RETROSPECTIVA DE MITJA DÉCADA (III)

No t’has fixat mai en com de determinants són les casualitats? Com estar en el lloc indicat i el moment adequat té un gran pes en el nostre devenir? Pots enfocar-ho de dues maneres: creure que el destí va guiant-te cap a una meta o pensar que la nostra vida ve conformada per les petites casualitats de manera aleatòria, sense cap pla còsmic ni metafísic per a nosaltres. Com el mosquit que esclafes contra una paret en una pesada i calorosa nit d’estiu. Era el seu destí final morir així? O ha sigut una casualitat, com pogués haver tingut un altre final?

Retrocedim un poc enrere en el temps, fins a l’estiu de 2012, quan la prima de risc era la paraula de moda i pareixia que en qualsevol moment tot anava a enfonsar-se. Però no patíem molt perquè sabem que aquí vivim a la vora del precipici, sempre a punt de caure, sempre a punt de canviar i a la fi, tot com sempre i poden continuar. Jo acabava de tornar d’Alemanya i vivia en l’eufòria europea de descobrir o redescobrir el sol, la mar i l’estiu, deixant enrere els llargs mesos de pluja i fred. Acabat l’estiu, havien de tornar la gelor, les nits eternes, el desert dels carrers, el fred humit, la solitud.

En tornar d’Alemanya el meu pla era traure’m la capacitació per a poder ensenyar castellà com a llengua estrangera, que semblava l’única sortida viable per a treballar fora havent estudiat una carrera d’humanitats. No obstant com ja vaig comentar en aquesta entrada els meus plans de futur solen acabar en un fracàs estrepitós. També volia traure’m els certificats d’anglés i alemany, ja que no anava a tindre feina, almenys podria tindre cartons per a tapar-me en les plujoses nits de la meua futura vida deambulant. Vaig elegir l’opció més econòmica, que no barata, en la Universitat de València (error) i aquell curs havia de retrobar-me amb moltes de les martingales pedagògiques que ja patís durant el màster, això sí, en el seu favor, amb una dosi menys de flipamenta mental per part del professorat. Nota al marge: avantatges d’estudiar a distància: els professors els veus per correu electrònic.

A la fi eixe postgrau únicament em serviria anys després per a ensenyar anglés en el Perú perquè el món de l’ensenyament del castellà com a llengua estrangera està monopolitzat per l’institut Cervantes i si no passes per ells (és a dir, pagar el seu màster) ho tens difícil en el món acadèmic. El graciós amb tot això de la bombolla educativa és que sembla que sense un màster no pots ser educador i et fa plantejar si existien professors abans que inventaren tots aquests saraus. És hora de baixar el món universitari del seu Olimp d’autosuficiència i prepotència social. Si no, hem d’acceptar la seua tesi: sense màsters no hi ha professors (que recorda un poc a això de “sense periodisme no hi ha democràcia”, digué el comentarista de les vides dels futbolistes).

Bé, eixugades les llàgrimes, encara havia de descobrir aquell any una d’eixes veritats de la vida i és que quan hom se’n va d’un lloc, se’n va un poquet per sempre, malgrat tornar-hi. Llevant els anys de la universitat i vivint fora, feia gairebé 7 anys que no havia viscut en Xàbia. És cert que hi havia anat en caps de setmana i vacances, tanmateix em referisc a viure-hi de veritat, no quan tot és festa, sinó un dimarts de novembre a les 11.00 al matí per exemple. Què passa llavors en Xàbia? Jo t’ho diré, res. I un dimecres de gener a les 17.00? Tampoc res. Exacte, havia de descobrir que Xàbia està bé si tens posem, 60 anys i vens de Saxònia, en cas contrari, quan tanquen les persianes de l’estiu, és com un erm en el qual la vida es deté. La gent s’amaga quan es pon el sol com si els hiverns foren de temperatures sota zero i no primaveres nòrdiques. I si ja plou, podries anar com Sòcrates buscant homes amb una llanterna i no en trobaries cap.

Igualment em vaig trobar amb el fet que durant l’etapa universitària havia travat la major part de relacions a València i en tornar-hi a casa vaig constatar eixa distància. València està tan lluny quan depens de la guagua de Maracaibo! Per la part positiva, tenia molt de temps lliure per a llegir, fer esport, passejar durant, escriure i encara em sobraven hores així que per matar el temps entre estudiar el postgrau i preparar-me els exàmens vaig començar a investigar sobre el cementeri antic de Xàbia, també amb resultats fracassats. Investigar sobre Xàbia sense tindre padrins significa entropessar amb l’escassa documentació i les barreres burocràtiques. La qüestió és que un matí de vaga escolar estava en la biblioteca fent un buidatge d’una antiga enciclopèdia valenciana i anava dipositant volums sobre la taula a gran velocitat, eixe fet va cridar l’atenció d’un xic que hi havia allà en una taula del racó. Em va preguntar si me’ls estava llegint tots. Ell tenia sobre la taula un llibre per aprendre portugués, un altre d’alemany mentre estudiava filosofia i química. Tenia idees extravagants i una manera un poc massa directa d’expressar-se, com si ningú mai li haguera ensenyat a parlar amb tots eixos revestiments socials hipòcrites. Així que començarem a conversar.

Uns dies després me’l vaig tornar a trobar i em va anunciar que havia decidit acceptar el repte i que anava a superar-me en tot. Jo no sabia ben bé de què parlava, entre que sóc un imant de gent estranya i que clave la cama contínuament, no sé què li deguera dir, de manera que probablement havia sigut culpa meua. Així començà de casualitat una bonica relació d’amistat, jo l’ajudava amb la història, ell m’ajudava amb l’anglés. També ens ajudarem mútuament en les qüestions de la vida i uns mesos després, acabat el curs escolar, els nostres camins es separaren. Ell se n’anà a estudiar a Barcelona i jo havia de marxar primer a Escòcia, després tornaria i tornaria a marxar i tornaria i tornaria a marxar. Estava immers en un bucle d’atracció-repulsió vers Xàbia. Un any després de tornar d’Alemanya, em trobava arrossegant una maleta per un turó escocés sense bitllet de tornada.