tot era fregit i l'olor em vetlava de nit, mentre què els diversos sorolls què poden emergir d'una cuina em bressolaven. Res millor que alçar-se amb l'oloreta de la sèpia a la planxa i una gimcana esquivant panderoles per començar el dia amb energia.

-Per fi els últims veïns què he tingut, una família què parlava una llengua exòtica i no era francès, però els agradava molt parlar, discutir i fer balls africans a les tantes de la nit. A més tenien un bebè i un gos, això si, no tenien cap canica i si discutien ho devien fer en llengua afar, aleshores no ho sabria a ciència certa, pot ser parlaven molt efusivament, almenys no tenien cap mare en el pis d'enfront de guàrdia, controlant tots els meus moviments, com certa veïna...