VIATGE A SEVILLA

He estat uns dies de vacances visitant a Dani en Sevilla. Ja hi havia estat dos vegades anteriorment, de manera que les visites obligatòries ja no calien. Era cap al vespre així que passejarem un poc per la riba del Guadalquivir, soparem i anàrem a la Plaça d'Espanya que a eixes hores estava buida de personal.  

Al sendemà férem via cap a Cadis tot deixant arrere camps i camps amb vaques pasturant i sembrats de gira-sols i alguna alqueria abandonada. La ciutat de Cadis fou fundada pels fenicis en unes illes pròximes al litoral i això ha condicionat el creixement de la població, limitada per la manca de terra i que ha beneficiat el creixement d'altres ciutats de la província com ara Jerez, Algesires o San Fernando. Potser és una bona manera d'evitar la macrocefàlia.

Cadis és una ciutat a mig camí entre dos mons. És una ciutat mediterrània perquè fou fundada per gents vingudes de Llevant, perquè se n'ha beneficiat de la seua ubicació a l'entrada de la Mediterrània, pels seus baluards a vora mar que recorden a la Valetta o a Siracusa. Però la seua història moderna, el seu dic, la feresa de l'Atlàntic, les marees li donen un aspecte més aïna americà, amb un regust caribeny, a rom i pirates.

Passejarem pel centre i veiérem la Catedral Nova, del segle XVIII i la Vella, la medieval on la comunitat genovesa tenia la seua pròpia capella. El temps era fresc i feia molt de vent, vent de ponent que curiosament allà és sinònim de gelor. Travessàrem pel mercat, del segle XIX i amb un regust hel·lenitzant i també passàrem pel teatre Manuel de Falla, escenari anual dels famosos carnestoltes de Cadis. 

En acabant la volta ja era migdia i férem via cap a San Fernando. Aquesta població que fins fa no gaire temps era l'únic punt pel qual es podia entrar a Cadis tot venint des del continent, ha viscut sempre en clara simbiosi amb la capital. Mentre Cadis tenia un port molt actiu, en San Fernando hi havia les drassanes reials i l'armada, a més la seu d'un important observatori astronòmic vinculat amb la marina. 

A principis del segle XIX la ciutat encara s'anomenava Isla de León, però després de la Guerra del Francés el rei Ferran VII li concedí el títol de ciutat i li posà el seu nom com una gràcia cap als seus habitants que s'havien destacat com a ferrandins. També els haguera pogut eximir d'impostos, els haguera agradat més. En fi, dinàrem prop del port i en acabant continuàrem el camí cap al sud. En deixar arrere la badia de Cadis, entrem en els primers contraforts de les Serralades Bètiques i el paisatge canvia completament. Les planures deixen pas a les muntanyes que s'aboquen cap a la mar i creen una orografia molt pareguda a la de la Marina. 

Tot travessant aquesta serra, de sobte en l'horitzó aparegué Àfrica amb tota la seua esplendor. Em va deixar atabalat perquè mai haguera imaginat que el continent es veia de tan a prop. Paràrem en el Mirador de Tarifa i férem fotos, s'hi podien distingir algunes poblacions com Ceuta o Alcàsser-Seguir. Després baixàrem cap a Algesires, però no ens hi aturàrem perquè la nostra destinació era la Línea de la Concepción. Aquesta població que es troba en la ratlla amb Gibraltar originalment es deia Línea de la Concesión i nasqué com una mena de campament reial des del qual poder assetjar el penyal i recuperar-lo, però amb el temps anaren instal·lant-se artesans i comerciants per a donar serveis als militars i s'hi féu aquesta població. Segons Dani, la pronúncia local de Concesión dugué als funcionaris de l'estat a entendre Concepción i així es quedà. 

Té vora 60.000 habitants i està molt vinculada a Gibraltar, diàriament un bon grapat de persones travessen la frontera per a anar-hi a treballar. Lògicament la situació d'aquesta gent és molt sensible a les relacions diplomàtiques sobre l'estatut del Penyal, que des del 1713 i pel Tractat d'Utrecht, és propietat del Regne Unit, però l'estat espanyol no ha deixat de somiar a recuperar-lo. El Brexit encara ha afectat més la situació del territori perquè ara s'ha imposat una duana més com a territori extracomunitari. Això i la deixadesa de l'Estat expliquen que la Línea tinga unes xifres d'atur tan elevades.

Els fenicis ja estigueren per Gibraltar i els grecs l'identificaren amb una de les columnes d'Hèrcules que marcaven la fi del món. Després vingueren els romans i els musulmans i finalment l'any 1462 el duc de Medina Sidònia conquesta el lloc per al rei de Castella. L'any 1704 en el context de la guerra de Successió, la flota anglesa i holandesa prenen la ciutat, atesa la importància de la seua ubicació a l'entrada de l'estret de Gibraltar. Així Gibraltar fou de Castella 242 anys, mentre que ha sigut britànica ja 316 anys. En passar a propietat britànica, molts dels gibraltarencs se n'anaren, però d'altres hi restaren i als quals es sumaren soldats anglesos i holandesos, així com catalans i valencians que havien participat de la conquesta. Després arribarien immigrants genovesos, maltesos, menorquins, jueus magrebins, hindús i magrebins, tot conformant un espai multicultural ben interessant. 

En Gibraltar es parla anglés i llanito, una variant de l'andalús farcida d'anglicismes. Com que en Gibraltar no s'ensenya el llanito a les escoles i la transmissió és familiar, Dani apunta que és un andalús molt ric perquè no han de patir l'estandardització ortodoxa que veu en l'andalús un castellà mal parlat. A mi em va paréixer una mena de Benidorm, una ciutat anglesa amb figueres i oliveres, molt descuidada en el seu mobiliari públic, com la majoria de ciutats britàniques, vaja. Utilitzen la seua versió de la lliura i els cotxes tenen una matrícula identificadora pròpia. Els carrers són molt estrets i la densitat d'ocupació és molt elevada, hi ha mones i també pareix que tota la història anterior al segle XVIII s'haja esborrat. Va estar bé eixir de l'estat espanyol després de tres anys. 

Després d'un dia llarg, tornàrem a Sevilla a descansar. Al sendemà férem ruta cap a Màlaga i paràrem a Ronda. Aquesta població de vora 30.000 habitants és com una ciutat museu, molt famosa en els mitjans de comunicació i que rep hordes de turistes de la Costa del Sol. Com Guadalest, però en gran. La Ronda de les fotos se situa sobre un tossal separat de la resta de la ciutat per una gola estreta i profunda. A la Ronda vella tot són museus i hotels, mentre que a la Ronda nova viuen els treballadors. El sol pegava amb ganes i feia molta calor, passejàrem pels seus carrers, ens férem fotos en el pont que uneix les dos Rondes i continuarem el camí de tornada a Sevilla.

Paràrem a dinar en Alcalà de Guadaíra, un municipi prop de la capital que destaca pels seus molins hidràulics que amb l'aigua del riu s'empraven per a fer farina. També hi havia per tot trencadís de manises, però no he trobat la relació amb la ciutat, si hi ha alguna mena d'indústria tradicional de manises. 

Finalment visitàrem Carmona, una població que es troba a la vora de la Via Augusta entre Sevilla i Còrdova. Hi abunden les restes romanes i andalusines, s'hi poden veure restes de sepulcres, l'amfiteatre i el fòrum. També té moltes esglésies i convents i la porta de Còrdova que data d'època romana. Igual de monumental que Ronda, però sense gent pels carrers. Imagine que influïa el fet que eren les 3 de la vesprada i que malgrat el tòpic, la calor i el sol no convidaven a estar-se pel carrer. Per a rematar tornàrem a Sevilla i passejàrem per Triana. Aquí Dani em digué que malgrat l'estampa de la ciutat amb el riu, és més aïna un ramal mort d'aquest, que el riu Guadalquivir no passa per la ciutat, més aïna la volta. En cada viatge s'aprén alguna cosa i sempre ens quedarà eixe estiu, recorrent les carreteres andaluses i analitzant el subtext de cançons d'Eurovisió.