LA COSA NOSTRA

Hi ha persones que són de naturalesa conflictiva i afortunadament, les veus vindre de lluny, un calorós matí d'agost, a lloms de sengles tacons sobre els quals camina enèrgicament, castigant el sòl per vés a saber que. La seua alçada és proporcional a la seua mala llet. Una dona xicoteta entra com una bafarada d'aire, sense avisar i ho escodrinya tot. De sobte el seu sentit aràcnid es deté sobre un punt concret. Ja ha trobat el seu motiu de drama. 

-¿Dónde está nuestro cartel?- diu en un accent mig valencià, mig suís que resulta ser de Sevilla- ¿Lo habéis quitado? Normal que ya no venga nadie.

El cartellet en qüestió és un full de mida dina4 amb rètols retallats i pegats i una foto d'un grup flamenc, digna de la portada d'un cassette de gasolinera. A l'oficina tenim un tauler per penjar anuncis diversos, en què naturalment, tenen prioritat els esdeveniments d'entitats públiques. Llavors quan falta espai, solen ser aquests cartells tan mal fets i de negocis privats, els candidats a abandonar el tauler. Els eliminem sense cerimònies, ni missatges dels patrocinadors ni clips de vídeo amb escenes setmanals. Així és com les coses fan menys mal. I així li ho vaig explicar, aguant-me les ganes d'afegir, que per a una altra vegada duga un cartell més asseat, perquè si he de tindre als cosins dels chunguitos contemplant-me 8 hores al dia, que almenys no siga des d'un fotomuntatge fet amb el paint

-Encima que ofrecemos música de aquí.

-Perdone però el flamenco és tant d'aquí com un fado.

-De aquí me refiero a España, porqué estamos en España y los turistas demandan música autóctona.

Vaig haver de respirar profundament. Mira per on, si fora una muñeira o una jota aragonesa no m'importaria, però li he pres mania al flamenco, sobretot des que pretenen que eclipse tota una ampla varietat d'estils musicals més autòctons i menys orientalistes. I si solament fora el flamenco! És que va unit al vestit de sevillana. Cada vegada que en veig un penjat al Carrer Major se'm trenca el cor. I ja el súmmum és que la justificació siga ho demanen els turistes. No res, quan els russos pretenguen convertir l'església de Sant Bertomeu en un casino, posarem la taula de blackjack on està Sant Sebastià, tot siga per a acontentar al turista. 

Jo crec que pel volum de turisme que rep l'estat espanyol, ja hauríem d'arribar a una etapa de maduresa, d'abandonar els estereotips regionals i reduccionistes i posar en explotació altres vessants de la cultura renovadores i autèntiques. Quan un turista em demana flamenco, el que primer li explique és que és un ball típic d'Andalusia i que aquí tenim altres tradicions. Si ja insisteixen, no em queda més remei que enviar-los a bars infames, com un que hi ha en la carretera de Gandia. És difícil deslligar-se dels estereotips, més quan proporcionen rèdits econòmics, sinó, passegeu-se per Escòcia o Baviera i veureu, però per això mateix que no trobareu kilts a Londres ni vestits tirolesos a Colònia, no hauríem de confiar en aquests símbols per atraure el turista.

Aprofitant la conjuntura històrica, econòmica i el debat que s'ha obert arran dels successos en la Barceloneta i Mallorca, cal detindre's a reflexionar cap on volem conduir el negoci turístic, si anem a renunciar a ser qui som per a omplir-nos els estómacs i si d'una manera podem confiar en els nostres recursos per a tirar endavant, sense pretensions de ser una altra cosa.

Ara mateixa tenim turisme per castic, ens trobem a certa distància de l'Europa rica, amb un clima acceptable, però sobretot amb una estabilitat política i social que ara mateixa no tenen altres potencials competidors (com Egipte o Tunísia). No ens enganyem, sinó fóra per les revoltes dels països àrabs, la situació seria dramàtica i encara que a un curt o mitjà termini la zona del nord d'Àfrica no s'estabilitze, tenim altres competidors potencials com Croàcia o Turquia, països de clima i riquesa cultural molt semblants a casa nostra. 

I això ens condueix a renunciar a un turisme que a les estadístiques és numèricament molt vistós, però que ens exigeix uns esforços de recursos, de degradació del paisatge, de col·lapse d'infraestructures que pot ser, a llarg termini no ens compensen. Però que vol dir això de turisme de qualitat? Vol dir que impacta menys sobre el paisatge i els seus recursos però que aporta més beneficis. És a dir, majors beneficis en relació a la despesa causada. A més a més, per a mi té altres significats. Un turista de qualitat hi arriba disposat a veure tot el que el lloc pot oferir-li de natural, sense artificis ni màscares. El contrari és un turista que arriba a un lloc esperant veure les coses que conformen una imatge mental preconstruïda i sovint, exòtica. Un turista arriba per descobrir, l'altre per confirmar. 

Per tant el ser valencià no està enemistat amb el turisme, sempre que el turisme ens accepte tal com som (amb la nostra llengua, els nostres costums, les nostres idiosincràsies) i no pretenga canviar-nos, com si fórem una mala versió del mite de Pigmalió.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL