LA LLAMPUGA II

Ja no recorde quan de temps porte en l'empresa i tanmateix el calendari diu que fa sis setmanes i escaig. Aquesta ha de ser la font de la immortalitat de la qual parlen les llegendes, un treball que és com una muntanya russa. No sé si és l'efecte fi d'any però les últimes setmanes he reflexionat molt sobre èpoques passades, algunes de les quals que ni tan sols he viscut o pot ser, ni han existit. M'agradaria tornar per exemple, als temps de la universitat en què la principal preocupació era aprovar un examen, en què tenies professors imbècils, naturalment com tot en la vida, però que els havies de suportar com a molt un parell d'hores a la setmana. 

M'agradaria fer arrere el temps perquè ja estic saturat del rotllet empresari neoliberal emprenedor, dels homes fets a si mateixa®, a cops d'amagar uns dinerets a hisenda i d'esprémer els empleats. Estic fart de l'empresari que plora diàriament perquè la màquina repressiva de l'Estat li furta diners per a mantindre a quatre desarrapats que no poden tindre un segur mèdic com tota-persona-de-bé ®.  Com si algú els posara una pistola al cap perquè s'òbriguen un negoci.  Pareix que ells són la raça elegida per a dur endavant el país / la nació / la comunitat imaginada i que la majoria de treballadors no són més que malfaeners que s'acontenten a treballar per un salari, en intercanviar temps per diners, com si això fora una cosa baixa que ens retrotreu als temps dels patricis i els plebeus. 

Estic cansat de cada setmana suportar el discurs de i en Alemanya estaries tres anys cobrant la meitat fins que fores rendible per a l'empresa (mentida, mentida, mentida), mentre jo pense per a mi: en Alemanya no treballaria ni una hora extra debades i tampoc cobraria la meitat del salari en B. O l'altre clàssic: tu eres una inversió i si no em fas guanyar diners, no em fas falta. Jo no sóc cap inversió, sóc una persona, quina caguera de la retòrica capitalista que sols pensa a amuntegar diners, en què si no eres rendible, podries desaparéixer. Però clar, tu no eres més que un treballador, com el caixer de mercadona, com el venedor d'una cadena de negocis, com el que et posa gasolina al cotxe, com el que neteja els carrers, com l'empleat domèstic, com el que et serveix el carajillo de les 11.00. Tu no vens cases, ni fas coses amb les lleis, ni especules amb diners ni fas coses importants. Eres part de la classe inferior que no és empresari ni s'ha fet a si mateixa®.  I sí, cal parlar de classes perquè la gran mentida del segle XIX és que la lluita obrera va morir als anys 90. Una cosa és que hagen aparegut un gran nombre d'oficis que no es troben representats en sindicats de gremi i una altra cosa és que ja no calga continuar lluitant pels drets socials. 

Juguen amb la desmobilització de la gent, amb els mitjans de comunicació com a principals còmplices, fan creure que la gran majoria de la gent forma part d'eixa classe afavorida, anomenada mitjana i que no necessita sindicats ni eixes coses que sonen a soviètic. El treballador de la xicoteta empresa és el més putejat perquè no té sindicats propis (no valen els grans sindicats estatals herència dels sindicats verticals del franquisme, no, eixos ja han demostrat no servir per a res) i clar, en eixa situació tot són flors i violes per a l'empresari. I mentre en alguns països discuteixen la jornada laboral de 35 hores, aquí la de 40 és utòpica, molt bonica sobre el paper però en la gran majoria de negocis allò que trobes són jornades de 45 o 50 hores que deixen de cobrar-se a partir de l'hora 40, per amor a l'art. 

Així que ara mateixa estic en la situació d'elegir entre roín i pitjor mentre espere que el món es solucione o el sistema es sature, el que passe abans. I era un pesar que he anat arrossegant les darreres setmanes de l'any i que no sabia com expressar. És la màgia de l'any nou.