STENDHAL I GRANADA

L'any 1817 l'escriptor francés Marie-Henry Beiley, més conegut com a Stendhal, va entrar a la capella de la Santa Creu de Florència i tota l'amalgama de sensacions que experimentà en aqueix moment les deixà per escrites així: "estava en un èxtasi tal [...] absort en la contemplació de la bellesa sublim [...] havia assolit el punt on hom troba sensacions celestials. Tot parlava tan vivament a la meua ànima [...] vaig sentir palpitacions al cor, estava exhaust, caminava amb la por a caure" des de llavors s'anomena síndrome de Stendhal a la sensació, un lleu mareig, una dèbil desorientació, o també una reacció a la bellesa i l'exuberància  que produeix l'exposició a llocs amb una gran càrrega simbòlica o estètica.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Als afores de Granada, allà on es perden els acords de guitarra,  sobre el tossal dit d'Aynadamar o de la Font de les Llàgrimes hi ha la Cartoixa. Des d'aquest indret s'albira tot l'Albaycín, la Medina i l'Alhambra. Per fora, fa la imatge de ser un edifici modest, protegit de les mirades mundanes per una façana de pedra. No en va, a finals del segle XI l'alemany Sant Bru va fundar l'orde dels Cartoixans amb la intenció de recuperar els ideals de la vida monàstica de contemplació, solitud i austeritat que havien quedat desvirtuats per l'opulència en què acabaven per caure els grans ordes monàstics com el de Cluny. L'ordre es va instal·lar en Granada a principis del segle XVI i hi restarà fins a mitjans del segle XIX, moment en què la desamortització suposà l'expulsió de l'ordre i la venda i destrucció de part del conjunt monàstic.

En el pati d'entrada encara es conserva l'hostatgeria, que donava alberg als pelegrins i que hui ha estat reconvertida en botiga i serveis. Després, una gran escalinata ens condueix fins a una portalada d'estil clàssic, vigilada per Sant Bru i que dóna pas a l'interior del recinte. Se'n conserva un xicotet claustre d'arcades de mig punt i tarongers que articula l'espai restant. Aquest inclou entre d'altres el refectori, la sala del capítol i l'església. El refectori és prou senzill, una cambra de planta rectangular amb un xicotet púlpit des del qual un dels germans llegia a la comunitat a l'hora de les col·lacions i menjades, que sempre es feia en un silenci rigorós. A les parets penja una col·lecció de pintures barroques de Sánchez Cotán sobre la vida de Sant Bru i els màrtirs d'Anglaterra (monjos cartoixans que foren perseguits durant el regnat d'Enric VIII d'Anglaterra).  Però el més destacat sens dubte és l'església. Té diferents entrades i és recomanable  entrar-hi per la porta dels llecs, per allà on entrarien els que encara no havien rebut els ordes. Una reixa divideix encara l'església en dos espais i en ultrapassar-la ens espera una pluja de barroquismes amb motlures florals que s'escampen per tot com l'heura del jardí. Normalment la decoració barroca em resulta agressiva, l'horror vacui de daurats tan habituals esgoten la vista i la ment però en aquest cas, la blancor de l'algeps nu aporta  harmonia  i pau al conjunt.

Ara bé, cal endinsar-se fins al final, fins a espais que en èpoques pretèrites haurien estat vedades a la major part dels ulls. La sagristia, la cambra on es guarden tots els elements per a la realització de la missa, és encara més espectacular. Els estucats adopten unes formes que li insuflen vida a la decoració que en combinació amb el marbre de Lanjarón del sòcol, pareix que emergisca de les entranyes de la terra i puge fins al cel, mentre que el paviment de manises escaquejades aporta la profunditat i la marqueteria d'herència mudèjar li donen el toc de diferenciació. Al cap i a la fi, estem en Granada i malgrat trobar-nos en el segle XVII, és com si els arabescos i els mocàrabs de l'Alhambra, la utilització de materials senzills per a aconseguir un resultat ric característic de l'art islàmic, hagueren trobat la seua continuïtat aquí. I al fons, des d'un nínxol sobre l'altar et mira Sant Bru i hi penses: és que tanta pobresa i tanta austeritat se'n va de mare. I no saps si hauria estat content o decebut.

Però ara encara, passats uns dies d'aquella visita, reflexione sobre si l'art encara guarda la capacitat d'esbalair i corprendre l'ànima, en l'era de la sobreexpossició, en què és estrany trobar res de nou i sí, trobe que encara podem conservar el plaer de descobrir, malgrat Internet.

[Voldria posar imatges sobre allò de què he parlat però per una banda, la càmera del mòbil aconsegueix fer-ne justícia i per l'altra banda, no vull llevar-li a ningú que no ho conega, el plaer de descobrir, això que el jovent anomena: fer spoilers]

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL