2019
Tot i que tots estan fent les seues retrospectives de la dècada del 2010,
com a historiador sé que la dècada acabarà el 31 de desembre del 2020. De tota
manera, l'any 2019 ha suposat la fi d'una etapa que va començar l'any 2010 quan
acabava la carrera i no sabia què fer amb el meu futur. Bé, en 2019 he deixat
de preocupar-me'n perquè sense saber encara que vull ser de major, encara com
la meua estabilitat econòmica ja no dependrà d'això, sempre que continue
existint l'estat, clar.
He decidit enguany recuperar de les retrospectives anteriors alguns
paràgrafs:
2010:
No m'atrevisc a pronosticar res per
al futur, sempre se m'ha donat mal. No sé des d'on escriuré el dia 31 de
desembre del 2020, de fet no sé si continuarà existint aquest bloc. Bé, puc
pronosticar que d'aquí deu anys en tindre 33, la qual cosa produeix vertigen
sols de pensar-la. L'únic que sé és que el viatge continua, que l'equipatge
serà diferent, el mitjà de transport una incògnita i la companyia un misteri
però l'estació d'arribada és sempre la mateixa. Així que ens vegem en la dècada
següent!
2010 havia sigut un any molt dur, tant en l'àmbit sentimental com d'estudis i haver tret la carrera fins al final fins i tot amb
alguna matrícula és encomiable. Després va vindre lo del màsterC.
2011:
Què és el més tradicional en
Alemanya la nit de Cap d'Any? En primer lloc ells l'anomenen Sant Silvestre,
encara que no facen cap festa en honor del sant, és simplement la coincidència
del Santoral. En segon lloc, no fan cap celebració especial, es sopa a l'hora
acostumada, of course, i després a esperar que siguen les 12 de la nit. Aquí no
existeix la tradició de menjar raïm, de fet no hi ha cap tradició sobre la fi
de l'any. L'únic que podria ser considerat com a tal és l'emissió de Dinner
for one, un programa de la televisió alemanya que emeten totes les
televisions alemanyes, pitjor que el discurs del rei.
2011 el vaig acabar vivint en Alemanya, maleint un
treball alienador i un temps horrible. Per postres eixe Nadal vaig haver de
passar-lo allà, sense la família. Eixe mateix any també vaig decidir que mai
més passaria un Nadal lluny de casa però amb el temps també aprens que el
concepte de família està sobrevalorat.
2012:
Però a pesar de tot, et dic adéu 2012 i espere que no ens tornem a trobar.
2012 va ser un annus horribilis en alguns aspectes. Vaig acabar abandonant
Alemanya i hui me'n penedisc de no haver-ho gaudit més, d'acabar tancant-me en
una espiral negativa. La tornada no va ser molt millor i a finals de 2012 havia
perdut el contacte amb molts amics i em va tocar passar per un tràngol prou dur
en solitari.
2013:
A partir d'eixe punt baix, ja
solament es podia anar amunt. Va ser un cicerone especial qui em va ensenyar
tres lliçons vitals: 1) s'ha de gaudir sempre amb el que es fa; 2) és millor
repenedir-se de les coses que es fan que de les que no es fan; 3) si no aprens
dels errors, erres inútilment. Havia perdut la por al futur però no acabava de
sentir-me còmode amb el present. I una quarta lliçó vital que he aprés entre
els escocesos: per a fer una bona truita, s'han de trencar molts ous.
En 2013 vaig decidir posar terra pel mig i anar-me'n
ben lluny, en concret a Escòcia. Anys després aprendria que de qui fugia era de
mi mateix. En Escòcia duia apresa la lliçó d'Alemanya i em vaig concentrar en
gaudir i com a resultat puc dir que d'Escòcia sols guarde records bonics. És un
lloc al qual em fa por tornar per si es trenca la màgia. El Cap d'any de 2013 el
vaig passar treballant però a hores d'ara és el millor Cap d'any que he viscut
mai, visca Hogmanay!. Però en 2013 també vaig caure en la droga de
l'autoconeixement i tota eixa filosofia destructiva que et situa a tu mateix
com a origen i solució de tots els problemes, una manera de pensar que ignora
la realitat que t'envolta i et condiciona.
2014:
En
tornar de Sicília em vaig trobar per primera vegada en la vida sense tindre res
a fer. Començava un viatge diferent cap a un pou sense fons, una negra espiral
de fracàs, abúlia i impotència. Trobar-se en l'atur no és plat de bon gust. Jo
vaig arribar a l'extrem de ja no voler eixir de casa. 2014 acaba
amb un sabor agredolç, amb poques expectatives. Tanmateix crec que 2015
serà emocionant, no sols per què vindrà, sinó per aquells que ja estan de camí.
En el 2014 vaig
cometre un dels errors de la meua vida, a parer meu, anar-me'n al Perú. Va ser
en part eixe sentiment de què podia fer-ho tot i eixa ambició de voler més.
Trobe que si no me n'haguera anat al Perú, hui escriuria esta entrada des
d'Edinburgh o un altre lloc del planeta però no des de Calp. I arriba un moment
i cal perdonar-se a un mateix perquè dels errors també coses bones. Sense eixe
error hui no escriuria esta entrada des de Calp. A finals de 2014 em trobava en
un pou però ella, sibil·la de Cumes intuïa que el 2015 anava a canviar-ho tot.
2015:
No t’has
fixat mai en com de determinants són les casualitats? Com estar en el lloc
indicat i el moment adequat té un gran pes en el nostre esdevenir? Pots
enfocar-ho de dues maneres: creure que el destí va guiant-te cap a una meta o
pensar que la nostra vida ve conformada per les petites casualitats de manera
aleatòria, sense cap pla còsmic ni metafísic per a nosaltres. Com el mosquit
que esclafes contra una paret en una pesada i calorosa nit d’estiu. Era el seu
destí final morir així? O ha sigut una casualitat, com pogués haver tingut un
altre final?
El 2015 va ser un any
igual de desolador que 2014 en matèria laboral. Si en 2014 el problema era no
tindre treball, el problema de 2015 era tindre'n, en concret un d'alienador i
amb dos sociòpates com a caps. Compte amb les coses que desitges que poden
fer-se realitat. Però en 2015 vaig conéixer l'estabilitat sentimental sense la
qual cosa no haguera pogut passar 2015 bé i vaig abandonar definitivament la
droga de l'autoconeixement perquè no hi ha cap pla ni tot depén d'un mateix si
la societat no canvia.
2016:
En
definitiva ha sigut un any en què han passat moltes coses, altres que de segur
me n'oblide i altres que tampoc cal dir. Espere que el 2017 siga menys
frustrant laboralment i poder viatjar un poc més lluny.
2016 el vaig començar
en un treball alienador i el vaig acabar guanyant una misèria en una acadèmia.
2016 va ser un any de transició i en 2016 va ser quan vaig començar de veritat
amb la investigació històrica i gràcies al temps que em va donar un treball en
què guanyava una misèria.
2017:
Diu el refrany
que la neu de gener ompli la bóta i el graner i encara que s'ha fet de pregar al
principi, la segona part de l'any ha dut faena sense parar.
En el 2017 vaig fer 30
anys i una setmana més tard va nevar com no havia nevat en dècades i va ser una
premonició de què en 2017 anava a acabar-se per fi, la precarietat laboral. En
el 2017 vaig començar a treballar com a professor i vaig conéixer bons amics.
2017 va ser un any bo.
2018:
En definitiva ha sigut un any prou tranquil
caracteritzat per allò que els alemanys anomenen Gleichgewicht, o
siga l'equilibri, encara que dit en alemany sona més tècnic i místic.
L'estabilitat ha sigut d'agrair anys i anys pegant bacs però també les
oposicions m'han absorbit molt de temps i no sé a què em dedicaré una vegada
hagen passat. En 2019 acabarà la fantasia de les oposicions, igual em compre un
cotxe perquè el meu ja comença a demanar la jubilació i m'agradaria viatjar a
Polònia i a algun lloc més. Laboralment no sé què serà de mi el primer de
setembre, si podré continuar amb esta placidesa laboral o si hauré de buscar un
nou treball. El temps dirà.
2018 va ser un any de calma, eixa calma que s'avança a les tronades.
I per fi arribem a l'any 2019, un any que ha marcat la fi d'una etapa de
precarietat laboral. La primera meitat del 2019 va ser un drama continu en el treball, tot assaborit amb les oposicions, la paraula que ho
monopolitzava tot. Però l'adversitat fa més fortes les amistats tot i que estic
en una professió en què les relacions duren el que dura un any escolar per tant
cal aprofitar-ho tot al màxim. I per fi, en juliol i després d'un mes d'ais i
patiment, va arribar una plaça fixa, una plaça que fins a l'últim dia vaig
dubtar que fóra per a mi perquè les oposicions d'enguany les vaig agarrar amb zero
expectatives. I acabe 2019 amb una pau i una tranquil·litat que espere que dure
molts anys més (i en dir això, em fa por que els déus em castiguen en 2020
també).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada