APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (IX) LA CONSTRUCCIÓ
Hui ens endinsem en el
món de les construccions i començarem per un fals arabisme però alhora element bàsic per a l'edificació: l'algeps. L'article al- ens remet immediatament a l'àrab i més encara en alguns indrets com la Marina, en què no és infreqüent sentir dir: geps. Els àrabs andalusins prengueren el mot llatí gypsum i el convertiren en جبص (jibs). Però del llatí també tenim un mot que n'és directe, guix.
L'algeps és el material constructiu a base de sulfat de calç mentre que el guix és una pastilleta que fan servir les modistes i els sastres per a marcar la roba. Del mateix material però per a escriure sobre les pissarres són els clarions (del francés crayon, derivat de craie i aquest del llatí creta, un tipus d'argila blanca que en valencià dóna el nom greda, que per cert en occità un gredon és una llapissera). Finalment trobaríem un quart tipus, per a fer motlures i escultures emprem l'escaiola (de l'italià scagliola).
Hem dit que guix també ve del llatí gypsum però els romans prengueren el nom als grecs, γύψος (gipsos). Els grecs prengueren el mot de l'acadi, gassu, una llengua semítica i per tant emparentada amb l'àrab. En àrab en diuen جص (jiss) i això em fa plantejar si l'andalusí jibs donaria el nostre algeps (en Múrcia algés, tal vegada per influència del valencià) mentre que el castellà aljez (o fins i tot yeso) i l'aragonés ches vindrien de la forma àrab clàssica. Això implicaria dos usos ben diferenciats del material ja en època andalusina.
Mots derivats són algepsaire, que treballa l'algeps i algepser, que fabrica l'algeps i per a acabar una locució molt bonica: dormir més que l'algeps, per a una persona que dorm molt.
La jàssera, jàssena o jàssina (chazena en aragonés) és una biga mestra que serveix per a sostindre bigues menors i parets mestres. En Menorca a l'acte d'embigar se l'anomena també ajasserar. Prové de l'àrab جِسْر (jasr) que té el mateix significat i també el de pont, també podria vindre del verb جَسَرَ (jasara) passar, travessar. En àrab hi ha un altre mot per a dir pont, قنطرة (qantara) que ens dóna per exemple Alcàntera en la Ribera, la Font de l'Alcàntera a Sella, el redundant Pont d'Alcántara en Cáceres o Alcantarilla en Múrcia.
Ojiva: arc molt característic de l'arquitectura gòtica, acabat en punta, més dinàmic i flexible i que permet construccions més altes. Ens arriba del francés augibe i al francés hauria arribat de l'àrab
hispànic الجب (aljub) i aquest de جب (jub) cisterna, per la forma que pren l'arc i que recordaria la volta d'un aljub, tot i que edita explicació té alguns punts flacs com per exemple, que la volta d'un aljub i la d'una ojiva no es pareixen molt. De tota manera si fóra cert, faria doblet amb el nostre mot aljub.
Una manisa és una rajola de ceràmica, de forma quadrada i envernissada amb dibuixos que s'empra per a enrajolar les parets. El seu nom prové de Manises, població del Pla de Quart molt coneguda des de l'Edat Mitjana per la producció d'aquest tipus de ceràmica que en àrab es coneixia com a زليج (zulaij) i que dóna el castellà azulejo i el terme tècnic zellige. Pel que fa al nom de Manises una hipotesi el fa derivar de l'àrab مَنْزِل (manzil), hostal o lloc d'hostalatge. Al respecte, al voltant de la ciutat de Balansiya i a la vora dels camins principals trobaríem molts d'aquests manzils: Massanassa, Massarrojos, Massamagrell, Massalfassar, Mislata...També tenim el Tossal de Manises en Alacant, lloc on hi havia la Lucentum romana i la primera medina islàmica.
Una rajola o un rajol designa una peça de ceràmica que es fa servir per a construir. També, la peça de ceràmica envernissada que hem explicat més amunt. En aragonés existeix rechola i en Múrcia, per influència del valencià, rajola. Prové de l'àrab clàssic آجرّة (ajurra) amb article, lajurra, que per un procés de metàtesi esdevingué rajula.
Tabicar és l'acte de tancar un espai amb un barandat o paret prima. Format sobre el castellà tabique (amb el mateix significat que barandat), al seu torn prové de l'àrab تشبيك (tashbik), entramar. La desaparició del so sh s'explicaria per una contaminació del mot tabica, la contrapetja que tanca verticalment un escaló. Aquesta paraula provindria de l'àrab clàssic تَطْبِيقه(taTbiq') aplicat.
D'un entaulament elevat fet amb fusta, bé haja sigut dissenyat per a xafar-lo o per a col·locar-hi coses, en díem una tarima. Prové de l'àrab تاريما (tarima) i aquest, del persa طارم (taram) que significa gelosia, tanca o طارمی (tarmi) balustre, en tot cas una estructura de fusta travada.
Un treginat o teginat (i les variants entreginat, enteixinat, teginada...) és un tipus de sostre adornat amb cassetons o un trespol, la coberta d'una cambra. Coromines ho fa derivar de l'àrab طجين (tajin) tagín, la cassola de ceràmica i tapa cònica característica de la cuina del nord d'Àfrica i que al seu torn prové del grec τάγηνον (tágenon). En canvi Federico Corriente s'inclina més per un derivat andalusí de تغطية (taghtia), coberta.
L'atovó, dit també tovó o tova és una rajola d'argila secada al sol i sovint barrejada amb palla, un material constructiu ben antic que s'ha fet servir des del Neolític. Deriva de l'àrab طوب (Tub) del mateix significat, i del castellà adobe ha passat a gran part de les llengües europees. En últim cas deriva de la llengua egípcia amb el mateix significat.
Per a acabar, com es diu construcció en àrab? بِنَاء (bina). No pareix haver deixat cap derivat en valencià. En canvi, en castellà i en portugués tenim el mot derivat de بَنَّاء (banna), constructor, amb la forma andalusina banni que dóna albañil/alvenel. Però incloc aquesta paraula perquè segons Joan Josep Cardona, en deriva el nom de la partida de Benissa, Albinyent. Una antiga alqueria mudéjar, el nom de la qual es contaminaria amb algun mossarabisme que li donaria l'acabament -ent clàssic de les explotacions romanes però sense explicar el perquè d'aquest topònim. Anant el temps es perdria el sentit del nom i com que a la zona abunden les vinyes, es transformaria en Vinyent i convertit en Viñent i difós arreu per les constructores i immobiliàries, eixes destructores de toponímia.
L'algeps és el material constructiu a base de sulfat de calç mentre que el guix és una pastilleta que fan servir les modistes i els sastres per a marcar la roba. Del mateix material però per a escriure sobre les pissarres són els clarions (del francés crayon, derivat de craie i aquest del llatí creta, un tipus d'argila blanca que en valencià dóna el nom greda, que per cert en occità un gredon és una llapissera). Finalment trobaríem un quart tipus, per a fer motlures i escultures emprem l'escaiola (de l'italià scagliola).
Hem dit que guix també ve del llatí gypsum però els romans prengueren el nom als grecs, γύψος (gipsos). Els grecs prengueren el mot de l'acadi, gassu, una llengua semítica i per tant emparentada amb l'àrab. En àrab en diuen جص (jiss) i això em fa plantejar si l'andalusí jibs donaria el nostre algeps (en Múrcia algés, tal vegada per influència del valencià) mentre que el castellà aljez (o fins i tot yeso) i l'aragonés ches vindrien de la forma àrab clàssica. Això implicaria dos usos ben diferenciats del material ja en època andalusina.
Mots derivats són algepsaire, que treballa l'algeps i algepser, que fabrica l'algeps i per a acabar una locució molt bonica: dormir més que l'algeps, per a una persona que dorm molt.
La jàssera, jàssena o jàssina (chazena en aragonés) és una biga mestra que serveix per a sostindre bigues menors i parets mestres. En Menorca a l'acte d'embigar se l'anomena també ajasserar. Prové de l'àrab جِسْر (jasr) que té el mateix significat i també el de pont, també podria vindre del verb جَسَرَ (jasara) passar, travessar. En àrab hi ha un altre mot per a dir pont, قنطرة (qantara) que ens dóna per exemple Alcàntera en la Ribera, la Font de l'Alcàntera a Sella, el redundant Pont d'Alcántara en Cáceres o Alcantarilla en Múrcia.
Ojiva: arc molt característic de l'arquitectura gòtica, acabat en punta, més dinàmic i flexible i que permet construccions més altes. Ens arriba del francés augibe i al francés hauria arribat de l'àrab
hispànic الجب (aljub) i aquest de جب (jub) cisterna, per la forma que pren l'arc i que recordaria la volta d'un aljub, tot i que edita explicació té alguns punts flacs com per exemple, que la volta d'un aljub i la d'una ojiva no es pareixen molt. De tota manera si fóra cert, faria doblet amb el nostre mot aljub.
Una manisa és una rajola de ceràmica, de forma quadrada i envernissada amb dibuixos que s'empra per a enrajolar les parets. El seu nom prové de Manises, població del Pla de Quart molt coneguda des de l'Edat Mitjana per la producció d'aquest tipus de ceràmica que en àrab es coneixia com a زليج (zulaij) i que dóna el castellà azulejo i el terme tècnic zellige. Pel que fa al nom de Manises una hipotesi el fa derivar de l'àrab مَنْزِل (manzil), hostal o lloc d'hostalatge. Al respecte, al voltant de la ciutat de Balansiya i a la vora dels camins principals trobaríem molts d'aquests manzils: Massanassa, Massarrojos, Massamagrell, Massalfassar, Mislata...També tenim el Tossal de Manises en Alacant, lloc on hi havia la Lucentum romana i la primera medina islàmica.
Una rajola o un rajol designa una peça de ceràmica que es fa servir per a construir. També, la peça de ceràmica envernissada que hem explicat més amunt. En aragonés existeix rechola i en Múrcia, per influència del valencià, rajola. Prové de l'àrab clàssic آجرّة (ajurra) amb article, lajurra, que per un procés de metàtesi esdevingué rajula.
Tabicar és l'acte de tancar un espai amb un barandat o paret prima. Format sobre el castellà tabique (amb el mateix significat que barandat), al seu torn prové de l'àrab تشبيك (tashbik), entramar. La desaparició del so sh s'explicaria per una contaminació del mot tabica, la contrapetja que tanca verticalment un escaló. Aquesta paraula provindria de l'àrab clàssic تَطْبِيقه(taTbiq') aplicat.
D'un entaulament elevat fet amb fusta, bé haja sigut dissenyat per a xafar-lo o per a col·locar-hi coses, en díem una tarima. Prové de l'àrab تاريما (tarima) i aquest, del persa طارم (taram) que significa gelosia, tanca o طارمی (tarmi) balustre, en tot cas una estructura de fusta travada.
Un treginat o teginat (i les variants entreginat, enteixinat, teginada...) és un tipus de sostre adornat amb cassetons o un trespol, la coberta d'una cambra. Coromines ho fa derivar de l'àrab طجين (tajin) tagín, la cassola de ceràmica i tapa cònica característica de la cuina del nord d'Àfrica i que al seu torn prové del grec τάγηνον (tágenon). En canvi Federico Corriente s'inclina més per un derivat andalusí de تغطية (taghtia), coberta.
L'atovó, dit també tovó o tova és una rajola d'argila secada al sol i sovint barrejada amb palla, un material constructiu ben antic que s'ha fet servir des del Neolític. Deriva de l'àrab طوب (Tub) del mateix significat, i del castellà adobe ha passat a gran part de les llengües europees. En últim cas deriva de la llengua egípcia amb el mateix significat.
Per a acabar, com es diu construcció en àrab? بِنَاء (bina). No pareix haver deixat cap derivat en valencià. En canvi, en castellà i en portugués tenim el mot derivat de بَنَّاء (banna), constructor, amb la forma andalusina banni que dóna albañil/alvenel. Però incloc aquesta paraula perquè segons Joan Josep Cardona, en deriva el nom de la partida de Benissa, Albinyent. Una antiga alqueria mudéjar, el nom de la qual es contaminaria amb algun mossarabisme que li donaria l'acabament -ent clàssic de les explotacions romanes però sense explicar el perquè d'aquest topònim. Anant el temps es perdria el sentit del nom i com que a la zona abunden les vinyes, es transformaria en Vinyent i convertit en Viñent i difós arreu per les constructores i immobiliàries, eixes destructores de toponímia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada