VIATJANT AMB MURPHY (I)

Murphy és l'encarnació de totes les coses negatives que em succeïxen, és un vell amic que de vegades ve de visita, altres per fortuna se'n va de vacances i altres decideix vindre-se'n de vacances amb mi.

-Ah Roma, la Ciutat Eterna, mai he estat en Roma- em va dir mentre preparava la maleta.

-Ni se t'ocórrega!- el vaig amenaçar. Sí, jo sostinc diàlegs amb Murphy. Al cap i a la fi a la gent en l'atur se'ns permet ser extravagant.

Però les meues amenaces van ser vanes perquè acabà per amagar-se dins l'equipatge. Com vaig saber que el duia de polissó? Molt senzill. Vaig arribar a l'aeroport, puntual com un germànic i vaig buscar en la pissarra el vol. Com que tinc eixe desordre obsessiu de revisar-ho tot quaranta vegades, vaig voler comprovar el número de vol i en buscar els bitllets, sorpresa, sorpresa, els bitllets no estaven. I per què el meu desordre no es va aplicar als bitllets?  Per culpa de Murphy, d'alguna manera és culpa seua, ell té un esborrador de ments màgic. Visualitze els bitllets dins d'una llibreta que a la fi no em vaig endur per jutjar-la, a última hora, massa gran per a la motxilla. Reunió del gabinet de crisi. Per sort o per desgràcia no és la primera vegada que em passa.

Un any abans per Nadal i en Edimburg, em va passar el mateix, em vaig deixar els bitllets damunt l'escriptori. Allò podia haver sigut la sinopsi d'un drama nadalenc d'eixos que fan en antena 3, però com que Escòcia és un país civilitzat, en l'aeroport hi ha ordinadors i impressores públiques per a gent estúpida com jo. Llavors il·lús de mi, vaig pensar que en València també n'hi hauria. Vaig recórrer l'aeroport amunt i avall i res. Així que tan prompte com l'orgull masculí m'ho permeté, em vaig arrossegar al taulell d'informació per a preguntar. L'amable senyoreta número 1 em va dir: no, aquí no hi ha d'això, però les seues paraules deixaven entreveure: de quin país de la piruleta vens? Però no has vist l'aeroport aquest, que pareix l'hangar de Casablanca?

Aleshores vaig anar al taulell de l'aerolínia, a veure si podien ajudar-me. L'amable senyoreta número 2 em va dir que sí, que ella podia reimprimir el bitllet pel mòdic preu de 15 euros. Què? Això era almenys un 70% del que havia pagat per ell, lladres! Segona reunió del gabinet de crisi. Què fer? Accedir al xantatge i pagar l'impost revolucionari? Mai! Quedaven dues hores per a què eixira el vol, l'aposta podia ser arriscada, però, que dimonis! Hem vingut a jugar! I Murphy no anava a eixir-se'n amb la seua. 

Si hi ha una cosa que en València no falta (no vaig a fer la broma de dir polítics corruptes) són supermercats, bars i locutoris. Així que cavalcant amb el metro, ràpid i veloç o tan ràpid i veloç com metrovalencia em permeté, vaig arribar al Carrer Xàtiva. Probablement en totes i cadascuna de les vint parades que hi ha entre Xàtiva i l'aeroport hi haurà locutoris, però quan jugues dur, millor caminar sobre segur. Vaig trobar un locutori de paquis al costat de l'estació, Déu beneïsca el Pakistan, i per menys d'un euro ja els tenia en el meu poder. I la malèvola amable senyoreta número 2 pretenia cobrar-me'n 15!

En una hora ja estava de nou en l'aeroport, fent cua entre un grupet de valencianes de tous, espècie digna d'estudi i la seua contrapartida futura, el grupet de casades que s'han deixat els homes de Rodríguez per anar-se'n de viatge, estudiants d'Erasmus i rectors. Li havia guanyat la partida. Murphy 0, jo 1. Ai, però aquella no havia sigut més que una batalla de la meua guerra contra Murphy.