PAISATGES DE L'HORROR

                                   

En la meua darrera visita a Alemanya vaig estar en un lloc que ja coneixia, les oficines de la Gestapo de Dortmund. La Gestapo era la policia secreta del règim nazi, estava formada per policies i professionals del Dret i s’encarregava de vigilar totes aquelles tendències que foren perilloses per a l’Estat. Així hom pot visitar a l’oficina les cel·les dels presoners i les sales d’interrogatoris, que en l’actualitat contenen diverses exposicions sobre la temàtica nazi. 

El nazisme és un fenomen molt conegut en la cultura moderna, s’ha escrit i parlat molt sobre aquest moviment i com sol passar quan se’n parla tant, també s’ha anat desdibuixant, arribant a ser una caricatura que poc té a veure amb la realitat. A més a més el nazisme s’ha convertit en una arma per desqualificar l’adversari i és que tothom ha sentit parlar del nazisme però per a molts no en fou més que un tío boig, Hitler, que odiava als jueus i que volia que tots foren alts, rossos i amb els ulls blaus. Sense no ser fals del tot, això no és més que la punta de l’iceberg. Amb aquesta imatge tan poc real, el nazisme autèntic esdevé una amenaça molt més seriosa per a la democràcia.

Hi ha tres idees sobre el nazisme que estan molt esteses i que simplifiquen el fenomen.

La primera idea és que el nazisme fou un moviment que es reduïa a Alemanya. El nazisme és una branca més dins del totalitarisme feixista i aquest va conèixer una gran expansió per tot el món occidental en el període d’entreguerres; en països com Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia arribaren al poder, en altres com Bèlgica, Àustria o França tingueren certa influencia i fins i tot va haver partits feixistes a dos paradisos de la democràcia: el Regne Unit i els Estats Units. El vessant racista n'és un més de la ideologia fortament nacionalista del feixista.

La segona idea és que el nazisme sols atacava els jueus. Si bé l’Estat d’Israel ha mediatitzat i monopolitzat el nazisme per a justificar la seua política d'expansió en el Pròxim Orient, la trista realitat és que la persecució de jueus no fou exclusiva de Hitler. Podríem dir que l’antisemitisme ha sigut una constant en Europa des de l’Edat Mitjana i que es relaxa o s’accentua depenent de les tensions socials existents. Els nazis tampoc inventaren els camps de concentració: espanyols, anglesos i belgues poden disputar-se la seua patent. La realitat va ser que els nazis anaven contra tots aquells que no s’ajustaren a la seua ideologia: gitanos, testimonis de Jehovà, lliure pensadors, comunistes, anarquistes, socialistes, feministes, homosexuals... fins i tot els sacerdots catòlics i protestants acabaren per entrar en la rifa, vaja que en la loteria del nazisme qui més i qui menys tenia paperetes per a guanyar un viatge sense tornada a un camp de concentració.

La tercera idea és que amb el triomf de la democràcia, després de la Segona Guerra Mundial, el nazisme quedà eradicat del món i per això mai més es podrà tornar a repetir.  La realitat és que el nazisme perdé bastant suport durant el conflicte bèl·lic i a mesura que anaven destapant-se els horrors tanmateix quedà latent en tota Europa, emergint, primer amb timidesa i a poc a poc amb més força, cada cop que hi ha una crisi econòmica. L’altra realitat és que el feixisme continuà vivint en l’Europa democràtica fins finals dels 70, a Espanya, a Portugal, a Grècia, però clar, llavors l’enemic ja no era el feixisme, aquest era un mal necessari. A partir dels 70 adoptà noves formes per a continuar sobrevivint sota el paraigua de règims democràtics i de aquellos polvos, estos lodos.

En definitiva està molt bé pensar que vivim en el país de la piruleta, en un món de color de rosa en què tot és fantàstic i que els errors del passat no són més que petits pecats ja purgats de sobres, però ser-ne conscient també evitarà que tornem a caure en el mateix forat, sobretot ara que els partits d’ideologia feixista i racista tornen a campar per Europa i són, altra vegada, una força emergent amb les seues receptes màgiques.