FLORÈNCIA, 1434
És un dia d'hivern com el de hui, però l'any 1434. Bé, com el de hui exactament, no. No és un dia càlid i sec per culpa d'una anomalia tèrmica o del canvi climàtic, ans al contrari fa molt de fred i la ciutat s'ha despertat davall d'un mant blanc. No obstant les baixes temperatures, els florentins no es deixen intimidar, ja que es troben immersos en els preparatius de l'Epifania del Senyor, la festa dels folls, una recialla de les antigues Saturnals passada pel sedàs de l'Església romana. L'arquitecte de nom Filippo Brunelleschi, aprofita que el ritme de treball s'ha frenat per les festes, per a visitar la seua darrera obra: una cúpula de més de cinquanta metres de diàmetre que cobreix el creuer de la catedral. Tota ella està recoberta per teules ben rogenques que la fan visible ençà i enllà per a avivar l'enveja dels seus veïns.
La catedral s'alça orgullosa com una mostra del poder econòmic de la ciutat, després que la Pesta Negra fera desaparéier tres cinquenes parts de la població. Una volta soterrats i plorats els morts, els supervivents i els seus descendents començaren a conéixer de nou la bonança econòmica.Florència és una ciutat on els diners corren i també és la ciutat del pecat. No en va, els alemanys utilitzaran el gentilici florenzer com a sinònim d'homosexual. Però la cúpula també representa una proesa tècnica del nivell al qual la humanitat ha pogut arribar gràcies a la ciència. Els temps estan canviant, com cantarà un trobador del segle XX.
Brunelleschi ja passa dels 50 anys i es fatiga en arribar a dalt de tot, no en va 463 escalons menen des de la plaça fins a dalt de la cúpula i per això, en arribar-hi, ha de recobrar l'alé. Després, tota la ciutat als seus peus. Un home ben vestit, un banquer, travessa la plaça corrents, és Cosme de Mèdici que eixe mateix any vorà consolidar el poder de la seua família sobre la vila. Molt lluny d'allà, un pintor flamenc de nom Jan Van Eyck remata la seua obra mestra: el retrat d'un matrimoni de mercaders toscans al seu dormitori de Bruges. A Sevilla, una de les majors ciutats de la península Ibèrica que no pot encara endevinar el futur que se li presenta i on també moltes famílies toscanes de banquers trobaran residència, el batle de la ciutat considera enderrocar la vella mesquita dels musulmans que han estat fent servir per als oficis religiosos, però que a causa d'un terratrémol es troba malmesa. Sobre el seu solar pretén construir una catedral que serà una de les majors de la cristiandat.
Parlant de terratrémols, en Nàpols la mort del jove rei Lluís d'Anjou i Aragó per culpa de la malària provocarà un conflicte entre els Anjou francesos i els Trastàmara d'Aragó per l'herència del regne que posarà en solfa l'estabilitat de tota la península Itàlica. S'allargarà gairebé un segle i enfrontarà les principals potències del continent. Les petites repúbliques com la de Florència lluitaran per no ser devorades, com un David lluitant contra Goliats.
Brunelleschi alça el cap vers migjorn i albira les aigües manses del riu Arno que divideix la ciutat en dos. A l'altra riba hi ha el Diladdarno, un antic llogaret convertit en burg o raval a mesura que s'hi anaven assentant els comerciants i altres gents de pas. Ara fa un segle, la ciutat de Florència arreplegà el burg dins de la seua muralla. Al cor d'eixe nucli la família de banquers Pitti manaran construir el seu imponent palau cap 1458. L'arquitecte ja no el vorà, tot i que Luca Pitti vol encomanar-li l'obra. El seu renom fa que reba més encàrrecs dels que pot o li agradaria realitzar i no pot acontentar tots. Finalment, serà el seu jove deixeble Luca Fancelli qui el durà a terme.
Ambdues riberes estan comunicades pel Pont Vell que segons diuen el van construir els romans, però molts ponts ha vist la ciutat de llavors ençà perquè el riu sovint té fam i ho devora tot al seu pas. El pont que observa no té ni un segle, però és un dels més transitats en comunicar l'antiga porta de Roma amb la ciutat dels Papes. Damunt d'ell els comerciants exhibeixen totes les seues mercaderies, tot aprofitant un buit legal segons el qual en eixe indret, entre la terra i l'aigua, el municipi no té autoritat per fer cobrar impostos. Clar que en eixe moment és sols un pont descobert. Un segle després de la mort de Brunelleschi, un rebesnet de Cosme de Mèdici, el duc Cosme I de Mèdici el farà cobrir amb un corredor que durà de la seu del govern municipal fins al Diladdarno, on les grans famílies florentines han anat construint les seues majestuoses residències, lluny de la insalubre i amuntegada vila medieval.
A aquesta banda del riu se situa la Plaça de la Senyoria, un lloc ja destacat en època romana i que al segle XIV va veure edificar el Palau Vell, la seu del poder municipal. A la seua esquena hi ha el Tribunal de Mercaderies que ocupa el solar de l'antic teatre romà i és on es dirimeixen els conflictes que sorgeixen eventualment entre artesans i comerciants. Antigament, els edificis creixen de manera juxtaposada els uns als altres, encabits en una trama medieval, tanmateix abans del naixement de l'arquitecte es va obrir una gran esplanada a costa de les residències de les principals famílies güelfes. Això sí que fou una dura sagnia per a la ciutat, més que la Mort Negra. El conflicte entre güelfs, partidaris del Papa i dels gibelins, que donaven suport a l'Emperador, dividí la societat florentina en dos bàndols irreconciliables. A la fi, havien triomfat els gibelins, i les grans famílies güelfes hagueren d'anar-se'n per a no tornar i les seues propietats foren expropiades. Un dels güelfs florentins més destacats havia sigut Dant, el poeta que les generacions futures havien de lloar, mai aconseguí el perdó de la seua ciutat i hagué de morir a l'exili.
Savonarola, Maquiavel, Vespucci, ell mateix. Tots dansaires al voltant de la música que marquen els Mèdici, amos i senyors de la ciutat. Entendran com poques famílies la importància de l'art com a eina propagandística i seran ells els que decidiran engalanar bellament la plaça amb tot un seguit d'estàtues, d'entre les quals la més important serà l'obra escultòrica cimera del fill d'un llogaret proper a Florència, Miquel Àngel Buonarroti. Amb el David, acabat el 1500 els Mèdici volien mostrar que la seua petita república era com el rei d'Israel, petit i tot i això, capaç d'abatre gegants i que si no podia forjar un gran imperi, podia captivar l'ànima del món.
David s'alça imponent i orgullós, encara que al mateix temps aparta la mirada del lloc d'execucions públiques i dirigeix la seua mirada cap al sud, cap a Roma, cap al riu, per un carrer on els Mèdici, una altra volta, faran construir unes dependències burocràtiques annexes a l'ajuntament i que en el futur esdevindran una de les galeries d'art més famoses i visitades del món, la Galeria dels Oficis. Dels Uffizi l'obra més destacada serà una Venus que acabada de nàixer de les ones de la mar barrejades amb l'esperma i la sang del membre viril castrat d'Urà, tracta de cobrir la seua nuesa impúdica amb les mans i els cabells. Este quadre serà pintat per un altre florentí, Botticelli, ja acabant el segle.
En la mateixa plaça s'alça la Llotja de la Senyoria, espai on es reunien els mercaders per a tancar negocis i que a diferència de les llotges de la Corona d'Aragó, és una estructura oberta en dos dels seus costats. S'anomena també dels Lanzi perquè el 1527 l'Emperador Carles V hi acampà els seus llancers de camí a saquejar Roma. Poc després de la visita imperial, la llotja perdrà la seua funció mercantil i esdevindrà un museu a l'aire lliure, en el qual l'escultor Cellini col·locarà el seu Perseu de bronze i de rostre entremaliat exhibint orgullós, el cap decapitat de la Medusa. Al seu costat l'heroi Àiax sosté el cos sense vida d'Aquil·les. Este conjunt petri aconsegueix traspuar no sols el dramatisme i el patetisme del moment, sinó que també té una gran sensualitat en mostrar els dos enemics com a dos amants.
Ara el mestre es gira ara cercant el septentrió, fins que una cadena muntanyosa nevada bloca la seua vista més enllà. A esta banda veu l'església de Sant Llorenç, antiga catedral de la ciutat i reconvertida en església solar de la família Mèdici. Les seues aportacions arquitectòniques sobre el temple gòtic la convertiran en una de les obres mestres del Renaixement. Malauradament, desconeix que la mort truncarà la seua consecució i finalitzarà davall de les mans de Miquel Àngel. L'opulenta cúpula que cobreix la Capella dels Prínceps és un afegit barroc, un intent barroer de competir amb l'obra mestra de Brunelleschi.
Ben a prop de la basílica s'alça la residència dels Mèdici que encara no és l'esplendorós palau que els visitants del futur podran vore, i a pocs metres hi ha l'hospital de Sant Mateu, al costat del convent de Sant Nicolau. Al segle XVIII ambdós edificis seran convertits pel Gran Duc de Florència en la Galeria de l'Acadèmia i en ella es dipositarà el David, emblema de la ciutat. Des del centre del creuer de l'estructura, el bloc de pedra marbre de Carrara impressionarà els visitants arribats d'arreu del món, en un pelegrinatge per a rendir devoció a l'home, al centre de totes les coses.
Una parella de corbs passa volant en direcció a ponent i el mestre els segueix amb la mirada. Els seus ulls aterren damunt de l’església de Santa Maria Novella, al costat de la muralla. Esta construcció gòtica consagrada de fa poc, però construïda dos-cents anys abans quan la muralla encara no abastava el camp de vinyes en el qual els dominics havien instal·lat el seu convent. També li han fet l'encàrrec per adequar-la als nous gustos clàssics, però un sol home no pot fer tantes coses. Per fi, s'encarregarà de l'obra una jove promesa genovesa i admirador seu, Leon Battista Alberti.
Ara bé, els gustos són efímers i Brunelleschi està lluny d'imaginar que eixe estil clàssic que ha ajudat a construir, en el futur serà rebutjat per altres de caire més racionalista. Clar que tampoc pot imaginar que en el futur apareixeran uns vehicles de ferro més ràpids que els cavalls, anomenats ferrocarrils i que a prop de Santa Maria Novella en tindrà un d'ells l'estació, de caràcter racionalista, rebutjant els excessos decoratius del classicisme renaixentista que esguita la ciutat. L'arquitecte prefereix no pensar-hi i rebutjant eixos pensaments, camina fins a llevant, vers on naix la vida. Si a ponent tenen els dominics el seu domini, a orient es troba el convent dels franciscans i la seua església, la de la Santa Creu, amb la característica façana de cassetons blancs i marc negre. La frontera de l'església quedarà inconclusa, com la de catedral, i no vora la seua finalització fins al segle XIX, ja en l'època dels historicismes, o dels enganys per als més puristes.
En eixa església Giotto di Bondone, pioner del nou estil clàssic, pintà uns frescos dedicats a la Mare de Déu i a Sant Francesc d'Assís. Quan entra el sol per les rossasses ilumina les seues pintures amb una llum especial, gairebé mística que deixa esbalaït a l'espectador. Precedent dels hòmens renaixentistes, el pintor toscà fou també arquitecte i dissenyà el campanar de la catedral, que malauradament no vorà concloure perquè la mort el va reclamar molt abans. Un incendi havia destruït part del convent una dècada abans i les famílies més riques de la ciutat han unit esforços per a sufragar una obra pia. Andrea Pazzi, pater familias de la segona família més important de la ciutat, li encomanarà la construcció de la capella, dedicada a Sant Andreu, però Brunelleschi tan afaenat, no podrà encarregar-se de les obres fins molts anys després i la mort li impedirà d'acabar. En els temps de l'arquitecte, l'art era el camp de batalla de les famílies Pazzi i Mèdici, anys més tard el xoc d'ambiciós durà a un intent de colp d'estat per part dels Pazzi i la sang de Giuliano de Mèdici, a conseqüència de 19 colps de coltell orquestrats pels germans Jacopo i Francesco Pazzi. El colp fracassarà perquè Llorenç sobreviurà a la conjura amagant-se en la sagristia.
Afortunadament ell ja no en serà testimoni. Tantes morts, tantes destruccions, tantes obres belles esguitades per la sang, embrutades per la cobdícia. La fe, l'amor, l'infern, el paradís.Més enllà veu l'obra de Déu, la vall de Mugello amb les estribacions dels Apenins que tanquen la vall de la Toscana i la separen de la vall del Po. La neu com un caramull recobreix la roca anciana. El vell arquitecte s'emociona pel que veu, mai no podrà competir amb ELL. També s'emociona pel que ja no podrà vore.
Molt s'havia fet en eixe hivern de 1434 i tot estava encara per fer.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada