ESCRIURE COM...


L’avió va fer un parell de voltes per la pista abans d’enlairar-se i perdre’s entre el ramat de núvols. A baix s’esfumava entre la boira de la calima la terra, tan acollidora per al visitant i tan aspra per a aquells que volen forjar-se un futur digne. Dues hores més tard podia albirar de nou el país, ara un de diferent, verd fosc. En pocs minuts l’aparell descendiria i  li tocaria abandonar el caliu de la vida passada. Havia comprat un bitllet d’anada i dins la maleta sols havia guardat unes poques peces de roba, un parell de llibres, l’ordinador portàtil i poques expectatives sobre un futur que improvisava. De bona veritat no esperava res d’ençà que baixara de l’avió, més aïna fugia, no sabia ben bé de què però en fugia.

Després d’arreplegar el bagatge, va respirar alleugerit. Sempre patia en aquells moments, temorós de què algú li’l prenguera amb informació o sense. Per fi va eixir de l’aeroport i va prendre el transport que l’havia de dur fins a la ciutat. No era la primera vegada que hi era, de fet a penes feia dos mesos hi havia estat. Haguera rigut si en aquell moment ho haguera sabut, que hi tornaria tan aviat i per motius ben distints. No li havia agradat, li havia paregut una ciutat trista i sobrevalorada, cofoia de no saber exactament què, afortunadament uns pocs mesos més tard la seua opinió canviaria per complet. Per a això són les segones opinions.

Els carrers eren plens de gom a gom amb vianants i turistes però aquella vegada no tenia temps de fer una visita, encara havia de prendre un autobús que el conduiria fins a la seua destinació última. Va consultar l’hora, anava bé de temps. Però, merda! Li faltava una cosa. Havia sigut tot tan precipitat, una setmana abans esperava passar la resta de l’estiu cercant plans de futur viables mentre prenia el sol al  recer d’una cala i ara era allà sota aquell cel metàl·lic, també d’estiu però en un ambient fred. Amb tots els arranjaments fets d’arrapa i fuig  havia oblidat fer-se amb un adaptador per a l’endoll del seu ordinador portàtil , car allà empren uns connectors diferents.

Amb la por de prendre l’autobús, va recórrer amb la mirada, neguitós i angoixat, cercant per tot arreu alguna mena de botiga on poder comprar adaptadors. Ferreteries, no estava gens segur de si allà existia el concepte. Bé, ni ho està ara mateix de si aquí continua existint. No hi havia temps ni ganes de recórrer carrers a l’atzar amb la maleta a arrastrons. Però a punt de renunciar a poder fer servir el portàtil, va trobar una botiga petita i amagada sota un pont. Era regentada per uns pakistanesos i hi tenien de tot: llepolies, premsa, segells, souvenirs i adaptadors per elèctrics per a turistes desmemoriats.

 Per fi dalt l’autobús, pensava en la sort d’haver eludit un escull però ara se li apareixia un altre de més gros. Sabia cap on es dirigia però no n’estava gens segur de si sabria reconéixer eixe cap on quan estiguera davant. A dalt del vehicle trobava a faltar alguna mena de ruta que seguira el conductor. En casa ho havia mirat de manera vaga i confiava que els cartells de la carretera el sabrien guiar. Es va fer nerviós en comprovar que els cartells de la carretera eren tan minsos i xicotets que, a la velocitat amb què es movien, amb prou faenes hi podia distingir una o dues paraules. Perfecte, tot anava sobre rodes.

Davant la monotonia d’un paisatge de suaus elevacions tenia dues opcions, bé preguntar al xòfer, bé confiar en el seu instint. Malauradament optà per la segona opció i va sol·licitar una parada a la babalà. El conductor continuà la ruta sense gaire cerimònia i no sabia del tot on era. Hagué d’armar-se de valor i preguntar a unes amables indígenes que treballaven a una benzinera. Havia evitat aquell moment per a amagar el problema que li causava torejar amb el dialecte local, ben allunyat de la perfecta dicció de les gravacions controlades de classe o dels mitjans de comunicació. Tanmateix el llenguatge universal de trobar-se desvalgut obraren el miracle i va ser informat que no, no era on volia ser però tampoc era tan lluny. Haguera hagut d’aturar-se en la parada anterior.  Per sort, no tardà a passar un altre autobús en la direcció contrària i aquesta vegada baixà en la parada correcta.

Aquell poble era més menut de què mostrava el mapa, a penes tres carrers partits per la carretera i a banda i banda sengles cementeris, com si mig poble estiguera barallat amb l’altre mig i no volgueren tornar-se a vore ni en la vida del més enllà. No s’hi veia cap ànima i encara havia de caminar un quilòmetre llarg, passar per la vora d’un dels dos cementeris, travessar un pont d’eixos que pareixen habitats per trolls per a salvar un rierol atapeït de fulles seques i continuar per un camí de grava que muntava fins al cim d’un tossal. El pes de la maleta que arrossegava li impedia gaudir d’aquell paisatge solitari. Va trobar el cancell que cercava la propietat i uns metres més endavant era l’entrada del castell en què havia de sojornar una llarga temporada.

Faltaven prou hores perquè el sol s’amagara i a l’ombria ja feia frescoreta, tot i ser al bell mig de l’agost. La benvinguda va ser càlida malgrat que encara tenia prou faenes en desxifrar les especificitats del llenguatge. Aquell que havia de ser el seu supervisor li va prendre l’equipatge i el va guiar per un corredor laberíntic fins al més amunt de l’edifici. Li va mostrar l’habitació i li va explicar on eren les diferents instal·lacions i dependències. Fins al sendemà no el necessitava, se’l podia prendre lliure. Necessitava res? Preguntà, li va dir que no res però el seu estómac va protestar. No havia menjat res des d’aquell matí, oblidada la fam pel neguit del viatge. Dissortadament la cuina ja era tancada, l’informà. Bé, podia comprar-se qualsevol cosa en el supermercat del poble.
L’home va riure, allà no hi havia supermercats ni botigues ni un miserable pub. Hauria d’anar al poble del costat a vora sis milles, el poble on havia baixat la primera vegada. Havia d’esperar fins al sendemà i enganyar la fam amb un poc de te i unes galetes. Mentre el te es gelava, va inspeccionar tots els racons del dormitori i va desfer la maleta. Després va seure a la vora del llit i  contemplà els tossals que es dibuixaven per la llunyania i va sentir les vaques que mugien als prats i algun mussol que s’havia alçat enjorn. Aquell va ser el primer dia, de no sabia molts més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL