2019

Tot i que tots estan fent les seues retrospectives de la dècada del 2010, com a historiador sé que la dècada acabarà el 31 de desembre del 2020. De tota manera, l'any 2019 ha suposat la fi d'una etapa que va començar l'any 2010 quan acabava la carrera i no sabia què fer amb el meu futur. Bé, en 2019 he deixat de preocupar-me'n perquè sense saber encara que vull ser de major, encara com la meua estabilitat econòmica ja no dependrà d'això, sempre que continue existint l'estat, clar. 

He decidit enguany recuperar de les retrospectives anteriors alguns paràgrafs:

2010:
No m'atrevisc a pronosticar res per al futur, sempre se m'ha donat mal. No sé des d'on escriuré el dia 31 de desembre del 2020, de fet no sé si continuarà existint aquest bloc. Bé, puc pronosticar que d'aquí deu anys en tindre 33, la qual cosa produeix vertigen sols de pensar-la. L'únic que sé és que el viatge continua, que l'equipatge serà diferent, el mitjà de transport una incògnita i la companyia un misteri però l'estació d'arribada és sempre la mateixa. Així que ens vegem en la dècada següent!

2010 havia sigut un any molt dur, tant en l'àmbit sentimental com d'estudis i haver tret la carrera fins al final fins i tot amb alguna matrícula és encomiable. Després va vindre lo del màsterC.

2011:
Què és el més tradicional en Alemanya la nit de Cap d'Any? En primer lloc ells l'anomenen Sant Silvestre, encara que no facen cap festa en honor del sant, és simplement la coincidència del Santoral. En segon lloc, no fan cap celebració especial, es sopa a l'hora acostumada, of course, i després a esperar que siguen les 12 de la nit. Aquí no existeix la tradició de menjar raïm, de fet no hi ha cap tradició sobre la fi de l'any. L'únic que podria ser considerat com a tal és l'emissió de Dinner for one, un programa de la televisió alemanya que emeten totes les televisions alemanyes, pitjor que el discurs del rei.

2011 el vaig acabar vivint en Alemanya, maleint un treball alienador i un temps horrible. Per postres eixe Nadal vaig haver de passar-lo allà, sense la família. Eixe mateix any també vaig decidir que mai més passaria un Nadal lluny de casa però amb el temps també aprens que el concepte de família està sobrevalorat.

2012:
Però a pesar de tot, et dic adéu 2012 i espere que no ens tornem a trobar.

2012 va ser un annus horribilis en alguns aspectes. Vaig acabar abandonant Alemanya i hui me'n penedisc de no haver-ho gaudit més, d'acabar tancant-me en una espiral negativa. La tornada no va ser molt millor i a finals de 2012 havia perdut el contacte amb molts amics i em va tocar passar per un tràngol prou dur en solitari.

2013:
A partir d'eixe punt baix, ja solament es podia anar amunt. Va ser un cicerone especial qui em va ensenyar tres lliçons vitals: 1) s'ha de gaudir sempre amb el que es fa; 2) és millor repenedir-se de les coses que es fan que de les que no es fan; 3) si no aprens dels errors, erres inútilment. Havia perdut la por al futur però no acabava de sentir-me còmode amb el present. I una quarta lliçó vital que he aprés entre els escocesos: per a fer una bona truita, s'han de trencar molts ous.

En 2013 vaig decidir posar terra pel mig i anar-me'n ben lluny, en concret a Escòcia. Anys després aprendria que de qui fugia era de mi mateix. En Escòcia duia apresa la lliçó d'Alemanya i em vaig concentrar en gaudir i com a resultat puc dir que d'Escòcia sols guarde records bonics. És un lloc al qual em fa por tornar per si es trenca la màgia. El Cap d'any de 2013 el vaig passar treballant però a hores d'ara és el millor Cap d'any que he viscut mai, visca Hogmanay!.  Però en 2013 també vaig caure en la droga de l'autoconeixement i tota eixa filosofia destructiva que et situa a tu mateix com a origen i solució de tots els problemes, una manera de pensar que ignora la realitat que t'envolta i et condiciona.

2014:
En tornar de Sicília em vaig trobar per primera vegada en la vida sense tindre res a fer. Començava un viatge diferent cap a un pou sense fons, una negra espiral de fracàs, abúlia i impotència. Trobar-se en l'atur no és plat de bon gust. Jo vaig arribar a l'extrem de ja no voler eixir de casa. 2014 acaba amb un sabor agredolç, amb poques expectatives. Tanmateix crec que 2015 serà emocionant, no sols per què vindrà, sinó per aquells que ja estan de camí.

En el 2014 vaig cometre un dels errors de la meua vida, a parer meu, anar-me'n al Perú. Va ser en part eixe sentiment de què podia fer-ho tot i eixa ambició de voler més. Trobe que si no me n'haguera anat al Perú, hui escriuria esta entrada des d'Edinburgh o un altre lloc del planeta però no des de Calp. I arriba un moment i cal perdonar-se a un mateix perquè dels errors també coses bones. Sense eixe error hui no escriuria esta entrada des de Calp. A finals de 2014 em trobava en un pou però ella, sibil·la de Cumes intuïa que el 2015 anava a canviar-ho tot.

2015:
No t’has fixat mai en com de determinants són les casualitats? Com estar en el lloc indicat i el moment adequat té un gran pes en el nostre esdevenir? Pots enfocar-ho de dues maneres: creure que el destí va guiant-te cap a una meta o pensar que la nostra vida ve conformada per les petites casualitats de manera aleatòria, sense cap pla còsmic ni metafísic per a nosaltres. Com el mosquit que esclafes contra una paret en una pesada i calorosa nit d’estiu. Era el seu destí final morir així? O ha sigut una casualitat, com pogués haver tingut un altre final?

El 2015 va ser un any igual de desolador que 2014 en matèria laboral. Si en 2014 el problema era no tindre treball, el problema de 2015 era tindre'n, en concret un d'alienador i amb dos sociòpates com a caps. Compte amb les coses que desitges que poden fer-se realitat. Però en 2015 vaig conéixer l'estabilitat sentimental sense la qual cosa no haguera pogut passar 2015 bé i vaig abandonar definitivament la droga de l'autoconeixement perquè no hi ha cap pla ni tot depén d'un mateix si la societat no canvia.

2016:
En definitiva ha sigut un any en què han passat moltes coses, altres que de segur me n'oblide i altres que tampoc cal dir. Espere que el 2017 siga menys frustrant laboralment i poder viatjar un poc més lluny.


2016 el vaig començar en un treball alienador i el vaig acabar guanyant una misèria en una acadèmia. 2016 va ser un any de transició i en 2016 va ser quan vaig començar de veritat amb la investigació històrica i gràcies al temps que em va donar un treball en què guanyava una misèria. 


2017:
Diu el refrany que la neu de gener ompli la bóta i el graner i encara que s'ha fet de pregar al principi, la segona part de l'any ha dut faena sense parar. 

En el 2017 vaig fer 30 anys i una setmana més tard va nevar com no havia nevat en dècades i va ser una premonició de què en 2017 anava a acabar-se per fi, la precarietat laboral. En el 2017 vaig començar a treballar com a professor i vaig conéixer bons amics. 2017 va ser un any bo.

2018:
En definitiva ha sigut un any prou tranquil caracteritzat per allò que els alemanys anomenen Gleichgewicht, o siga l'equilibri, encara que dit en alemany sona més tècnic i místic. L'estabilitat ha sigut d'agrair anys i anys pegant bacs però també les oposicions m'han absorbit molt de temps i no sé a què em dedicaré una vegada hagen passat. En 2019 acabarà la fantasia de les oposicions, igual em compre un cotxe perquè el meu ja comença a demanar la jubilació i m'agradaria viatjar a Polònia i a algun lloc més. Laboralment no sé què serà de mi el primer de setembre, si podré continuar amb esta placidesa laboral o si hauré de buscar un nou treball. El temps dirà.

2018 va ser un any de calma, eixa calma que s'avança a les tronades.


I per fi arribem a l'any 2019, un any que ha marcat la fi d'una etapa de precarietat laboral. La primera meitat del 2019 va ser un drama continu en el treball, tot assaborit amb les oposicions, la paraula que ho monopolitzava tot. Però l'adversitat fa més fortes les amistats tot i que estic en una professió en què les relacions duren el que dura un any escolar per tant cal aprofitar-ho tot al màxim. I per fi, en juliol i després d'un mes d'ais i patiment, va arribar una plaça fixa, una plaça que fins a l'últim dia vaig dubtar que fóra per a mi perquè les oposicions d'enguany les vaig agarrar amb zero expectatives. I acabe 2019 amb una pau i una tranquil·litat que espere que dure molts anys més (i en dir això, em fa por que els déus em castiguen en 2020 també). 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL