ESMIRNA

No acostume a llegir dues vegades el mateix llibre, és una de les manies que tinc. Però darrerament estic rellegint-ne un que vaig llegir fa tres anys i que m'encisa, La Gran Mar una història de la Mediterrània per David Abulafia. Abulafia és un historiador anglés descendent de sefardites i tot i que la seua història se centra sobretot en les ciutats i en els intercanvis comercials és una de les obres sobre aquesta temàtica que més m'agrada. Com que Marx deia que la història sempre acaba per repetir-se, vull dur aquí una d'eixes històries tristes que caracteritzen el segle XX i que hui en dia tornen a estar d'actualitat, la massacre d'Esmirna.

Esmirna era el nom que rebia antigament la ciutat turca d'İzmir, situada a la vora de la Mar Egea, en la costa occidental de la península d'Anatòlia. Des que fóra colonitzada per immigrants eolis allà pels remots temps del 1000 aC, havia sigut una ciutat de cultura grega, fins i tot encara després de ser conquerida pels turcs en el segle XIV. Des del segle XVII s'havia desenvolupat com un important centre comercial portuari i a principis del segle XX a banda dels turcs i dels grecs també hi vivia una gran comunitat sefardita, armenis, àrabs i comerciants europeus: francesos, italians, britànics, etc. Esmirna era juntament amb Alexandria, Salònica i Jaffa una relíquia d'un altre temps, les últimes ciutats multiètniques que hi havia en Europa i en la Mediterrània. Curiosament, o no, totes en territoris de l'Imperi Otomà, un gegant que Europa mantenia amb vida de manera artificial perquè temia que en apagar-se l'estel de la Porta Sublim, Europa i la Mediterrània serien arrossegades a l'abisme de la destrucció, tal com acabaria passant. 

Molts estats es disputaven les despulles de l'Imperi Otomà, entre ells el regne de Grècia que poc abans de la Gran Guerra es reduïa al territori comprés entre el Peloponès i la planura de Tessàlia. Entre els grecs era popular la Megali Idea o unificació de tots els territoris de cultura grega. Poc després foren conquerides l'illa de Creta i Macedònia on hi havia Salònica. Ambdós territoris es caracteritzaven per una població musulmana nombrosa, en Creta però aquests musulmans eren d'ètnia grega, situació que no impedí que foren convidats a abandonar l'illa després de la incorporació.  També els grecs musulmans, turcs i búlgars de Salònica acabaren per marxar de la ciutat, la Megali Idea sols tenia en compte els grecs ortodoxos.

La Gran Grècia també incloïa l'illa de Xipre, llavors sota domini britànic, i la part occidental d'Anatòlia, la qual li havia de ser concedida d'acord a acords secrets amb el Regne Unit. Per als britànics una Grècia gran era interessant per poder mantenir l'equilibri a la Mediterrània Oriental i protegir l'eixida dels oleoductes que arribaven des de l'interior del Pròxim Orient a la mar. Tanmateix les comunitats d'Esmirna no eren partidaris d'aquesta integració, car temien perdre els privilegis imperials que havien afavorit la seua prosperitat. També influiria la manera com eren tractades les comunitats no gregues que anaven quedant integrades dins de Grècia. Així mentre el govern britànic recolzava la idea d'una Anatòlia dividida entre Grècia i l'Imperi Otomà, els britànics que residien en Esmirna s'hi oposaven. 

Contra l'oposició dels seus habitants i de la comunitat internacional, el Regne Unit va autoritzar l'annexió a Grècia el 1919. Ben prompte es va veure que els grecs no respectarien els tractes acordats i la Creu Roja va denunciar la neteja ètnica que estaven realitzant en el territori. El govern otomà que estava immers en una profunda crisi internacional, va restar impassible. El 1920 el moviment liderat per Atatürk es féu amb el poder i l'imperi és abolit. La nova Turquia renunciava a l'imperi i a tot allò que tingués a veure amb ell.

Turquia va organitzar la contraofensiva i va fer retrocedir les tropes gregues. El 1922 les tropes d'Atatürk entraven en Esmirna mentre actuaven amb la mateixa brutalitat que els invasors. Els barris grec i armeni de la ciutat foren arrasats i incendiats mentre més de 700.000 refugiats de tota la regió intentaven fugir-ne. Molts d'ells acabaren en camps de concentració mentre que la resta s'amuntegava en les plates d'Esmirna, atrapats entre el foc i l'aigua. Embarcacions de guerra del Regne Unit, França, Itàlia i els Estats Units romanien prop de la costa i es mantenien neutrals. En aquells temps ser neutral implicava mantenir-se al marge de tot, veure i callar. Es diu que el capità de l'armada britànica va ordenar que bandes de música tocaren dia i nit per a ofegar els crits esgarrifosos dels refugiats i evitar incomodar els seus soldats. 

Fou un buc japonés el primer a trencar la neutralitat i es va endur tants refugiats com va poder al Pireu, en una situació que es repetiria quasi vint anys després en el port d'Alacant i tots els refugiats de la Segona República que intentaven fugir de les tropes franquistes, nazis i feixistes. Vora 100.000 refugiats d'Esmirna van morir, entre els supervivents hi havia un xiquet Aristòtil Onassis. El 1922 Turquia i Grècia van signar la pau i el 1923 pel Tractat de Lausana es produí un enorme traspàs de població entre ambdues costes de la mar Egea, més d'un milió de grecs abandonaren Anatòlia i mig milió de turcs deixaren Grècia. Després de sis-cents anys d'història comuna era molt difícil determinar qui era grec i qui era turc així que s'emprà com a criteri la religió: eren grecs tots els ortodoxos i turcs, tots els musulmans. I encara no havia d'acabar aquí la qüestió, car els refugiats van ser tractats com estrangers pels seus compatriotes. Més de dos mil anys d'història es tancaven així, de manera barroera per uns protagonistes als quals la situació els havia superat. Grècia i Turquia encara no han sabut o pogut tancar les ferides cent anys després i això condiciona les relacions entre ambdós, tampoc cap dels dos s'ha fet responsable dels sengles genocidis i el més comú és el negacionisme. Mentrestant Occident no va saber gestionar una situació que en bona part era culpa seua i el seu imperialisme i acabà optant per una vergonyosa neutralitat. Cent anys després la història es repeteix.