LA LLAMPUGA III

A mitjans dels 90, en plena borratxera post guerra freda i monyos cardats,  Tony Blair ens anunciava o tal vegada ens amenaçava, que volia que tots fórem classe mitjana. Això de la classe treballadora estava demodé. De sobte la Guerra Freda no havia estat un enfrontament de dues potències, sinó que havia sigut una lluita de classes interplanetària de la qual pocs se n'havien assabentat i en l'hora d'aclarir comptes, les classes baixes havien perdut. Així, els anys 90 foren l'inici de la deriva del socialisme europeu cap a postures més conservadores, light, però conservadores al cap i a la fi. El corder místic sacrificat per tal que tots entrarem a l'ascensor que havia de dur-nos a la classe mitjana. Signarem el contracte d'eixa conversió paulina sense llegir la lletra menuda, com ho fem sempre. Com anava a ser eixa conversió?  L'assoliríem mitjançant l'increment del poder adquisitiu de la classe treballadora? O es tractaria millor d'una conversió homeopàtica, és a dir, en què els treballadors es creurien classe mitjana sense que la seua situació millorés gaire? 

En eixe partit futbolístic encetat pel segle XIX, les classes altes ja havien marcat alguns gols. El primer havia sigut el d'identificar lluita obrera amb comunisme soviètic o estalinisme. Recordem que en el període d'entreguerres molts demòcrates s'entregaren rendits als braços de Hitler i Mussolini per a evitar una amenaça inventada.  El segon gol havia sigut aquesta mutació fantàstica d'ideals dels 90. Una onada contrarevolucionària anava deixant-nos en les grans cadires d'Europa una plèiade de Blairs, González i Schröders que es van dedicar a desindustrialitzar i a privatitzar a tort i a dret mentre cantaven la Internacional. Cal reconéixer que els poderosos sempre han sabut jugar bé les seues cartes. En el joc de la democràcia partien d'un desavantatge numèric i ja van guanyant en el marcador. 

I clar pujar a l'ascensor màgic tenia un preu i no barat:  hores extres no cobrades, salaris en negre, renúncies forçades, xantatges, meritacions disfressades en dietes, compensacions i pagues extres, contractes de pràctiques... i així ad infinitum.  Qui no coneix gent que treballa hores gratuïtes? I gent que és acomiada any rere any per la mateixa empresa en una successió de contractes de sis mesos per a evitar que adquirisca drets laborals? Fins i tot les escoles cooperatives, les teòricament més conscienciades, ho fan. A quants no els han venut la moto que és necessari treballar x temps gratuïtament per a prendre contacte amb el món de l'empresa? Les Universitats són les primeres a oferir mà d'obra esclava becària. Si fins i tot hi ha empreses que treballen solament amb becaris! L'estafa de la formació mereixeria una entrada per ella mateixa. 

Però molts han comprat el discurs i han aconseguit la divisió dels treballadors, estem immersos en una cursa de mínims cap a la destrucció i la polarització social. Gestors còmplices que s'encarreguen de redactar contractes vergonyosos i aconsellen els empresaris de la manera més efectiva d'enganyar l'Estat. Mitjans de comunicació dedicats a enfrontar els treballadors entre sí amb manipulacions descarades. Han bastit un discurs basat en la criminalització de la pobresa i la dependència social quan la realitat és que per cada persona que rep ajudes públiques, hi ha deu malversant diners i defraudant la hisenda pública. Es perden més diners en els comptes suïssos que en les ajudes públiques. Però l'accent sempre caurà sobre el dependent que "abusa" de l'Estat i sobre ell es llançaran els altres desfavorits, barallant-se pels ossos mentre altres aprofiten les molles. Sempre ha sigut més fàcil anar pel dèbil.

Com han aconseguit llavors que combreguem amb totes aquestes moles? Amb la por i amb la divisió. L'atur estructural és una arma poderosa perquè fa que una gran majoria de treballadors s'acontenten amb la primera merda laboral que troben mentre aquells que no tenen treball silencien qualsevol crítica amb un "almenys tens treball". I amb aquesta criminalització de la pobresa i discurs de "pren el primer treball que t'oferisquen ens han colat un altre gol", el de la meritocràcia. Vivim en el país de la purpurina on qualsevol, independentment del seu origen, pot ascendir còmodament per l'ascensor social gràcies al seu treball i al seu esforç. El somni americà globalitzat. Aquell que no té treball és perquè és un malfaener o un inútil. Quan la realitat és molt distinta, aquí encara importa molt qui eres, d'on vens i qui són els teus pares. Sense padrins ningú es bateja.

La classe política n'és una bona mostra de què aquesta meritocràcia és un miratge i que vivim en una societat molt classista. Prenem per exemple els ministres de treball, teòricament aquells que han de vetlar perquè les condicions laborals siguen justes i que no hi haja abusos. De vint ministres que hem tingut des de la Transició modèlica™, la gran majoria són advocats i juristes, de famílies acomodades, si no vinculades a l'exèrcit i al franquisme. De tots ells hi ha un únic emigrant que haja conegut el món laboral de baix. Implícitament l'alta política està vedada a una gran part de la societat, no hem canviat molt des d'aquells temps governs absolutistes.

Hi ha qui diu que aquest discurs de lluita de classes sona caduc, però que hagen canviat els seus protagonistes no significa que haja perdut vigència. El segle XXI també serà el de la lluita de classes, a més de  la lluita de nacions, la lluita de generacions i els enfrontaments entre centre i perifèria perquè en l'era del multitasking, ho durem tot al vol.