DIARI D'UN AUTOMOBILISTA

Isc de casa quan el sol encara no està fora, amb temperatures que s'esvaren cap als 0 graus i pel carrer únicament es veuen senyors nòrdics amb pantalons curts passejant gossets. M'enfile per la costera de Pedramala, un Gòlgota ple de grues que alcen xalets de luxe, arrapant-se al vessant de la muntanya. Cap dia falla, sempre acabe d'algun camió, no importa quin, sempre hi ha camions des del revifament de la construcció, siguen de materials, de contenidors o grues excavadores. S'albiren els primers rajos per la mar però encara amb els fars encesos, fem la imatge d'una Santa Companya escalant el mont Olimp. Arribe al cim i allà avall queda el port de Moraira, amb les seues cases escampant-se per tot arreu com si la mateixa rada no pogués ja contindre tanta efervescència urbanística. En eixe moment cal prendre una decisió com en eixes novel·letes juvenils de Elige tu propia aventura.

a) Elegisc la N-332. Va, hem vingut a jugar. Descendisc per Benimarco cap a Teulada, el polígon, la Femine, eixe club que no era un club, que era un hotel amb encant però que està tancant i l'última notícia és que volien convertir-lo en una clínica de salut però ja no s'ha sabut res més. M'endinse en la Garganta, un estret canó del riu Gorgos que comunica el sud de la comarca amb Gata.  Un club abandonat i en el pàrquing, una butaca vella i foradada on sol haver-hi una xica fent el negoci. La pedrera ja en terme de Dénia. Sempre em fa pensar què passarà el dia que s'esbolegen tota la muntanya traent pedra. Tendes d'estàtues de jardí i ceràmica: gerros, gerres, àmfores, plats de porcellana, déus olímpics. El club Casablanca i en girar la corba ja observe el pont de Gata que vol ser un aqüeducte romà. Per si aquesta estreta carretera infestada de corbes no fóra prou difícil de passar, la casualitat va voler que la pillara en obres i que la tancaren a trams per a empolar-la.

Travesse Gata amb tensió, sempre hi ha gent kamikaze que passa sense mirar-hi o creua per on no ha de fer-ho. La nau de Danone, que ja no existeix. Més tendes de ceràmica i estàtues de jardí. El Quijote, un altre clàssic comarcal que ara es ven com a cabaret, que és més elegant. Un altre club sense nom i abandonat, els seus murs coberts de grafitis. Un supermercat anglés. Les Ventes de Pedreguer sempre en constant reconversió. Del club la Sirena a l'alta cuina, la gentrificació. El Pinar. Ondara i el seu centre comercial avançant per l'esquerra a la soliplatgista política econòmica de Dénia. El Verger i més clubs, la Trocha i el Bassot. Allà lluny va quedant el Montgó i als seus peus el castell de Dénia i travesse el riu Molinell, la frontera imposada.

Ara comencen les paradetes de taronges a vora carretera, carregades de carburants i amb l'estanquera onejant. Una cadira en cada caminal, sempre ocupades per xiques de totes les nacionalitats. Canyars que esdevenen habitacions d'un bordell improvisat i finalment Oliva. En Oliva el temps s'alenteix. Tal vegada pels seus abundants semàfors, tal vegada perquè fins i tot quan els semàfors estan en verd, el trànsit no avança, car sempre hi ha un cotxe que vol desviar-se pels carrers laterals. I per fi abandone Oliva i ja no recorde ni quan vaig entrar, sóc la senyora del Titanic. I en aquest punt, en arribar al Viva España i la seua paella gegant, que no és la paella de Monleó, torne enrere, de nou a Pedramala i elegisc l'opció b.

b) Elegisc autopista. Baixe lliscant entre terrasses de vinyes i ametlers. Deixe a un costat l'estació de tren i avance fins a Benissa. El polígon i de seguida l'entrada al peatge. Passen de nou les tendes d'estàtues, els bordells, els polígons però ara com si algú hagués premut el botó ff del vídeo. Això sí, sempre hi ha algun tram tallat i millor no parlar de la qualitat de l'asfalt, que pareix que el cotxe vaja a desmuntar-se peça a peça. I torne al peatge, darrere queda Oliva amb els seus semàfors i el castell de Santa Anna mirant-s'ho tot des de dalt.  La discoteca Hexágono, també abandonada. Eixa conurbació urbana que formen l'Alqueria, Palmera i Bellreguard i tornen els semàfors i el trànsit dens. Les façanes negres a força de maquillar-se amb el fum dels cotxes. Bote de poble en poble sense adonar-me'n, amb fites discretes, ara un cartell, ara una séquia que marca la separació i en passar l'últim semàfor, queda la via oberta cap a Gandia.

Però tot no acaba aquí. Primer la redona que ha de comunicar Gandia amb el nou hospital i els seus polígons, sempre en obres, mai acabada, com si l'hagués dissenyat Gaudí. Després, cap a la carretera del Real i si òbric la finestra, puc sentir l'olor de magdalenes de la fàbrica de Dulcesol. A la dreta, Benipeixcar. Encara s'hi veu la creu de terme plantada en mig d'una rodona i absorbida pel creixement urbà insaciable de la capital de la Safor. I per fi, Germanies, destinació final del viatge. Encara queda una última prova, trobar estacionament però quan ho aconseguisc, ja puc dir que he arribat.

Unes hores més tard em toca desfer el camí cap al sud i reprendre'l al sendemà i a l'altre i així durant un mes. A mi, que no m'agradava conduir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL